La trans­ver­sa­li­tat és un invent del Ramon Fus­ter perquè l’any 1973 la idea de crear un diari en català es revi­ta­litza de seguida. Gent com l’Espar Ticó, que és un dels grans ins­ti­ga­dors de l’Avui, pen­sen en Ramon Fus­ter com un per­so­natge d’acció que ja ha comès mira­cles anti­fran­quis­tes i, per tant, serà capaç de tirar enda­vant una idea molt potent però molt difícil de fer. Ho van fer amb una gran faci­li­tat pel que conei­xien que havia succeït abans. Hi havia hagut l’any 66 l’intent de fer un diari en català que es deia Mig­dia, ins­ti­gat per un empre­sari que es deia Ole­guer Sol­de­vila, l’empre­sari de l’hotel Majes­tic. L’Ole­guer Sol­de­vila, jun­ta­ment amb l’Espar Ticó, havien ideat aquesta pri­mera idea, que havia fra­cas­sat. I ho havia fet per un fet molt impor­tant en aquesta història que la va resol­dre Ramon Fus­ter. Mig­dia havia fra­cas­sat perquè ho havien con­sul­tat a Madrid. I quan el senyor Sol­de­vila se’n va a Madrid i s’entre­vista amb el gene­ral Alonso Vega, aquest l’hi treu del cap.

L’empre­sari Sol­de­vila era un home molt ben con­nec­tat. Anava sovint a Madrid, i en aquesta ocasió l’Alonso Vega li va dir una frase que exem­pli­fica molt bé el que no s’ha de fer mai quan es vol enge­gar una enti­tat cata­lana com és l’Avui. Li va dir: “Mira, Sol­de­vila, cuando te afei­tes por la mañana y te colo­ques delante del espejo, te tendrás que meter una cosa en la cabeza: Hoy no vol­veré a hablar más en catalán.” I això de fer un diari en català, evi­dent­ment, “treu-t’ho del cap”. Va que­dar arren­cat de soca-rel. En Sol­de­vila torna a Bar­ce­lona –era l’any 66– una mica dece­but i amb la por al cos. “Això és impos­si­ble.” Quan l’Espar Ticó, amb aquest pre­ce­dent, fitxa Ramon Fus­ter per pre­si­dir Premsa Cata­lana, el pri­mer que diuen és “No aneu a Madrid a expli­car res, això ha de sor­tir d’aquí, s’ha de fer aquí i no hem de con­sul­tar res a fora”. Part de l’èxit és aquest, tota aquesta màquina que s’engega des d’aquí amb gent que ja havia fet mol­tes coses.

Bé. Ramon Fus­ter, que prac­ti­cava un cris­ti­a­nisme anti­fran­quista amb una injecció de cata­la­nisme molt potent, va ser el pri­mer degà democràtic que va revi­ta­lit­zar el Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats de Cata­lu­nya. Era el degà dels mes­tres, pro­fes­sors, lli­cen­ci­ats, les uni­ver­si­tats... Tota la potència intel·lec­tual en mans dels falan­gis­tes, gràcies al dega­nat que va acon­se­guir Ramon Fus­ter, es recu­pera per al país, per al cata­la­nisme, la des­bu­ro­cra­tit­zació i la revi­ta­lit­zació de la intel·lec­tu­a­li­tat dels mes­tres.

Ho va començar a fer als anys sei­xanta. Tot això era molt com­pli­cat. Aquest col·legi on som ara estava for­ta­ment en mans de la Falange, però, dins un gru­pet petitó de col·legi­ats, en Ramon Fus­ter, que havia fun­dat l’escola Tagore a Bella­terra, ins­pi­rat en les esco­les repu­bli­ca­nes dels mètodes Mon­tes­sori ante­ri­ors a la Guerra Civil, es con­ver­teix en un per­so­natge que fa mira­cles: una escola en català en què els nens i nenes esta­ven bar­re­jats intro­duint tècni­ques edu­ca­ti­ves que tenien el català com a eina fona­men­tal arre­lada al país, i el mira­cle d’haver-se con­ver­tit en un degà total­ment ines­pe­rat que des de l’any 63 mirava d’entrar en la junta direc­tiva d’un col·legi que ente­nien que era impor­tant recu­pe­rar per al país. L’any 69, i la data és molt impor­tant, Ramon Fus­ter acon­se­gueix con­ver­tir-se de manera ines­pe­rada en el nou degà del Col·legi de Lli­cen­ci­ats. Això cap­gira com­ple­ta­ment el país, perquè és la pri­mera vegada que de manera democràtica els col·legi­ats, amb molts falan­gis­tes, acon­se­guei­xen esco­llir un demòcrata, cata­la­nista i mes­tre.

