Fabricants de pinso integren la cadena de l’engreix animal
El sector de l’alimentació per a animals de granja està immers en un procés inèdit de concentració vertical i horitzontal
Veus crítiques temen que s’aplani el terreny per a l’entrada de grans operadors de fora i es posi fi a un model local d’èxit
Catalunya és el principal productor de pinso a l’Estat espanyol i un referent dins la Unió Europea. De fet, representa el 20% del total de l’estatal i el 40% del pinso ecològic, un percentatge que ens situa al capdavant del rànquing europeu, perquè l’Estat espanyol és, ara com ara, l’elaborador europeu més gran d’aquest aliment animal. El cas és que es tracta d’un sector clau per a l’economia agroalimentària que ha viscut lluny dels focus mediàtics, a excepció de períodes de gran enrenou, com el de les “vaques boges”.
Atès que Catalunya és actualment un dels principals clústers de producció càrnia del món, amb un gran pes de la carn porcina i avícola, s’ha impulsat la creació d’una infraestructura industrial robusta, amb fàbriques de pinso destinades a satisfer la demanda dels ramaders locals. Catalunya produeix anualment més de dos milions i mig de tones de carn de totes les espècies: porcí, boví, oví, caprí, equí, aviram i conill. I prop del 75% de la carn que es produeix es comercialitza en mercats exteriors, amb una taxa de cobertura (la relació entre el consum local i la producció) de més de gairebé el 800%.
El cas és que la del pinso és una activitat econòmica que es basa en una simbiosi amb la producció ramadera i nodreix el sector ramader que té a la vora. De fet, l’exportació d’aquesta activitat és pràcticament nul·la, perquè és un producte de grans volums i uns marges baixos que fa insostenible econòmicament el seu transport en distàncies llargues.
Segons Carme Soler, presidenta de l’Associació Catalana de Fabricants d’Aliments Compostos (Asfac), “el sector ha crescut com a resposta a l’assentament de les explotacions ramaderes, i l’aposta per una producció cada cop més eficient i de més qualitat, però funciona amb uns marges molt baixos per la impossibilitat de fer repercutir el preu en la carn”.
Antigament, el model de producció de pinso es basava en petites fàbriques independents que subministraven productes a granges ramaderes també independents. Cada territori tenia la seva cooperativa, especialment fortes a Banyoles, Girona i Lleida, cadascuna amb una estructura pròpia i amb un ús majoritari dels cereals locals per alimentar els animals. Però el sector s’ha anat transformant progressivament.
Avui dia s’ha consolidat una estructura més integrada, on les fàbriques de pinsos assumeixen un rol fonamental en el suport als ramaders, els han incorporat en els seus processos de producció, oferint-los serveis complets que van més enllà del simple subministrament de menjar per als animals.
Aquest model d’integració els assegura una millor traçabilitat del producte i alhora més control de qualitat. “Els fan de paraigua per suplir tots els requeriments normatius que han anat sortint i això els permet poder continuar fent de ramaders i preocupar-se només de la cria dels animals”, explica Soler.
Gran part de les fàbriques de pinso que tenim a Catalunya estarien dins d’aquest sistema, algunes de les quals tenen volums importants. “La integració està més o menys estesa depenent de l’espècie. La producció porcina, la més important a Catalunya, és una de les més integrades”, expliquen des del Servei d’Alimentació Animal i Seguretat de la Producció Ramadera del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.
El president de la comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Francesc Reguant, explica que Catalunya ha estat pionera en aquesta estructura empresarial integrada en el sector ramader. “El model d’integrador més simple té el pinso, controla la producció animal, però no la produeix i ven els animals a un escorxador o una empresa de transformació. És la manera amb què es distribueix el risc. El fabricant de pinso assumeix el del mercat, i l’altre, només el de la cria de bestiar”, descriu.
Hi ha dues empreses destacades, Vall Companys i BonÀrea, que tenen el control i la propietat de tota la cadena, des del conreu i producció d’alimentació per al bestiar fins a l’elaboració de producte i la comercialització de producte acabat. Totes dues s’han basat en la integració de tota la cadena.
