Salut

Joan Guix

Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat

“No estem preparats per si arriba una nova pandèmia”

Manté que “només podem millorar la salut humana si millorem la salut animal i ambiental i si ens coordinem encara més”

Tindrem una nova epidèmia? “Donades les condicions de canvi climàtic i globalització, la qüestió no és si es produirà, sinó quan”

El president Torra va deixar anar un missatge de desconfiança envers Salut. Em sap greu, perquè calia fer pinya
No recordo haver arribat a plorar, però sí que la sensació d’impotència va ser màxima, aclaparadora
La gestió de la Generalitat amb la covid va ser la que es podia fer, però va sobrar politització Si tirés enrere, un dels canvis que faria és endurir l’aïllament dels infectats i contactes, per rebaixar el contagi

Joan Guix (Bar­ce­lona, 1950) va ser una de les cares més visi­bles a Cata­lu­nya durant l’inici de la pandèmia. Era el secre­tari de Salut Pública de la Gene­ra­li­tat (sota el Depar­ta­ment de Salut, coman­dat per ERC) i, per tant, un dels màxims res­pon­sa­bles en la crisi epi­de­miològica.

Què està fent actu­al­ment?
Actu­al­ment estic jubi­lat, però la veri­tat és que con­ti­nuo força actiu. Soc vice­pre­si­dent de la Soci­e­tat de Salut Pública de Cata­lu­nya i Bale­ars i soc mem­bre del Medi­cal Anth­ro­po­logy Rese­arch Cen­ter (MARC) de la Uni­ver­si­tat Rovira i Vir­gili, entre altres ocu­pa­ci­ons.
Quin és el pri­mer record que li ve al cap quan li diuen “covid”?
Impotència, no poder fer res enfront d’una situ­ació que des­co­neixíem total­ment, tensió, esgo­ta­ment...
Creu que la soci­e­tat ha tret alguna lliçó de la covid? Alguns sociòlegs deien que, a par­tir d’aquell virus i de tot el que va pas­sar, sor­tiríem més reforçats com a soci­e­tat, més soli­da­ris, més fra­ter­nals...
Això es va dir molt, però crec que no ha qua­llat. Evi­dent­ment, si no estem en una situ­ació crítica, no som més soli­da­ris. Era la por la que ens feia ser soli­da­ris. Pos­si­ble­ment la soci­e­tat ha après que pot afron­tar situ­a­ci­ons greus sense massa suport extern, la qual cosa ens pot fer encara més indi­vi­du­a­lis­tes, i en bona part encara s’ha per­dut més con­fiança en els polítics.
I en el ter­reny epi­de­miològic, creu que estem pre­pa­rats com a país si torna a venir una epidèmia sem­blant?
Crec que estem millor del que estàvem, però no sufi­ci­ent­ment. Cal reforçar encara més la vigilància epi­de­miològica; fer rea­li­tat l’enfo­ca­ment estratègic “One health”, és a dir, tenir clar que només podem millo­rar la salut humana si vigi­lem i millo­rem la salut ani­mal i ambi­en­tal; millo­rar la comu­ni­cació de crisi; des­po­li­tit­zar; coor­di­nar-nos encara més... Per tant, no, no estem prou pre­pa­rats encara. No s’estan fent els esforços que calen. Per exem­ple, després de cinc anys, no estan apro­vats els esta­tuts de l’Agència de Salut Pública de Cata­lu­nya, i no es pot des­ple­gar ade­qua­da­ment, espe­ci­al­ment en els aspec­tes d’auto­no­mia de gestió, impres­cin­di­bles per afron­tar qual­se­vol crisi simi­lar a la de la covid-19. Són aspec­tes que hauríem de millo­rar.
Vati­cina que podem tor­nar a tenir una altra covid en les pro­pe­res dècades o una epidèmia sem­blant?
Hi ha diver­sos estu­dis de mode­lació estadística que pre­ve­uen que una pandèmia de carac­terísti­ques simi­lars a la de la covid-19 es pro­duirà en el ter­mini dels pro­pers 59 anys. Dona­des les con­di­ci­ons de canvi climàtic i de glo­ba­lit­zació, la qüestió no és si es pro­duirà, sinó quan es pro­duirà.
Mirem cinc anys enrere. Què recorda d’aquells pri­mers casos que s’ana­ven veient a la Xina i més con­cre­ta­ment al mer­cat de Wuhan?
