Per escriure Un cor fur­tiu, que és una bio­gra­fia d’un escrip­tor i l’intent d’expli­car la vida d’una per­sona, he con­sul­tat per pri­mera vegada un mate­rial ingent de docu­men­tació gene­rada pel mateix Josep Pla, apro­xi­ma­da­ment entre el 1920 i el 1980.​Aquesta docu­men­tació es con­serva majo­ritària­ment a la Fun­dació Josep Pla de Pala­fru­gell i al Mas Pla de Llo­friu. Real­ment és un mate­rial inèdit que s’ha donat a conèixer per pri­mera vegada en forma d’extrac­tes o frag­ments de docu­men­tació. Dei­xant de banda les coses més per­so­nals de la bio­gra­fia, des­ta­ca­ria l’emergència d’un cata­la­nisme pri­vat. Hem de tenir en compte que durant els anys de la dic­ta­dura allò que es feia públic estava molt con­di­ci­o­nat per la cen­sura i l’auto­cen­sura, i, per tant, fins ara coneixíem una ves­sant molt pública de l’escrip­tor i peri­o­dista Josep Pla. Però, con­sul­tant els docu­ments per­so­nals, les car­tes i altra mena de mate­ri­als, crec que es pot com­ple­tar i fer més com­plexa l’evo­lució ideològica de Josep Pla. Hi ha un fil con­duc­tor des de l’any 39 fins al 80 que és un cata­la­nisme ocult, pri­vat, íntim, fami­liar, entre les amis­tats o conei­xen­ces del món lite­rari i polític, d’un cata­la­nisme que fins ara no s’havia pogut veure, fer públic ni estu­diar. És dins d’aquest cata­la­nisme pri­vat i poc cone­gut que ens emer­geix aquesta docu­men­tació.

El com­ple­menta, no el con­tra­diu. El com­ple­menta i el fa més ric i més com­plex. També ens ajuda a enten­dre millor la seva posició, que no és una posició majo­ritària. Pla és un cata­la­nista que de jove s’acosta al naci­o­na­lisme radi­cal de Macià però que de seguida evo­lu­ci­ona cap al cata­la­nisme con­ser­va­dor i pragmàtic, no par­ti­cipa mai del cata­la­nisme romàntic o èpic. Sabíem pels arti­cles, lli­bres i decla­ra­ci­ons que forma part d’una família política, que és el cata­la­nisme polític de Prat de la Riba i Cambó. Per tant, aquest cata­la­nista que a par­tir de l’any 39 i sota la dic­ta­dura haurà de fer molts equi­li­bris perquè és pragmàtic i és algú que, en prin­cipi, no va a l’exili i es queda aquí, publica en cas­tellà per gua­nyar-se la vida com a peri­o­dista i, d’una certa manera, col·labora amb el règim fran­quista. I hi col·labora sense dub­tar, però també inten­tant bus­car esclet­xes i forats i tro­bant meca­nis­mes perquè dins del règim la rei­vin­di­cació cata­la­nista, i sobre­tot de la llen­gua cata­lana, pugui tro­bar el seu lloc.

