“El Tractat de Maastricht s’està morint a poc a poc”

Europa ja estava avisada des de Barack Obama el 2008, perquè els EUA van decidir reorientar-se cap a Àsia. I, per això, van demanar un augment del finançament dels pressupostos militars a Europa, començant per un país com Alemanya, que, des de la Segona Guerra Mundial, havia decidit no invertir-hi. Els dos únics països que tenen una política en defensa són França i el Regne Unit, amb la diferència que el primer finança el seu programa perquè és autònom i els britànics depenen tant de l’OTAN com dels EUA perquè els van lliurar la bomba atòmica. Si els països europeus hi posen més diners, la qüestió és saber què significa una política de defensa comuna. L’últim Consell Europeu de Brussel·les al març, en realitat, va ser un fracàs, no un èxit. Un fracàs perquè la posició de França, però també d’Espanya i Polònia, era demanar un finançament comú europeu, com es va fer per lluitar contra la pandèmia de la covid. Però si ho fas, has de saber cap on anirà aquest esforç d’armament. A l’altre costat, hi ha el camp representat per Alemanya i els països del nord, que no en volen ni sentir a parlar, d’un deute comú. França i els països del sud encara no han tornat el que van rebre per la covid. Es van beneficiar del pla de 800.000 milions d’euros, i encara no n’han reemborsat res.

Alemanya actua exactament com ho va fer en l’època de la covid, comença per dir no. En la seva coalició de govern, Merz probablement tindrà els socialdemòcrates i els ecologistes favorables a un finançament comú. Hi haurà un torcebraç entre uns i altres per arribar probablement a un pla mínim. Per descomptat, no es tracta d’aquesta gran política de defensa comuna. Perquè cap país és capaç de posar en marxa el pla de la Comissió Europea que tots arribin a un mínim del 2% del PIB els pròxims quatre anys. Ara, aquest esforç és per a arribar a un acord dins de l’OTAN o fora? Cal reobrir el debat sobre el seu significat a Europa. La qüestió és com un organisme que no ha estat capaç de defensar els ucraïnesos serà finançat per la UE disfressat d’una política comuna. Es tracta d’una política de defensa comuna o de reunir diners i forces per posar-los al servei del comandament militar nord-americà dins de l’OTAN? Si és així, significa que estem donant diners a Donald Trump!

Podem tenir una política de cooperació intergovernamental. I elaborar un sistema d’integració de les forces militars, definint qui són els enemics. Perquè no pots tenir una política de defensa si no tens una política exterior comuna. No donarem el poder als generals! Necessitem posar-nos d’acord sobre quins són els estats comuns i si són únicament veïns de Rússia. I almenys podem posar en marxa una aliança per fabricar armes comunes, amb unes indústries europees autònomes. En el nou pla militar a Alemanya, es compren les armes als EUA.

Hi ha una negociació que ha començat entre Rússia i els EUA, no amb els europeus, que estan fora de joc. Intenten tornar al centre amb l’agitació d’Emmanuel Macron, perquè França és el país que pot ser autònom estratègicament. En el cas dels britànics, Keir Starmer ha dit que no prendrà cap posició en contra de Trump. Només es poden fer propostes quan vingui el moment en què russos i americans xiulin i diguin: “Ara podeu venir, ens hem posat d’acord i veurem quin és el vostre rol.” La realitat objectiva és que són els EUA i Rússia els qui defineixen els paràmetres de la negociació. Els europeus poden actuar a Ucraïna contra el seu acord? És absolutament impossible.

Poden condicionar exteriorment, però no hi poden anar en contra. I condicionar seria entrar en el joc de Vladímir Putin. Perquè a Putin li va molt bé aquesta contradicció entre europeus i americans. Estem en una situació de negociació molt complexa, és un gran negoci entre ells. Si hi ha un acord entre americans i russos, aquests poden acceptar una missió especial. Si no, tal com diu Putin, consideraran la seva presència una intervenció directa en el conflicte i començaran a bombardejar les posicions dels europeus. Els europeus bombardejaran posicions de Rússia? Això seria una guerra mundial! Cal ser realista amb el que està passant. Desgraciadament, els ucraïnesos seran sacrificats perquè fonamentalment els russos aconseguiran el que han demanat: que no entrin a l’OTAN, no restituir Crimea i un estatut particular per als territoris conquerits. I, a partir d’aquí, negociaran l’armament d’Ucraïna i, probablement, podrien fer una concessió sobre la participació d’Ucraïna en la UE.

