Miri, jo vull ser alcalde de Lleida. I això no es pot acon­se­guir des de la cadira, espe­rant que ens vin­guin les pro­pos­tes, sinó movent-nos i conei­xent bé la ciu­tat i estu­di­ant amb els espe­ci­a­lis­tes què neces­sita Lleida. L’actual govern del PSC és una pròrroga de l’ante­rior govern, d’ERC i Junts, i quan veus que la degra­dació de la ciu­tat no només no s’ha atu­rat sinó que con­ti­nua enda­vant sense actu­a­ci­ons que hi posin fre, és el moment d’actuar i pre­pa­rar-nos bé per gover­nar. Per això hem posat en marxa una cam­pa­nya pro­ac­tiva per escol­tar els experts en cadas­cuna de les matèries de la gestió de la ciu­tat. El POUM actual és de l’any 1995 i l’ante­rior cop que la seva reforma es va posar sobre la taula, el 2019, quan Lar­rosa era alcalde, va ser un fracàs. Ara es torna a pro­po­sar, i des del PP tenim la mà estesa cap al govern, perquè ens interessa que després de 30 anys tin­guem un POUM ade­quat a les neces­si­tats de la ciu­tat.

L’habi­tatge és clau. Hem de faci­li­tar que n’hi hagi d’asse­qui­ble, pen­sant en les ren­des mit­ja­nes, en la gent jove que ha d’eman­ci­par-se i en la gent gran. També neces­si­tem un POUM per recu­pe­rar els bar­ris, amb un nou pla de bar­ris, i actuar-hi. Por­tem dos anys de govern de Lar­rosa, on ell és regi­dor específic del Cen­tre Històric, sense que s’hagi apli­cat encara cap mesura con­creta per recu­pe­rar-lo. També neces­si­tem mesu­res per a la Mari­ola i per a zones con­cre­tes de tots els bar­ris: el Clot, Balàfia, Par­di­nyes, Tem­plers, Escor­xa­dor, Cap­pont, la Bor­deta... També hem vist que neces­si­tem un nou POUM per desen­vo­lu­par més sòl indus­trial a Lleida. Si volem ser capi­tal econòmica, neces­si­tem que hi hagi més metres qua­drats de sòl indus­trial a dis­po­sició de les empre­ses que s’hi volen ins­tal·lar o de les empre­ses ja exis­tents a Lleida que volen seguir crei­xent. I també el neces­si­tem per pro­te­gir l’Horta. No podem accep­tar que hi hagi tor­res i línies d’alta tensió que pas­sin per aquest espai, per­ju­di­cant els veïns i l’acti­vi­tat primària.

Estava clar que amb Lar­rosa s’aca­ba­ria desen­vo­lu­pant el pro­jecte comer­cial de Torre Sal­ses, però el que no ens pensàvem és que s’enfon­sa­ria el pro­jecte del Pla de l’Estació. I, pre­ci­sa­ment, amb el pro­jecte de Torre Sal­ses el govern neces­si­tava un pla per revi­ta­lit­zar i recu­pe­rar el comerç de la nos­tra ciu­tat i l’eix comer­cial. El POUM ha de par­lar sobre com recu­pe­rar-lo. No única­ment al cen­tre històric, sinó a l’eix comer­cial i totes les acti­vi­tats en l’entorn, perquè l’eix comer­cial ha de ser habi­ta­ci­o­nal, amb gent vivint-hi i els començos a baix, o no serà. Els comer­ci­ants neces­si­ten un pla de bar­ris. Allí on hi ha vida hi viu gent, hi ha comerç, però això és impor­tantíssim. Que hi hagi zones resi­den­ci­als, però que hi hagi comerç sota els habi­tat­ges, amb suport per als inver­sors locals que vul­guin aju­dar a la reha­bi­li­tació i els nous habi­tat­ges. I amb solu­ci­ons en la mobi­li­tat.

A Lleida tenim un caos de mobi­li­tat, costa molt des­plaçar-se inter­na­ment, i això difi­culta l’acti­vi­tat econòmica i el comerç. Només ens falta que vul­guin tor­nar ara com a zona blava els apar­ca­ments dis­su­a­sius del Camp d’Esports i del Mer­cat de Par­di­nyes. L’alcalde no està com­plint la seva pro­mesa elec­to­ral d’habi­li­tar pàrquings dis­su­a­sius a les entra­des de la ciu­tat, con­nec­tant-los amb auto­bu­sos llançadora al cen­tre. En lloc de fer això, el que està fent és esti­mu­lar l’apar­ca­ment pri­vat. Nosal­tres con­ti­nuem defen­sant un apar­ca­ment dis­su­a­siu o low cost a l’hos­pi­tal Arnau de Vila­nova per als usu­a­ris, visi­tes i tre­ba­lla­dors. Un altre tema molt impor­tant que s’escapa del POUM però que és un tema de ciu­tat és el model d’inclusió social. Cal dei­xar d’actuar per impo­sició, sense escol­tar els veïns i comer­ci­ants, com s’està fent amb la idea de con­ver­tir l’antic hotel de l’estació d’Adif en espai per a tem­po­rers. Allò és una porta d’accés a Lleida. Nosal­tres pro­po­sem un model que repar­teixi aquests espais per la ciu­tat, amb 25 o 30 per­so­nes per a cadas­cun d’ells, com a molt, i en cap cas cen­tres de més capa­ci­tat.