“La reescriptura d’un poema en desvirtua l’emoció original”

Aquell era el moment en què començava a escriure, quan encara no saps ben bé què és el que faràs. En els ini­cis, fas una sèrie de salts enda­vant per mirar retros­pec­ti­va­ment. Al cap­da­vall, tot això és una pro­jecció.

Sí, sens dubte. El títol ve d’un poema de L’edat d’or (1983), i té a veure amb el fet de no rabe­jar-se en el pas­sat i, a la vegada, no fer-se il·lusi­ons sobre el futur. És una mena de carpe diem, però que va sem­pre car­re­gat del pes del pas­sat. El pas­sat sem­pre és pre­sent en el que vivim.

Hi estic d’acord, perquè crec que pre­ci­sa­ment aquest pes del pre­sent fa que tot allò que hi ha de bo en el pas­sat et ser­veixi per reviure-ho i, de pas­sada, per inten­si­fi­car el pre­sent. La melan­co­lia con­sis­teix a tro­bar a fal­tar una cosa que no es tor­narà a pro­duir. Si hi havia alguna cosa bona, en canvi, te’n queda una lliçó o... la paraula no m’agrada gaire: diguem-ne una brasa, una espurna del foc que manté el pre­sent.

No en sé prou, d’aquests assump­tes, però crec que el cer­vell és una màquina molt des­co­ne­guda, encara; si aquesta màquina es pot dupli­car per mitjà de la tec­no­lo­gia, pot­ser la tec­no­lo­gia serà capaç de fer tot això. Recordo, fa molts anys, un pro­fes­sor ame­ricà que estava expli­cant les pos­si­bi­li­tats de la tra­ducció automàtica, i es refe­ria a una novel·la que par­lava d’algú que tor­nava a un pis on havia vis­cut. Lla­vors veia que la porta del dor­mi­tori del seu amic era tan­cada. Aquesta situ­ació li per­me­tia deduir que, si era tan­cada, era perquè l’amic estava amb algú... Tot això és molt difícil de posar-ho en una tra­ducció, perquè les parau­les no diuen exac­ta­ment això, és la situ­ació que deduïm. Pel que fa a la IA, hau­ries d’infor­mar la màquina sobre tota aquesta cir­cumstància que les parau­les no fan explícita.

El vaig començar a escriure l’any 1989. És una obra unitària, que parla d’una sola experiència. Aquells poe­mes van que­dar en stand by, perquè en aquell moment, pro­ducte d’aquesta mateixa experiència, vaig inten­tar fer altres coses. Per exem­ple, els poe­mes de Focs d’octu­bre (1992). Els d’aquest dar­rer es van aca­bar posant a lloc més ràpida­ment que els altres, els d’Ombra encesa, i, com que l’experiència era la mateixa, vaig donar pri­o­ri­tat als de Focs d’octu­bre. En aple­gar mate­rial per a Tri­omf del pre­sent, però, vaig retro­bar aquell inèdit, i em va sem­blar interes­sant, perquè era un exer­cici una mica dife­rent. No són poe­mes inde­pen­dents, sinó que hi ha una con­tinuïtat entre totes les peces. I per això vaig deci­dir d’incloure el lli­bre en el lloc cro­nològic que li cor­res­pon.

No, molt poc. He cor­re­git algu­nes erra­des, una coma, poca cosa... Sem­pre he pen­sat que, si aga­fes un poema que havies fet i el refàs, d’entrada ja és un altre poema. Pots refer-lo, que vol dir maqui­llar-lo literària­ment, fer que les imat­ges esti­guin més ben aca­ba­des, que tot ple­gat esti­gui més ben resolt. En canvi, el que és impos­si­ble de refer és l’emoció, allò que va donar ori­gen al poema. Encara que puguis con­nec­tar amb el pas­sat, no estàs expe­ri­men­tant amb la mateixa força allò que vas viure. Aquesta rees­crip­tura segu­ra­ment des­vir­tu­a­ria l’emoció amb què es va fer el poema ori­gi­nal.

