Salut
Joan Guix
Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat
“No estem preparats per si arriba una nova pandèmia”
Manté que “només podem millorar la salut humana si millorem la salut animal i ambiental i si ens coordinem encara més”
Tindrem una nova epidèmia? “Donades les condicions de canvi climàtic i globalització, la qüestió no és si es produirà, sinó quan”
El president Torra va deixar anar un missatge de desconfiança envers Salut. Em sap greu, perquè calia fer pinya
No recordo haver arribat a plorar, però sí que la sensació d’impotència va ser màxima, aclaparadora
La gestió de la Generalitat amb la covid va ser la que es podia fer, però va sobrar politització Si tirés enrere, un dels canvis que faria és endurir l’aïllament dels infectats i contactes, per rebaixar el contagi
Joan Guix (Barcelona, 1950) va ser una de les cares més visibles a Catalunya durant l’inici de la pandèmia. Era el secretari de Salut Pública de la Generalitat (sota el Departament de Salut, comandat per ERC) i, per tant, un dels màxims responsables en la crisi epidemiològica.
Què està fent actualment?
Actualment estic jubilat, però la veritat és que continuo força actiu. Soc vicepresident de la Societat de Salut Pública de Catalunya i Balears i soc membre del Medical Anthropology Research Center (MARC) de la Universitat Rovira i Virgili, entre altres ocupacions.
Quin és el primer record que li ve al cap quan li diuen “covid”?
Impotència, no poder fer res enfront d’una situació que desconeixíem totalment, tensió, esgotament...
Creu que la societat ha tret alguna lliçó de la covid? Alguns sociòlegs deien que, a partir d’aquell virus i de tot el que va passar, sortiríem més reforçats com a societat, més solidaris, més fraternals...
Això es va dir molt, però crec que no ha quallat. Evidentment, si no estem en una situació crítica, no som més solidaris. Era la por la que ens feia ser solidaris. Possiblement la societat ha après que pot afrontar situacions greus sense massa suport extern, la qual cosa ens pot fer encara més individualistes, i en bona part encara s’ha perdut més confiança en els polítics.
I en el terreny epidemiològic, creu que estem preparats com a país si torna a venir una epidèmia semblant?
Crec que estem millor del que estàvem, però no suficientment. Cal reforçar encara més la vigilància epidemiològica; fer realitat l’enfocament estratègic “One health”, és a dir, tenir clar que només podem millorar la salut humana si vigilem i millorem la salut animal i ambiental; millorar la comunicació de crisi; despolititzar; coordinar-nos encara més... Per tant, no, no estem prou preparats encara. No s’estan fent els esforços que calen. Per exemple, després de cinc anys, no estan aprovats els estatuts de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, i no es pot desplegar adequadament, especialment en els aspectes d’autonomia de gestió, imprescindibles per afrontar qualsevol crisi similar a la de la covid-19. Són aspectes que hauríem de millorar.
Vaticina que podem tornar a tenir una altra covid en les properes dècades o una epidèmia semblant?
Hi ha diversos estudis de modelació estadística que preveuen que una pandèmia de característiques similars a la de la covid-19 es produirà en el termini dels propers 59 anys. Donades les condicions de canvi climàtic i de globalització, la qüestió no és si es produirà, sinó quan es produirà.
Mirem cinc anys enrere. Què recorda d’aquells primers casos que s’anaven veient a la Xina i més concretament al mercat de Wuhan?
Ho vèiem molt lluny. Ja havíem vist situacions similars, com el SARS, l’Ebola, la MERS..., i res no ens havia afectat de manera important. La Xina estava molt lluny i la seva situació sanitària era molt diferent. El que ens arribava de la Xina, de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o del Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties (ECDC), anava en la mateixa línia. Realment, estàvem molt segurs de la força del nostre servei sanitari. Quan la covid-19 va arribar a Itàlia, tot va canviar i es va veure molt diferent.
Creu que ens vam confiar massa a Europa i als Estats Units? En un primer moment, la immensa majoria dels experts deien que estàvem davant d’una mena de grip. Vostè també va dir-ho més d’un cop i la consellera Vergés també.
Feia anys que esperàvem una epidèmia gripal important. Les informacions que ens venien inicialment de la Xina i els informes de l’OMS o l’ECDC anaven en aquest sentit. Ens deien que la letalitat no era gaire diferent de la de la grip. El que no ens deien era la seva grandíssima capacitat de contagi. Actualment el seu comportament, amb la vacunació, ja és més similar al de la grip.
Com valora la gestió que es va fer de la crisi de la covid des de la Generalitat?
Va ser la que es podia fer. La campanya de vacunació va ser excel·lent i això va ser mèrit, sobretot, de l’equip de vacunes de l’Agència de Salut Pública de Catalunya i de la doctora Carmen Cabezas, aleshores subdirectora de Promoció de la Salut. Però realment em va sobrar politització i va faltar més coordinació, especialment en l’àmbit comunitari i local.
I la que es va fer des del govern espanyol?
Les seves visions centralistes i burocràtiques van complicar molt la gestió de la pandèmia, principalment els primers temps de la primera onada.
Canviaria alguna decisió que vostè va prendre?