No. Jo crec que és una bona defi­nició, amb tots els res­pec­tes evi­dent­ment per l’exili exte­rior, que no és com­pa­ra­ble. Una cosa és dei­xar la teva casa i haver de mar­xar i una altra és que­dar-te aquí i inten­tar can­viar el règim des de dins. A mi el que m’interessa des­ta­car, sobre­tot dels anys qua­ranta i prin­ci­pis dels cin­quanta, és que Pla, que és un ven­ce­dor de la Guerra Civil, ideològica­ment ho és, en canvi com a escrip­tor català de seguida s’adona que és un der­ro­tat, un vençut. En Pla és un ven­ce­dor vençut. Ven­ce­dor ideològic, però literària­ment és un home que ha per­dut l’opor­tu­ni­tat que ell estava desit­jant des de la seva ado­lescència, que és ser el millor escrip­tor en llen­gua cata­lana. A més, s’adona, i això li pro­voca una ferida moral molt gran, que ell ha donat suport als que han pro­hi­bit la llen­gua cata­lana i que, per tant, li impe­dei­xen ser el millor escrip­tor en llen­gua cata­lana. Per tant, en Pla és dife­rent d’altres figu­res intel·lec­tu­als. Viu en aquesta per­ma­nent ferida moral, la de ser un ven­ce­dor vençut. Per mi, el que és interes­sant és veure la seva evo­lució els anys qua­ranta, cin­quanta i sei­xanta, quan ell s’adona que si vol recu­pe­rar l’antiga ambició de ser el millor escrip­tor català hi ha uns vasos comu­ni­cants: si estàs a favor del fran­quisme has de pas­sar al cas­tellà, que és el que fan l’Eugeni d’Ors i altres escrip­tors, i si vols con­ti­nuar sent un escrip­tor en català la teva dosi de fran­quisme ha de dis­mi­nuir. Les dues coses no poden ser. A par­tir de l’any 46, 47, 48 i 49 veiem que en Pla comença a dis­tan­ciar-se, a eme­tre cer­tes crítiques al règim de manera pri­vada, sobre­tot per la pro­hi­bició de la llen­gua cata­lana. Per tant, aquest exili inte­rior que d’una banda li dona una pla­ta­forma –ell pot escriure en cas­tellà a Des­tino i al Diari de Bar­ce­lona–, de l’altra fa que esti­gui per­ma­nent­ment inten­tant tro­bar les esclet­xes del règim.

Jo també explico [a Un cor fur­tiu] un informe inèdit que em sem­bla que és molt interes­sant de l’any 1951, en què el direc­tor gene­ral de Pro­pa­ganda, Flo­ren­tino Pérez-Embid, li demana a Pla que redacti un “memo­ran­dum con­fi­den­cial sobre la len­gua cata­lana”. En Pla és vist com un home pro­per al règim, un home que ha expres­sat la seva pre­o­cu­pació per l’estat de la llen­gua cata­lana i li fan l’encàrrec que faci un informe.

Perquè és un exem­ple del prag­ma­tisme que dèiem de Pla. És a dir, Pla fa l’informe i col·labora amb un jerarca del règim, però li diu unes quan­tes coses, molt ben dites, em sem­bla a mi, i molt ben rao­na­des. Diu que la pro­hi­bició de la llen­gua cata­lana no es pot enten­dre de cap de les mane­res si no és per revenja o per res­sen­ti­ment con­tra els cata­lans. Li diu que el fet que l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, que és l’acadèmia de la llen­gua cata­lana, sigui clan­destí no té cap sen­tit. Diu, fins i tot, que el fet de pro­hi­bir els recor­da­to­ris en català de la pri­mera comunió és infan­til i ridícul. I després diu que la cen­sura de lli­bres, dia­ris i revis­tes colla molt més a Cata­lu­nya que a la resta de l’Estat. Això, diu, no fa res més que pro­vo­car res­sen­ti­ment en con­tra del règim i si es trac­tava de “paci­fi­car Cata­lu­nya”, està acon­se­guint jus­ta­ment el con­trari. I Pla fa unes breus refle­xi­ons sobre què es podria fer, a part d’intro­duir el català a l’edu­cació ele­men­tal. I expressa la pos­si­bi­li­tat de publi­car un diari en llen­gua cata­lana, una revista i lli­bres en llen­gua cata­lana, i que es per­me­tin les obres de tea­tre també en català. Això és l’any 1951 i ja demos­tra que Pla té in mente d’alguna manera la neces­si­tat per a la cul­tura cata­lana de tenir un diari en la seva llen­gua. Que sapi­guem, l’informe devia anar direc­ta­ment a la pape­rera, perquè no se’n va saber mai més res.