Ho vèiem molt lluny. Ja havíem vist situ­a­ci­ons simi­lars, com el SARS, l’Ebola, la MERS..., i res no ens havia afec­tat de manera impor­tant. La Xina estava molt lluny i la seva situ­ació sanitària era molt dife­rent. El que ens arri­bava de la Xina, de l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut (OMS) o del Cen­tre Euro­peu per a la Pre­venció i el Con­trol de Malal­ties (ECDC), anava en la mateixa línia. Real­ment, estàvem molt segurs de la força del nos­tre ser­vei sani­tari. Quan la covid-19 va arri­bar a Itàlia, tot va can­viar i es va veure molt dife­rent.
Creu que ens vam con­fiar massa a Europa i als Estats Units? En un pri­mer moment, la immensa majo­ria dels experts deien que estàvem davant d’una mena de grip. Vostè també va dir-ho més d’un cop i la con­se­llera Vergés també.
Feia anys que esperàvem una epidèmia gri­pal impor­tant. Les infor­ma­ci­ons que ens venien ini­ci­al­ment de la Xina i els infor­mes de l’OMS o l’ECDC ana­ven en aquest sen­tit. Ens deien que la leta­li­tat no era gaire dife­rent de la de la grip. El que no ens deien era la seva grandíssima capa­ci­tat de con­tagi. Actu­al­ment el seu com­por­ta­ment, amb la vacu­nació, ja és més simi­lar al de la grip.
Com valora la gestió que es va fer de la crisi de la covid des de la Gene­ra­li­tat?
Va ser la que es podia fer. La cam­pa­nya de vacu­nació va ser excel·lent i això va ser mèrit, sobre­tot, de l’equip de vacu­nes de l’Agència de Salut Pública de Cata­lu­nya i de la doc­tora Car­men Cabe­zas, ales­ho­res sub­di­rec­tora de Pro­moció de la Salut. Però real­ment em va sobrar poli­tit­zació i va fal­tar més coor­di­nació, espe­ci­al­ment en l’àmbit comu­ni­tari i local.
I la que es va fer des del govern espa­nyol?
Les seves visi­ons cen­tra­lis­tes i burocràtiques van com­pli­car molt la gestió de la pandèmia, prin­ci­pal­ment els pri­mers temps de la pri­mera onada.
Can­vi­a­ria alguna decisió que vostè va pren­dre?
Sabent el que sabem ara, sí, sense cap dubte. En les matei­xes con­di­ci­ons en què estàvem, no tant. Es va fer el que els conei­xe­ments i els mit­jans a la nos­tra dis­po­sició per­me­tien. No era, com alguns han dit, “fer expe­ri­ments”, sinó uti­lit­zar els escas­sos conei­xe­ments i la infor­mació que durant la pri­mera onada teníem. No es van fer coses gaire dife­rents que en altres països.
Deia que can­vi­a­ria alguna situ­ació “sabent el que sabem ara”, quina?
Unes quan­tes. En pri­mer lloc, endu­ri­ria la política d’aïlla­ment dels casos d’infec­tats i con­tac­tes, per tal de rebai­xar els índexs de con­tagi. Molts posi­tius asimp­tomàtics no van res­pec­tar el con­fi­na­ment, i això va aju­dar a l’extensió. En canvi, sua­vit­za­ria les limi­ta­ci­ons en els fune­rals i man­tin­dria algu­nes ban­des horàries de sor­tida per als no posi­tius. També hauríem d’haver inter­vin­gut direc­ta­ment molt abans, des de Salut, en les residències i simi­lars. Si haguéssim sabut el que sabem ara, hauríem tin­gut estocs molt més ele­vats de mas­ca­re­tes i equips de pro­tecció, espe­ci­al­ment per als pro­fes­si­o­nals, però també per a la comu­ni­tat. I hau­ria cal­gut poten­ciar la par­ti­ci­pació comu­nitària a nivell local. Però no ho sabíem.
En alguns moments va haver-hi una certa tiban­tor política entre el Depar­ta­ment de Salut i la mateixa pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, amb Quim Torra al cap­da­vant. Com ho recorda?
És un mal record. Calia fer pinya enfront d’aque­lla situ­ació gravíssima i el pre­si­dent dei­xava anar un mis­satge de des­con­fiança envers el Depar­ta­ment de Salut i la nos­tra salut pública. En aquells moments hau­ria cal­gut dei­xar la política de banda o, si real­ment no es con­fi­ava en nosal­tres, dir-ho ober­ta­ment i solu­ci­o­nar-ho. No puc tenir una bona opinió del que va pas­sar en aquells moments ni de l’actu­ació del pre­si­dent en aquell tema. Em sap greu.
Va patir molt durant la pandèmia a títol per­so­nal? Va arri­bar a plo­rar?