Hi ha diverses casuístiques que han contribuït a accelerar aquesta concentració vertical. Segons la directora de la patronal, “costa molt trobar gent en el sector de fabricants de pinsos, tant qualificada com no, i el relleu generacional costa molt”.
A més, com que es tracta d’un aliment per a ramaderia que s’acabarà convertint en alimentació humana, les exigències en la producció del pinso i els continus controls de qualitat requereixen més inversions i més i més recursos. “No totes les empreses han pogut assumir financerament aquestes inversions i han anat sent absorbides per altres empreses, tant fabricants de pinso com altres baules de la cadena de valor. I també n’han tancat”, diu Soler, per a qui aquesta concentració és una reestructuració inevitable.
En els darrers tres anys, hi ha un nou actor dins del sector de la ramaderia que prem l’accelerador en aquesta concentració vertical. Es tracta dels escorxadors, empreses industrials on sacrifiquen animals de granja per al seu posterior processament, emmagatzematge i comercialització com a carn o una altra classe de producte d’origen animal.
“Estem veient cada cop més escorxadors que estan adquirint granges per assegurar-se la seva matèria primera”, explica Francesc Carrillo, gerent de la cooperativa Plana de Vic, una entitat que disposa de la seva pròpia fàbrica de pinsos i que agrupa ramaders independents.
Així doncs, l’escorxador que abans treballava amb ramaders independents, ara, prefereix tenir el control directe de les granges. “És cert que això els permet més estabilitat, però alhora redueix molt la diversitat d’operadors dins el sector”, considera Carrillo.
El cas és que, amb els anys, s’ha donat una gran reducció del nombre d’explotacions ramaderes, perquè el creixement de les granges a Catalunya està limitat (a excepció d’algunes comarques de la demarcació de Lleida) per normatives ambientals i urbanístiques, i per tant ja no se’n poden crear més de noves. Només a la Plana de Vic han passat d’unes 2.800 explotacions a unes 800 i també ho han anat fent les fàbriques de pinso.
El responsable de pinsos de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, Emili Nebot, considera que el perill de la nova etapa de concentració és que pot acabar fent desaparèixer la petita i mitjana explotació ramadera, que ha definit el model d’èxit de la indústria càrnia catalana.
Poder mantenir petites i mitjanes explotacions és essencial per al responsable del sector de pinsos de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya. “És quan el valor afegit es queda al territori, mentre que quan opera una empresa multinacional, la plusvàlua generada marxa fora. En canvi, quan una explotació és local, el benefici es reinverteix en el mateix territori, que a més és clau per mantenir viu el medi rural.”
Per a alguns dels actors del sector, la batalla sembla perduda. “Si un escorxador ofereix 4 o 5 milions d’euros per una granja de truges, és difícil que un ramader es resisteixi a vendre-la. I quan això passa, qui compra ja no és un ramader tradicional, sinó un gran grup industrial”, insisteix Carrillo.
Fins ara, el reeixit sector ramader català ha coexistit amb una situació una mica particular, i és que, tot i ser un sector tan competitiu i tan dinàmic, no hi ha presència dels grans operadors internacionals, majoritàriament xinesos i dels EUA, que són els que copen la propietat d’aquest sector a altres països.
Els experts consultats expliquen que s’ha mantingut aquest model propi, pel fet d’haver funcionat amb una diversitat de formats, i amb granges i fàbriques de pinso independents però vinculades d’alguna manera, i això ha dificultat fins ara l’entrada de grans capitals. “Amb aquesta darrera concentració que està vivint el sector, potser no trigarem a veure com entren aquests grans operadors a casa nostra. Sembla que se’ls està aplanant el camí”, diu Nebot, que creu que l’administració hauria de garantir la continuïtat d’un sector que tingui més en compte el perfil d’empresa pròpia i independent.
Mercat de futurs
Hi ha un altre factor que fa ben particular el sector del pinso. Es tracta de la seva dependència de les matèries primeres, especialment dels cereals. De fet, la matèria primera suposa quasi el 70% del preu del pinso i, tot i que Catalunya produeix una part del cereal necessari, la majoria s’importa d’altres països com ara Ucraïna, els Estats Units, l’Amèrica del Sud i l’est d’Europa.