Sabent el que sabem ara, sí, sense cap dubte. En les mateixes condicions en què estàvem, no tant. Es va fer el que els coneixements i els mitjans a la nostra disposició permetien. No era, com alguns han dit, “fer experiments”, sinó utilitzar els escassos coneixements i la informació que durant la primera onada teníem. No es van fer coses gaire diferents que en altres països.
Deia que canviaria alguna situació “sabent el que sabem ara”, quina?
Unes quantes. En primer lloc, enduriria la política d’aïllament dels casos d’infectats i contactes, per tal de rebaixar els índexs de contagi. Molts positius asimptomàtics no van respectar el confinament, i això va ajudar a l’extensió. En canvi, suavitzaria les limitacions en els funerals i mantindria algunes bandes horàries de sortida per als no positius. També hauríem d’haver intervingut directament molt abans, des de Salut, en les residències i similars. Si haguéssim sabut el que sabem ara, hauríem tingut estocs molt més elevats de mascaretes i equips de protecció, especialment per als professionals, però també per a la comunitat. I hauria calgut potenciar la participació comunitària a nivell local. Però no ho sabíem.
En alguns moments va haver-hi una certa tibantor política entre el Departament de Salut i la mateixa presidència de la Generalitat, amb Quim Torra al capdavant. Com ho recorda?
És un mal record. Calia fer pinya enfront d’aquella situació gravíssima i el president deixava anar un missatge de desconfiança envers el Departament de Salut i la nostra salut pública. En aquells moments hauria calgut deixar la política de banda o, si realment no es confiava en nosaltres, dir-ho obertament i solucionar-ho. No puc tenir una bona opinió del que va passar en aquells moments ni de l’actuació del president en aquell tema. Em sap greu.
Va patir molt durant la pandèmia a títol personal? Va arribar a plorar?
No recordo haver arribat a plorar, però sí que, com ja he dit abans, la sensació d’impotència va ser màxima, aclaparadora... Vaig patir, vaig patir molt. Però les companyes i els companys que cada dia eren als centres sanitaris atenent els malalts, sense recursos ni quasi protecció, jugant-se la pell, aquests sí que van patir de veritat. No els agrairem mai prou el que van fer.
Vostè va plegar del càrrec, per motius de salut, el mes de maig del 2020. Va ser difícil prendre aquella decisió?
Va ser difícil. Vaig aguantar fins que em van advertir molt seriosament que allò no podia continuar. Els meus problemes cardíacs es van aguditzar amb la tensió. Vaig esperar a la baixada de la corba epidemiològica i la retirada progressiva de les mesures d’excepció, amb la primera desescalada, fins que la incidència va ser la més baixa de tota la pandèmia. Tenia la sensació de desertar, però també que poca cosa més podia fer de més. No em vaig sentir prou ajudat durant la primera onada.
Es penedeix d’haver plegat de la secretaria?
No. M’hauria agradat poder continuar. Teníem moltes coses previstes per desenvolupar, però realment no va ser possible. Era el moment. Calia que entrés algú amb més suport.
Després que vostè plegués, el seu càrrec va estar vacant uns quants mesos fins que va entrar Josep Maria Argimon. Quina valoració fa de la tasca del seu successor?
A en Josep Maria Argimon fa temps que el conec i sempre li he tingut un gran respecte personal i acadèmic. Quan es va incorporar ja estàvem més dotats de recursos que al principi i va aparèixer la vacuna. Va ser un bon moment i un encert.
Covid al marge, vostè va estar quatre anys al capdavant de la secretaria de Salut Pública. Què recorda d’aquella etapa?
Molta il·lusió, especialment amb el conseller Comín. Un escenari polític altament engrescador i una visió de la salut pública totalment compartida. La segona etapa ja va ser més difícil en diversos sentits: el 155, la covid...
Com s’imagina la salut pública del nostre país d’aquí a 20 anys?
Jo voldria pensar que la nostra salut pública tindria una major dotació de professionals, a tots els nivells, més laboratoris preparats i, sobretot, una bona xarxa informàtica i d’IA ben connectada amb el sistema assistencial i social del país. Voldria reforçar l’orientació cap a la crisi climàtica, l’estratègia de salut en totes les polítiques, i xarxes robustes de participació comunitària. Això és el que voldria, però, abans que res, cal implicació i voluntat política. I respecte d’això tinc dubtes si ho assolirem.
Salut comunitària
Gran expert
Joan Guix és doctor en medicina, especialista en cirurgia general i digestiva i en medicina preventiva i salut pública, i va entrar a formar part del govern, com a secretari de Salut Pública, el mes de gener de l’any 2016, amb el llavors conseller de Salut, Antoni Comín. Anteriorment havia estat director del Servei Regional al Camp de Tarragona de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i gerent de l’Institut Municipal de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona. També havia desenvolupat altres responsabilitats directives en l’àmbit sanitari. La seva trajectòria al govern estarà marcada per la covid i la gestió que va haver de realitzar durant la primera onada, la més complicada i difícil de gestionar. Però en els quatre anys en què va estar al càrrec va destacar per altres polítiques, com ara potenciar la salut comunitària (millorar la nostra salut des de totes les vessants, no només la mèdica) o intentar dotar de més estructura i més recursos l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Precisament, una de les queixes que realitza en aquesta entrevista és que encara no s’han aprovat els estatuts de la institució i no se n’ha pogut fer un desplegament adequat (clau, segons Guix, per poder lluitar contra una futura epidèmia).
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.