És, amb pro­pi­e­tat, allò que es coneix com el “cor­re­lat objec­tiu” del poema. I el que pos­si­bi­lita una doble con­nexió: d’una banda, la con­nexió amb el fet i amb l’emoció que em mouen a escriure i, a la vegada, deri­vada d’aquesta, la con­nexió amb el lec­tor. Al lec­tor no li pots dir: estic des­es­pe­rat, o estic ena­mo­rat, o estic trist... Li has de posar un ham amb un esquer que es pugui empas­sar. El peix veu la mosca o el cuc, i pica. El cor­re­lat objec­tiu és la mos­queta o el cuc que poses a l’ham. Molts d’aquests objec­tes que dius, encara que avui cos­tin de tro­bar, són capaços de por­tar la càrrega fins al lec­tor. Un exem­ple: a Focs d’octu­bre, el poema titu­lat Fes­teig, en què un car­gol de mar es con­ver­teix en el cor­re­lat per par­lar de l’experiència amo­rosa. Quan vaig des­fer la casa de ma mare a Coma-ruga, vaig tro­bar aquest car­gol de mar [me l’ense­nya], que va des­en­ca­de­nar l’emoció –i l’escrip­tura– del poema.

En aquest cas, hi ha dues parts: la des­crip­tiva, que parla de Gelida, i la con­clusió, que asse­gura que tot allò exis­tia perquè siguem capaços de recor­dar, a través del guant, aquell pas­sat. Aquí, una vegada més, el pas­sat es fa pre­sent en l’evo­cació d’un objecte. I això passa gràcies a l’olor, pot­ser el més intan­gi­ble dels sen­tits.

En el meu cas, el sen­tit més impor­tant és la mirada. M’agrada mirar, perquè gau­deixo molt amb la pin­tura, el color, el dibuix... Sem­pre he lamen­tat no tenir una for­mació musi­cal. Altres sen­tits, com és ara el tacte, l’olor i el gust, encara són molt pri­mi­tius. Som capaços de dis­tin­gir gus­tos en una bar­reja, però després evo­car-los, des­criure’ls, ja és una cosa molt més difícil de fer. El tacte, tot i l’adjec­ti­vació abun­dant que en dona compte, també costa de des­criure. Un poema de Bran­qui­llons (2023) en parla: és l’únic sen­tit que va de dins a fora. Curi­o­sa­ment el tacte l’asso­ciem, gai­rebé exclu­si­va­ment, a les mans, cosa que em sem­bla una experiència rela­ti­va­ment pobra: els braços, els peus, la pell en gene­ral... en fru­ei­xen molt, també. I hi ha tan­tes experiències asso­ci­a­des al tacte: arrau­lir-te abraçat a algú, el tacte amb un fill petit, o amb un ani­maló... Ara bé, la vista, en el meu cas, està molt més desen­vo­lu­pada i és més essen­cial en el dia a dia. Pel que fa al tacte, ara que m’he de lle­var a la nit per anar al lavabo: jo no encenc mai el llum, i això vol dir que em guio pel tacte. És una manera de cons­ta­tar que hi és.

És un lli­bre que fa de fron­tissa, sobre­tot perquè títols ante­ri­ors a aquest –una obra com Dues sui­tes (1976), posem per cas– seguien una manera de fer que podria haver repe­tit ad libi­tum o ad nau­seam. És a dir, en aquests lli­bres ante­ri­ors hi havia una fórmula deter­mi­nada, amb la intro­ducció d’ele­ments lírics que eren una mica dis­pars, i que venien de les fonts que en aquell moment tenia a l’abast. Una fórmula que no crec que per­ju­diqués el lli­bre en qüestió, però que repre­sen­tava un camí que podria haver con­ti­nuat i no ho vaig fer. Un altre camí dife­rent és el que vaig empren­dre amb Antoni Marí amb un títol com Ombra i llum (1978). Hi havia aquests dos camins, més un ter­cer de més expe­ri­men­tal, que està for­mu­lat, si de cas, d’una manera molt tan­gen­cial a Lati­tud dels cavalls (1974). Doncs bé, no veia que aques­tes línies pogues­sin tenir una pro­gressió. L’edat d’or comença a fer ser­vir la ter­cera per­sona, com també un espai en què se situa l’anècdota del poema. Explora la pos­si­bi­li­tat d’una veu dife­rent que col·loca, davant els ulls del lec­tor, els per­so­nat­ges, com qui fa un dio­rama. Tot això ja es tro­bava en Kava­fis o en Rit­sos, poe­tes que lle­gia amb freqüència en aque­lla època. Aquesta ter­cera per­sona de vega­des retorna a la pri­mera. Quan faig ser­vir la ter­cera, em con­di­ci­ona menys. Això també té a veure amb l’edat. La manera com et mires la vida amb 20 anys és dife­rent de la dels 40, que és gai­rebé l’edat que tenia quan vaig publi­car el lli­bre. A 20 anys el jo és molt impor­tant. A 40, en canvi, comen­ces a tenir aquesta distància, cada cop més gran, encara que facis un retorn a la indi­vi­du­a­li­tat.