Ve de lluny. I després, a mit­jans dels anys sei­xanta, una sèrie d’amics de Josep Pla a l’entorn de Manuel Ibáñez Esco­fet, Armand Carabén, Manuel Ortínez i altres mem­bres de la indústria coto­nera, com­pra­ran El Cor­reo Catalán. No es plan­te­gen encara, perquè no hi havia el permís ni l’auto­rit­zació per fer-ho, de fer El Cor­reo Catalán en català, però sí que Pla és un dels ideòlegs d’aquest nou diari. Fins i tot fa una sèrie de dia­gra­mes de com hau­ria de ser la pri­mera pàgina, sem­blant a la del Cor­ri­ere della Sera, amb política inter­na­ci­o­nal i escri­vint Joan Fus­ter i ell mateix. Per tant, hi ha una con­tinuïtat i una consciència –com és lògic, perquè estem par­lant d’un dels grans peri­o­dis­tes cata­lans del segle XX– que a Bar­ce­lona hi ha d’haver un diari en llen­gua cata­lana.

Sí, és una pàgina que es farà famosa en què hi escri­uen Josep Pla des de Cata­lu­nya, Joan Fus­ter des de València i Fran­cesc de Borja Moll des de les Bale­ars.

Sí, en cas­tellà. I alguna vegada, esporàdica­ment, hi ha algun arti­cle en català. Per tant, em fa l’efecte que, tenint en compte aquest cata­la­nisme pri­vat i des­co­ne­gut fins ara i aquesta pre­o­cu­pació en els anys més durs de la dic­ta­dura d’un diari en llen­gua cata­lana, entra dins d’una certa lògica que Pla se senti còmplice del pro­jecte de Premsa Cata­lana i el diari Avui.

No, però vol­dria dir que de vega­des una cosa és la política i la ide­o­lo­gia, i una altra, el fac­tor humà i els con­tac­tes per­so­nals. A la bio­gra­fia intento remar­car que Pla tenia bona relació per­so­nal amb alguns dels diri­gents del cata­la­nisme cul­tu­ral de mit­jans dels anys sei­xanta i setanta. Per exem­ple, amb Joan Bap­tista Cendrós la relació era molt bona, d’amis­tat. Havien par­lat, fins i tot, de la pos­si­bi­li­tat que en Cendrós fos l’edi­tor de l’Obra Com­pleta de Josep Pla. Final­ment ho va ser Josep Vergés. Hi ha fac­tors impre­vi­si­bles que fan que la gent, més enllà de les diferències ideològiques, polítiques o de la guerra, sin­to­nitzi o tin­gui més com­pli­ci­tat del que sem­bla. Amb tot el món del cata­la­nisme d’Òmnium, en Pla no hi tenia males rela­ci­ons per­so­nals. Més aviat eren bones.