Tenia un carisma abso­lut. Un home de Bell-lloc d’Urgell, de Lleida, una força de la Terra Ferma. Això és molt impor­tant per enten­dre la història de l’Avui. La força llei­da­tana de Ramon Fus­ter, un home que havia estat pro­fes­sor de Virtèlia, que havia creat per­so­na­li­tats de tota mena política com Mayor Zara­goza, els ger­mans Mara­gall, Miquel Roca Junyent; tota aque­lla elit cata­la­nista de la Bar­ce­lona dels anys cin­quanta i sei­xanta que poste­ri­or­ment tindrà una incidència política molt impor­tant, beuen direc­ta­ment de la font pedagògica de Ramon Fus­ter, que era un peda­gog excep­ci­o­nal. Era un mes­tre d’escola que poste­ri­or­ment va ser molt útil per crear idees com l’Avui. Per exem­ple, deia que Anto­nio Mac­hado s’havia d’expli­car amb un vas d’aigua al cos­tat. “És tan sec que vostè neces­sita tenir un vas d’aigua per enten­dre Mac­hado.” Mai més podràs aga­far un lli­bre de Mac­hado sense pen­sar en el vas d’aigua i la seque­dat de l’autor. Era un home que t’expli­cava Cata­lu­nya amb una clare­dat i faci­li­tat molt impor­tants. Tot això va des­llo­ri­gar molt una idea difícil com és l’Avui.

D’una manera molt fàcil. No sobrava ningú, tot­hom hi era ben­vin­gut. I aquesta trans­ver­sa­li­tat va ser bàsica per enten­dre l’èxit de l’Avui. Ramon Fus­ter és qui té la idea d’intro­duir en els comp­te­partícips, milers de per­so­nes impli­ca­des en la cre­ació del diari, gent com Paco Can­del. L’autor d’Els altres cata­lans [1964] també hi havia de ser. I en Can­del, jo com a biògraf ho puc dir, estava encan­tat de for­mar part d’una enti­tat cata­lana que, per pri­mera vegada, introduïa un diari en català.

No. Els altres cata­lans, com a estratègia d’Edi­ci­ons 62, de Max Cah­ner i com­pa­nyia, es publica per pri­mera vegada en català. El Sant Jordi del 1964 Els altres cata­lans no surt en cas­tellà, surt en català, traduït per Ramon Folch i Cama­rasa.

Sí, en cas­tellà, però l’hi tra­du­eix Ramon Folch i Cama­rasa. Els falan­gis­tes mai no van ima­gi­nar que Els altres cata­lans tin­dria el més mínim èxit. Era el menys­preu, com has vist amb el gene­ral Alonso Vega. El menys­preu al català va donar molta embran­zida al diari Avui, el fet de pen­sar que fra­cas­sa­ria. És el mateix que Els altres cata­lans, que va ser un rècord de ven­des des del minut zero que el lli­bre va sor­tir al car­rer en català. Aquest és l’avan­tatge que va tenir l’Avui. Tots aquests petits exem­ples van ser deter­mi­nants, com conèixer l’ene­mic per véncer-lo. Aquesta és l’ànima d’en Fus­ter Rabés: tenir en compte a tot­hom que pogués ser sen­si­ble a la idea i impli­car-lo, fos en Miró i en Tàpies amb qua­dres, fos en Can­del amb la seva presència... Can­del poste­ri­or­ment va publi­car moltíssims arti­cles al diari, intro­duint temes que interes­sa­ven al país i que l’expli­ca­ven. En Can­del havia sigut qui, per pri­mera vegada, havia tin­gut la capa­ci­tat intel·lec­tual d’expli­car el feno­men de la immi­gració en massa que havia vin­gut a Cata­lu­nya a tre­ba­llar i a viure-hi. És la Cata­lu­nya en què s’ha con­ver­tit el país poste­ri­or­ment. Molt poca gent ja no té ascendència anda­lusa, extre­me­nya o gallega.

Ve per Cavall Fort, però la con­nexió llei­da­tana és fona­men­tal per enten­dre aquesta història d’anti­fran­quisme i de recu­pe­ració democràtica. L’Espar Ticó té una bio­gra­fia molt interes­sant perquè a casa seva eren fran­quis­tes, i ell era fran­quista. Ve a Bar­ce­lona a estu­diar a la uni­ver­si­tat ficat en un bàndol molt clar. I és a Bar­ce­lona on se li obren els ulls i des­perta.

Hi ha una sèrie de fets biogràfics que hi influ­ei­xen perquè sigui fran­quista. A Bar­ce­lona, a través d’amics i de con­tac­tes a la uni­ver­si­tat i de dece­bre’s també per la manera com es feien les coses sota el fran­quisme, l’Espar Ticó es trans­forma. És un dels fets metamòrfics més impres­si­o­nants que han succeït al país, perquè passa de ser fran­quista a con­ver­tir-se en un cata­la­nista recal­ci­trant. L’Espar Ticó era un home amb un moto­ret a din­tre i des de la seva botiga de La Sibèria, on s’hi venien abrics de pell, als empro­va­dors es comença a ges­tar tota una obra clan­des­tina per fer coses per der­ro­car el règim fran­quista. La pri­mera impor­tant és Cavall Fort [1961], amb un èxit impor­tant. Cavall Fort és un nom que es treu del bar­ret l’Espar Ticó, d’un joc que de petits juga­ven a Lleida. Comença a enten­dre de quina manera es podria crear una revista per a nois i noies i aga­fen en Ramon Fus­ter, que havia creat l’escola Tagore, com l’eina pedagògica per saber com s’havia de fer una revista. En Fus­ter Rabés ja havia fet mol­tes publi­ca­ci­ons: la revista Forja, dife­rents peti­tes revis­tes que havien fun­ci­o­nat molt bé per difon­dre el mis­satge d’aquest cris­ti­a­nisme anti­fran­quista que diem. Però Cavall Fort és l’eclosió on tot això fun­ci­ona.