El que des­cri­uen és una experiència molt comuna, que m’interessa molt. Més que no pas l’ena­mo­ra­ment, m’interessa l’atracció. Per què, en una colla de per­so­nes, n’hi ha una que t’atreu i les altres, no. Objec­ti­va­ment, el que t’atreu, a vega­des, són ele­ments nega­tius. O ges­tos. O una manera de fer. Hi ha una atracció davant gent que no conei­xes de res. I, tan­ma­teix, això hi és. Això és un fet molt ani­mal. Els ani­mals que s’ensu­men abans de bara­llar-se o d’aco­blar-se. Per exem­ple, Matí al bar: el que volem és que aquell fil de la distància no es tren­qui mai. I, d’altra banda, tot això m’interessa perquè aquesta és un posició moral que pot­ser ha can­viat, bé que no n’estic del tot segur. En la meva experiència vital, els homes havien estat sem­pre els que havien de tren­car el fil. En canvi, les dones solien adop­tar una posició pas­siva. Ara ja no és tan clar, això. La gràcia, però, està en aquesta tensió del fil de la distància entre dues per­so­nes.

És un poema sobre el pes del pas­sat, que con­forma el pre­sent. Sobre tota aque­lla gent amb qui has com­par­tit moments impor­tants. Quan revius aquests moments en el pre­sent, sovint ho fas a través d’un mort, d’algú que ja no hi és. A mesura que fas anys, la quan­ti­tat de gent que des­a­pa­reix aug­menta. Aquests dar­rers dies he estat pen­sant en els meus pares, per exem­ple. La meva mare va morir amb 98 anys, però els dar­rers anys havia vis­cut com un vege­tal. El meu pare va morir a no gaire més de 80 anys, i ho va fer de cop. I aques­tes cir­cumstàncies modi­fi­quen la manera com els recu­pe­res. No trobo tant a fal­tar la meva mare com el meu pare, mal­grat que hi vaig tenir molta mes relació, 25 anys més. I això mateix em passa amb altra gent. Un exem­ple: la vigília del meu casa­ment amb la Jackie, l’any 1966, jo em vaig que­dar a dor­mir a casa d’uns veïns, perquè no estava ben vist (ni a Angla­terra!) que dos joves dor­mis­sin junts abans de pas­sar per l’altar. El veí era un pro­fes­sor d’uns 40 anys, a la ciu­tat de Bol­ton. Recordo que tenia tres filles que ana­ven des­cal­ces per casa, el pòster del colom de Picasso pen­java d’una paret d’aque­lla casa... Doncs bé, la imatge d’aquell home em va que­dar a la memòria, i apa­reix en el poema que esmen­tes: jo vull ser com ell, vaig pen­sar. Hi ha moments en què el con­tacte amb una per­sona des­co­ne­guda acaba adqui­rint un cert relleu, i amb el temps te’n fas cons­ci­ent. Com en l’escena de la neu d’Els morts, la pel·lícula de John Hus­ton basada en el conte de Joyce. La pro­ta­go­nista, la Gretta, no con­ti­nua ena­mo­rada d’aquell antic amor, però sí que aquell moment d’inten­si­tat del pas­sat es tras­llada, de cop, al pre­sent. Per altra banda, els pares que han per­dut fills viuen una experiència dolo­rosa molt fonda. Els meus avis Par­ce­ri­sas tenien tres fills: el gran era la gran pro­mesa. Va morir de tuber­cu­losi durant la guerra. Doncs bé, la presència d’aquest oncle meu sobre els seus dos ger­mans –el meu pare i l’altre oncle– sem­pre va ser cons­tant. I no pas com una experiència lacrimògena, sinó amb plena natu­ra­li­tat.