Com explica Francesc Reguant, es dona el cas que, malgrat ser uns grans productors i exportadors de carn de porcí, som un territori amb molt poca terra disponible. Per compensar la mancança, Catalunya ha desenvolupat un model de ramaderia intensiva que depèn de la importació de matèries primeres per elaborar pinso. “En lloc de comprar aliments per al bestiar a fora, que seria més car, importem cereals i soja i els transformem aquí. Aquest model ens ha permès tenir un superàvit alimentari malgrat les nostres limitacions geogràfiques”, assenyala Reguant.
Aquest pinso originàriament va a les granges catalanes, però també es reparteix per altres territoris de l’Estat, com Aragó, que està seguint les passes del model català. “Això ens permet mantenir la nostra producció ramadera sense haver de dependre de la nostra limitada capacitat agrícola”, diu.
Es dona la particularitat que els cereals tenen el preu definit per la Borsa de Chicago, un dels mercats financers més antics del món. Com explica Reguant, canvis dràstics en la situació geopolítica com ara la guerra a Ucraïna i els anuncis de nous aranzels de Trump podrien acabar alterant de manera dramàtica el preu, perquè canvia radicalment les conclusions de l’anàlisi del mercat.
També pot passar que imprevistos climàtics canviïn substancialment el resultat de les collites. “Hi ha un risc intrínsec en el mercat de la comercialització dels cereals a través dels mercats de futurs. Això ha fet que hi hagi tota una indústria financera extremadament desenvolupada que gestiona el risc, amb filosofies diferents segons el tipus d’actor que hi operi”, explica Reguant.
Així doncs, totes aquestes importacions es gestionen a través d’acords a llarg termini per garantir una certa estabilitat en els preus, fins i tot en períodes de crisi, com es va veure durant la guerra d’Ucraïna.
És un mercat que amb els anys s’ha anat “financiaritzant”. Actualment, doncs, l’activitat relacionada amb els cereals, ja siguin productors, transformadors de primera o segona generació, comercialitzadors, exportadors, importadors, etc., té un component financer importantíssim i acaba afectant tota la cadena de valor i, per tant, el consumidor final.
Hi ha, de fet, dues tipologies d’actors: per una banda, els especuladors, que, com el seu nom indica, tenen un afany especulatiu en la inversió i no tenen cap vinculació amb el sector; per l’altra, els hedgers (gestors del risc, que són bàsicament els productors de cereals, molins, comercialitzadors, exportadors, importadors, emmagatzemadors, etc.).
“El nostre sector està acostumat a les fluctuacions del mercat internacional i ens hem d’adaptar constantment a les noves realitats. La guerra d’Ucraïna ens va impactar, però gràcies a la diversificació dels proveïdors hem pogut mantenir l’estabilitat del subministrament”, afirma la presidenta d’Asfac. De fet, aquesta compra en el mercat de futurs permet que el preu del pinso es pugui mantenir amb molt poques variacions.
Així doncs, aquests requeriments particulars per a la compra de la matèria primera del pinso han contribuït a una forta professionalització del sector. Francesc Carrillo, que s’ocupa de la compra de cereals a la Plana de Vic, assegura que, tot i ser un sector madur, resulta vital el coneixement dels mercats financers i estar al cas dels moviments geopolítics globals.
Menjar per a mascotes
Paral·lelament a tots els canvis d’estructura, en els darrers anys ha florit un nou moviment d’especialització de producte. Moltes empreses han apostat per diversificar-se en el segment d’alimentació per a mascotes, un mercat en fort creixement i amb marges molt més elevats. A diferència del pinso per a la ramaderia, aquest nou producte permet incorporar alt valor afegit, envasos petits i una forta aposta pel màrqueting, que genera molt més marge que el de pinso per a bestiar. La humanització de les mascotes està portant a una varietat de productes més semblant a l’alimentació humana i que s’allunyen del concepte clàssic de pinso.