No, som una altra vegada en la retòrica. Què significa la proposta de Macron de compartir la dissuasió nuclear? Que la decisió de pitjar el botó serà comuna? Això França mai ho acceptarà. La decisió serà francesa en última instància, cooperació o no. I d’altra banda, què significa una dissuasió nuclear francesa enfront de Rússia? Si comença una guerra nuclear, no pot ser limitada a França i Rússia. Serà una guerra mundial! Per tant, aquesta dissuasió francesa no li fa por, a Rússia.

Sí, totalment. Al Parlament europeu veurem probablement votacions comunes entre la ultradreta i la majoria del Partit Popular liderada pels democratacristians alemanys i els holandesos. Europa es troba en una cruïlla. Els criteris del Tractat de Maastricht que han permès la construcció d’aquesta Europa neoliberal, antisocial, antipolítica i orientada essencialment al comerç en detriment de la dimensió social, ara estan en crisi. Hi van estar en la crisi financera del 2008. Després, ho vam veure amb la covid. I, ara, ho estem vivint entorn d’aquesta política suposadament de defensa comuna. Cap país, excepte potser Àustria, és avui capaç de complir aquests criteris pressupostaris d’un dèficit màxim del 3%, un deute de menys del 60% i una inflació al voltant del 2%. Aquests tres criteris de Maastricht s’han esgotat. El 2023 es va decidir seguir posposant-los fins al 2027. Però, ara, s’estan posposant en gairebé tots els temes econòmics. Crec que el Tractat de Maastricht s’està morint a poc a poc. I això obligarà els europeus, i em sembla positiu, a elaborar una nova estratègia econòmica comuna que pugui construir l’Europa econòmica, social i política que necessitem. Som en la fi definitiva del cicle inaugurat per aquest tractat. Hem entrat en el de la construcció política europea. I, com sempre, les elits polítiques europees no estan a l’avantguarda d’aquest procés, sinó a la rereguarda.

Europa ha perdut la competitivitat amb la Xina. Perquè no li va saber posar aranzels i al Japó en diversos sectors. Els europeus sempre avancen a través de crisis i, en un moment o un altre, hi haurà una presa de consciència que obligarà a definir el que tenim en comú més enllà del comerç. El pressupost de la UE avui és de l’1,2% del PIB dels països membres, cosa que significa res. Necessitem un pressupost de com a mínim el 3 o el 4%. Europa està ideada entorn del concepte més trist, que consisteix a pensar que es pot construir una força econòmica europea sense polítiques comunes, sense identitat comuna. Però, políticament, aquest sistema ha entrat en crisi i no podrà anar més enllà.

Alemanya està canviant perquè s’ha adonat primer que el seu sistema industrial ja no competeix a escala internacional i s’ha de modernitzar. El seu segon problema és l’energia. Per a la transició ecològica, necessita invertir més per no dependre del gas rus. I s’ha adonat que l’OTAN no és una garantia i cal construir un exèrcit alemany. Però això generarà problemes amb la resta dels països que no la volen veure potent militarment. De moment, tota aquesta retòrica és una mica abstracta, cosmètica.

No crec que la coalició entre les forces d’esquerra pel que passa a Ucraïna es trenqui. I no crec que unes despeses més grans en defensa siguin la raó d’una ruptura. He vist que Sánchez ha utilitzat paraules molt ambigües sobre aquest tema. Ell defensa una posició molt més radical que la de Macron, en el sentit que cal tenir una política de defensa però integrant també la dimensió ecològica, entre d’altres. A més, la coalició ha aconseguit una estabilitat amb l’acceptació de la negociació amb Puigdemont i el seu partit. I això tampoc ha generat una ruptura dins del mateix PSOE. I em sembla que és una bona cosa. Però és clar que l’aliança entre el PP i Vox pot generar inestabilitat i crear una situació a la italiana. Però, afortunadament, el sistema electoral no és el mateix i la distribució de les forces obeeix a unes regles totalment diferents, especialment entre les comunitats autònomes.