Sem­bla que sí que és el fac­tor deter­mi­nant, però hem d’inten­tar posar-ho en el con­text d’aquells anys. Hem de tenir en compte que som als últims anys de vida de Josep Pla. L’any 73, 74, 75, no sé si Pla ja ho havia dit tot, però com a escrip­tor i peri­o­dista ja estava en una fase de declivi. A més, l’any 72 havia tin­gut un atac de cor. Crec que això és una entrada a la vellesa i a la decre­pi­tud. Per tant, no estem par­lant del Pla més enèrgic i com­ba­tiu. Estem par­lant d’un home que se sent vell, està rebent mol­tes crítiques des de diver­sos sec­tors. La imatge me la va dir Bal­ta­sar Por­cel. En Pla en aquell moment era com un gos ferit i apa­llis­sat que bor­dava quan algú se li acos­tava. Hem d’enten­dre el fac­tor humà d’un vell escrip­tor, d’un peri­o­dista ja molt gran que sap per­fec­ta­ment el paper que ha tin­gut dins de la revista [Des­tino] i sap que durant molts anys ell ha estat el pun­tal i que ara es troba davant d’una situ­ació impre­vista. El seu amic Josep Vergés ven la revista a Jordi Pujol. Pla no va enten­dre mai per què Vergés es va ven­dre la revista, que con­ti­nu­ava sent de capçalera per a milers de lec­tors. La mala notícia queda com­pen­sada pel fet que Pujol posa de direc­tor Bal­ta­sar Por­cel, que és un jove novel·lista, peri­o­dista molt ambiciós, amb el qual té bona relació, han fet viat­ges junts. Més enllà de les dis­crepàncies ideològiques que devia tenir amb el jove Por­cel, hi ha una consciència que són dos escrip­tors en el mateix vai­xell que és Des­tino. Tor­nem al fac­tor humà. El germà de Pla, Pere Pla, que és l’únic amic que va tenir a la seva vida, fidel i obe­di­ent, ha estat tre­ba­llant gai­rebé 30 anys a Lis­boa en una mul­ti­na­ci­o­nal nord-ame­ri­cana de la indústria del suro, s’ha jubi­lat i ha tor­nat a Pala­fru­gell. Les tur­bulències polítiques de Por­tu­gal i el pos­si­ble i exa­ge­rat temor que el seu germà perdés la pensió en escuts fan que Pla deci­deixi pren­dre par­tit d’una manera molt clara a favor del dic­ta­dor Sala­zar i con­tra la revo­lució. Els arti­cles de Pla clara­ment tenen un cres­cendo dins d’un to que podem dir pro­vo­ca­tiu. Són uns arti­cles molt ben escrits i, segons com, molt con­vin­cents. El paral·lelisme entre el juliol del 36 i la pri­ma­vera por­tu­guesa, en Pla, d’una manera pot­ser demagògica i sim­pli­fi­ca­dora, el posa sobre la taula. Ell el pri­mer que remarca és que li fa por que hi hagi una altra guerra civil a Cata­lu­nya i a Espa­nya. Després hi ha d’una manera molt mali­ci­osa un elogi a la dic­ta­dura de Sala­zar pre­sen­tant-lo com una mena de dic­ta­dor bo o que fa el bé per al seu poble. Entre línies es podria lle­gir que si n’hi ha un de bo [Sala­zar], n’hi ha un altre que no és tan bo per al seu poble [Franco]. Jo no diria que són uns arti­cles d’una sola manera, però sí que hi ha una certa deriva pro­vo­ca­dora en el to. Per tant, posant-nos en la ment de la direcció de la revista i de la pro­pi­e­tat, la quan­ti­tat de car­tes que, segons sem­bla, es comen­cen a rebre de lec­tors indig­nats amb la posició ideològica de Josep Pla comen­cen a fer pen­sar si no està pro­vo­cant ell mateix que el facin fora. I és el que acaba pas­sant.

Exacte, i aquí les ambigüitats pla­ni­a­nes que li pro­vo­quen molts detrac­tors, però també fan que con­geniï amb espec­tres més amplis de lec­tors, no només amb els lec­tors més reac­ci­o­na­ris. Hi ha mol­tes lec­tu­res entre línies, dels arti­cles. No hi ha només una sola reacció sinó que també hi ha reac­ci­ons curi­o­sa­ment prou favo­ra­bles en les car­tes al direc­tor de la revista Des­tino, que pot­ser esta­ven tri­a­des per Por­cel per equi­li­brar una mica la polèmica. En tot cas, a través dels frag­ments de car­tes que jo he pogut publi­car i de les decla­ra­ci­ons que he lle­git de Bal­ta­sar Por­cel, em fa l’efecte que qui pren la decisió és Bal­ta­sar Por­cel com a direc­tor de la revista.

Exacte. I que fins i tot envia una carta inten­tant atu­rar la decisió i dema­nant a Pla de par­lar-ne. Fins i tot Pujol hi envia una per­sona de molta con­fiança seva, en Sal­va­dor Casa­no­vas, que també havia estat a Enci­clopèdia Cata­lana, però malau­ra­da­ment el jove Bal­ta­sar Por­cel acaba aco­mi­a­dant la figura més lle­gendària del peri­o­disme català durant la seva etapa de direc­tor de la revista Des­tino. Molts anys després, en un arti­cle a El Temps, Bal­ta­sar Por­cel va fer un cert acte de con­trició dient que no ho havia d’haver fet, que no havia d’haver aco­mi­a­dat el peri­o­dista més impor­tant del segle. Pot­ser, diu ell, hau­rien d’haver-li guar­dat una pàgina més dis­creta, però haver-lo man­tin­gut perquè real­ment una bona part dels lec­tors con­ti­nu­a­ven com­prant Des­tino per poder lle­gir Josep Pla.