Hi ha fabricants de pinso històrics que s’han reconvertit completament en negoci d’alimentació per a mascotes i d’altres, en canvi, que han decidit obrir noves línies per a aquesta tipologia de pinso. Ara com ara, en el registre de Catalunya hi ha 75 establiments registrats amb l’activitat de fabricació de pinsos per a animals de companyia, segons les dades del departament. “Crec que aquestes noves maneres de veure la producció de menjar per a mascotes i també la incorporació de l’alimentació prèmium podran donar cabuda a tothom”, diu Soler.
Maleïda burocràcia
En aquest sector, com en molts altres, fa anys que es queixen que per afrontar una regulació cada cop més exigent es veuen atrapats en una mena de teranyina burocràtica. Normatives com la de la desforestació, que exigeix certificacions d’origen per garantir que les primeres matèries no provenen de terres desforestades, han suposat una càrrega burocràtica addicional per a les empreses. Asfac, que agrupa prop d’un centenar d’empreses del sector i actua com a interlocutor entre la indústria i l’administració, té un especial interès perquè s’abordi i se solucioni aquest problema. “Les exigències burocràtiques són un dels principals desafiaments del sector i demanem que les normatives siguin aplicables i justes per a tots els productors,” explica Soler.
El futur del sector del pinso a Catalunya té tres reptes: la sostenibilitat, la innovació en la producció i la digitalització, que seran clau per mantenir la seva posició de lideratge.
La Plana de Vic, una cooperativa de ramaders amb fàbrica pròpia
La cooperativa Plana de Vic neix fa més de 60 anys a la comarca d’Osona per la necessitat dels ramaders de la zona d’ajuntar-se i ser més forts. Aquesta unió els donava més capacitat de compra de matèries primeres i més força en la venda d’animals. L’objectiu inicial era proporcionar els serveis necessaris perquè els socis ramaders poguessin desenvolupar la seva activitat amb més garanties: suport en processos administratius, gestió de subvencions i permisos, entre d’altres.
A partir d’aquí, es va veure la necessitat de tenir una fàbrica de pinso pròpia per garantir la qualitat de l’alimentació del bestiar i assegurar preus més estables. El pinso que produeixen prové, en part, dels mateixos socis que tenen terres i produeixen cereals. La cooperativa els compra aquest cereal en condicions més favorables que un proveïdor extern. Però també recorren als mercats de futurs per comprar els cereals que no arriben amb la producció de quilòmetre zero.
L’entitat té una facturació global de 120 milions d’euros, resultat de la suma de totes les seves activitats. L’estructura de la cooperativa es divideix en diverses àrees de negoci. La fàbrica de pinso no només produeix aliment per als animals dels socis, sinó que també ofereix serveis de nutrició i assessorament. La facturació d’aquesta unitat es troba al voltant dels 50-60 milions d’euros anuals.
A més, la cooperativa gestiona la comercialització de la llet produïda a les explotacions bovines i la venda de vedells. També disposa d’un servei de comercialització de porcs, amb l’objectiu d’aconseguir el millor preu per als socis en els mercats de destinació.
Un altre àmbit destacat és el lloguer de granges. La cooperativa adquireix granges que posteriorment cedeix als seus socis o gestiona directament per incrementar la producció de pinso.
En clau administrativa, l’entitat disposa d’una àrea tècnica que ofereix suport en gestió documental, permisos i assessorament mediambiental.
3.650 operadors en la indústria de l’alimentació animal
El registre d’establiments del sector de l’alimentació animal i de l’àmbit dels Sandach és un registre en què s’inclouen tots els operadors del sector de l’alimentació animal, tant dels animals destinats a la producció d’aliments com dels animals de companyia, i els operadors de l’àmbit dels Sandach (subproductes animals no destinats a consum humà). En aquest registre, hi figuren tots aquells operadors que disposin d’establiment a Catalunya o que tinguin el domicili social a Catalunya en el cas d’operadors sense instal·lacions. Pel que fa a l’alimentació animal, el registre té més de 3.650 operadors. Dels quals, uns 650 són fabricants (de pinsos, matèries primeres, additius, premescles, etc., i també incloses empreses alimentàries que dediquen productes a l’alimentació animal), la resta es dediquen a la comercialització (1.300) o al transport (1.700).