No recordo haver arri­bat a plo­rar, però sí que, com ja he dit abans, la sen­sació d’impotència va ser màxima, acla­pa­ra­dora... Vaig patir, vaig patir molt. Però les com­pa­nyes i els com­panys que cada dia eren als cen­tres sani­ta­ris ate­nent els malalts, sense recur­sos ni quasi pro­tecció, jugant-se la pell, aquests sí que van patir de veri­tat. No els agrai­rem mai prou el que van fer.
Vostè va ple­gar del càrrec, per motius de salut, el mes de maig del 2020. Va ser difícil pren­dre aque­lla decisió?
Va ser difícil. Vaig aguan­tar fins que em van adver­tir molt seri­o­sa­ment que allò no podia con­ti­nuar. Els meus pro­ble­mes cardíacs es van agu­dit­zar amb la tensió. Vaig espe­rar a la bai­xada de la corba epi­de­miològica i la reti­rada pro­gres­siva de les mesu­res d’excepció, amb la pri­mera deses­ca­lada, fins que la incidència va ser la més baixa de tota la pandèmia. Tenia la sen­sació de deser­tar, però també que poca cosa més podia fer de més. No em vaig sen­tir prou aju­dat durant la pri­mera onada.
Es pene­deix d’haver ple­gat de la secre­ta­ria?
No. M’hau­ria agra­dat poder con­ti­nuar. Teníem mol­tes coses pre­vis­tes per desen­vo­lu­par, però real­ment no va ser pos­si­ble. Era el moment. Calia que entrés algú amb més suport.
Després que vostè plegués, el seu càrrec va estar vacant uns quants mesos fins que va entrar Josep Maria Argi­mon. Quina valo­ració fa de la tasca del seu suc­ces­sor?
A en Josep Maria Argi­mon fa temps que el conec i sem­pre li he tin­gut un gran res­pecte per­so­nal i acadèmic. Quan es va incor­po­rar ja estàvem més dotats de recur­sos que al prin­cipi i va aparèixer la vacuna. Va ser un bon moment i un encert.
Covid al marge, vostè va estar qua­tre anys al cap­da­vant de la secre­ta­ria de Salut Pública. Què recorda d’aque­lla etapa?
Molta il·lusió, espe­ci­al­ment amb el con­se­ller Comín. Un esce­nari polític alta­ment engres­ca­dor i una visió de la salut pública total­ment com­par­tida. La segona etapa ja va ser més difícil en diver­sos sen­tits: el 155, la covid...
Com s’ima­gina la salut pública del nos­tre país d’aquí a 20 anys?
Jo vol­dria pen­sar que la nos­tra salut pública tin­dria una major dotació de pro­fes­si­o­nals, a tots els nivells, més labo­ra­to­ris pre­pa­rats i, sobre­tot, una bona xarxa informàtica i d’IA ben con­nec­tada amb el sis­tema assis­ten­cial i social del país. Vol­dria reforçar l’ori­en­tació cap a la crisi climàtica, l’estratègia de salut en totes les polítiques, i xar­xes robus­tes de par­ti­ci­pació comu­nitària. Això és el que vol­dria, però, abans que res, cal impli­cació i volun­tat política. I res­pecte d’això tinc dub­tes si ho asso­li­rem.

Salut comunitària

Gran expert

Joan Guix és doctor en medicina, especialista en cirurgia general i digestiva i en medicina preventiva i salut pública, i va entrar a formar part del govern, com a secretari de Salut Pública, el mes de gener de l’any 2016, amb el llavors conseller de Salut, Antoni Comín. Anteriorment havia estat director del Servei Regional al Camp de Tarragona de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i gerent de l’Institut Municipal de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona. També havia desenvolupat altres responsabilitats directives en l’àmbit sanitari. La seva trajectòria al govern estarà marcada per la covid i la gestió que va haver de realitzar durant la primera onada, la més complicada i difícil de gestionar. Però en els quatre anys en què va estar al càrrec va destacar per altres polítiques, com ara potenciar la salut comunitària (millorar la nostra salut des de totes les vessants, no només la mèdica) o intentar dotar de més estructura i més recursos l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Precisament, una de les queixes que realitza en aquesta entrevista és que encara no s’han aprovat els estatuts de la institució i no se n’ha pogut fer un desplegament adequat (clau, segons Guix, per poder lluitar contra una futura epidèmia).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.