No ho sé. Tor­nem un altre cop a la com­pra de la par­ti­ci­pació de 10.000 pes­se­tes. És una sor­presa però alhora és d’una lògica indis­cu­ti­ble. Jo crec, Saül, que en Pla feia anys que anava cons­truint un públic lec­tor de lli­bres en català. Des dels lli­bres de Selecta [de l’edi­tor Josep M. Cru­zet] i després des dels de Des­tino en català, en Pla havia acon­se­guit crear una base de lec­tors que s’havien acos­tu­mat a lle­gir en català i que sociològica­ment eren cata­la­nis­tes mode­rats. Encara exis­tei­xen ara, aquests seg­ments de lec­tors de lite­ra­tura cata­lana que for­men part del món del cata­la­nisme mode­rat, pre­con­ver­gent diríem. Té tota la lògica la cre­ació del diari Avui i la seva par­ti­ci­pació com a comp­te­partícip. En el món del cata­la­nisme més purista no hi havia bona relació perquè sem­pre se li retreia la seva par­ti­ci­pació amb el bàndol fran­quista durant la guerra, però en el món del cata­la­nisme cul­tu­ral entès en un sen­tit molt ampli, del món lite­rari, edi­to­rial i intel·lec­tual, des de Joan Fus­ter i Rai­mon a València fins a Joan Coro­mi­nes, Fran­cesc de Borja Moll, Josep Maria Cas­te­llet, Ernest Lluch..., estem par­lant de sec­tors del cata­la­nisme cul­tu­ral més o menys de dre­tes o d’esquer­res, mode­rats o pro­gres­sis­tes, però en tots ells Pla tenia milers de lec­tors. Per tant, hau­ria pogut ser ver­sem­blant que Pla escrivís a l’Avui i que fos un arti­cu­lista o col·labo­ra­dor. No hau­ria estra­nyat a cap dels lec­tors dels pri­mers anys de l’Avui. Tenim aques­tes car­tes de Josep Faulí, el direc­tor, que són interes­sants pel que sig­ni­fi­quen.

Sí, ho són. Tres car­tes, del març, l’abril i el maig del 1976, just abans de sor­tir el diari i just després, on tres vega­des el direc­tor de l’Avui escriu a Josep Pla dema­nant-li que col·labori a les pàgines del diari. “Em plau de con­vi­dar-vos a par­ti­ci­par-hi. Voleu ser col·labo­ra­dor de l’Avui? Espero les vos­tres noves.” Faulí li diu que el con­vida a par­ti­ci­par en “aquesta empresa, con­ti­nu­a­dora de tan­tes on vós col·laboràveu”. És a dir que el mateix Faulí veu nor­mal que Pla col·labori a l’Avui perquè el veu com un ele­ment con­ti­nu­a­dor de les seves col·labo­ra­ci­ons a La Publi­ci­tat i La Veu de Cata­lu­nya. No tenim les res­pos­tes. Em fa l’efecte que en Pla no devia res­pon­dre. A la segona li torna a dir: “Em plau de posar a la vos­tra dis­po­sició una vegada més les pàgines del diari Avui per les quals con­fio comp­tar en la forma que us sigui avi­nent amb la vos­tra col·labo­ració.” I després la ter­cera, quan ja ha sor­tit el diari, el 14 de maig del 1976, té una segona frase que jo crec que és molt sig­ni­fi­ca­tiva: “Aquesta col·labo­ració la desit­gen tant els que fem el diari com molts lec­tors, segons demos­tren car­tes que rebem.” És a dir, no sabem en quina quan­ti­tat, però aque­lles pri­me­res set­ma­nes i mesos del diari hi ha lec­tors que dema­nen, es quei­xen o pre­gun­ten per què Pla no escriu a l’Avui.

No ho sabem.