Sí, sí. De fet, de jove, anava per capellà. Però el fet pedagògic l’aca­para com­ple­ta­ment.

Es conei­xen a l’entorn del CICF [Cen­tre d’Influència Catòlica Femení]. El tema de Joan Triadú aquí és impor­tant. Fus­ter conei­xia en Triadú perquè havien creat l’escola de jar­di­ne­res edu­ca­do­res al CICF, una escola on a en Ramon Fus­ter a començaments dels anys sei­xanta se li havia acu­dit que s’havia de for­mar les jar­di­ne­res edu­ca­do­res perquè els nens de 3 a 6 anys tin­gues­sin atenció edu­ca­tiva. Fins ales­ho­res els nens petits, de 3 a 6 anys, esta­ven a casa amb la mare. I és en Fus­ter Rabés qui a través del CIC comença a edu­car una gene­ració de noies perquè siguin jar­di­ne­res edu­ca­do­res. No les educa per fer qua­tre dibui­xos amb els nens! Les educa amb una dimensió intel·lec­tual impres­si­o­nant, de manera que el nen quan als 6-7 anys entra a escola ja tin­gui una for­mació en matemàtiques, etcètera. En Fus­ter Rabés ha fet que Cavall Fort sigui mei­tat còmic mei­tat lite­rari. Els nens han de lle­gir. Fent-hi entrar tot­hom, Marta Mata, Rosa Sen­sat... Aquesta trans­ver­sa­li­tat pedagògica fa que Cavall Fort es con­ver­teixi en una revista per­fecta. Per tant, el pri­mer exem­ple d’èxit de publi­cació cata­lana ínte­gra­ment en català és Cavall Fort, fet tot com­ple­ta­ment aquí. L’Albert Jané repas­sant els tex­tos, en Ramon Fus­ter publi­cant-hi com a Ramon de Bell-lloc, l’Espar Ticó a dar­rere fent que els pares s’hi impli­ques­sin... És tota una amal­gama de gent que als empro­va­dors de La Sibèria feien reu­ni­ons secre­tes.

També, era el pis on hi havia el seu des­patx, però a vega­des la gent per dei­xar paquets o tex­tos o el que fos ho dei­xava als empro­va­dors. Al pri­mer pis, a sobre de la botiga, és on un joveníssim Josep Maria Figue­res havia començat a tre­ba­llar l’any 73 com a estu­di­ant d’història amb l’Espar Ticó per enge­gar un pos­si­ble pro­jecte d’un diari en català que es digués Avui. És on coneix en Ramon Fus­ter, que ja l’han fet pre­si­dent de Premsa Cata­lana, i comen­cen a fer bellu­gar una cam­pa­nya per anar per tot el país a expli­car i a fer socis per al futur diari Avui. Poble per poble, en Ramon Fus­ter i en Josep Maria Figue­res van anar a fer la cam­pa­nya a peu pel poble. Dei­xa­ven el cotxe i ana­ven a peu expli­cant que hi havia un diari en català i a exci­tar la gent, durant tres anys. Això explica la dimensió d’acció d’un per­so­natge com Ramon Fus­ter, que s’hi impli­cava tan a fons que els dis­sab­tes i diu­men­ges se n’anava pels pobles a expli­car què era l’Avui, amb en Josep Maria Figue­res, que des del des­patx del pri­mer pis de La Sibèria anava ges­ti­o­nant tota aquesta xarxa que faria que la gent en per­sona sabés què seria l’Avui.

En els fets del Palau en Ramon Fus­ter és el senyor X que en Jordi Pujol cita en diver­sos lli­bres. És el pro­fes­sor que cor­re­geix els pam­flets que cauen pel Palau de la Música quan els llen­cen a baix,a la pla­tea, amb els repre­sen­tants falan­gis­tes con­tro­lant que no passés res. En Ramon Fus­ter és qui no tan sols cor­re­geix els pam­flets, sinó qui en la detenció de Jordi Pujol aque­lla mati­nada amaga papers de Jordi Pujol a casa seva.

D’una manera tre­men­da­ment cata­lana. Va arri­bar a casa en Fus­ter amb els papers i –la seva filla ho explica– no se’ls va acu­dir res més que ama­gar-los al millor lloc que hi havia a casa, que era la sopera. Van obrir la sopera i van ama­gar-los allà per si venia la poli­cia. Tota la ins­ti­gació que hi va haver al vol­tant dels fets del Palau esta­ven ama­gats en una sopera i no es van des­co­brir.

Ni el van dete­nir ni el van fit­xar. Un dels èxits va ser aquest, pre­ci­sa­ment. La jugada és mes­tra.

En Fus­ter era un home que tots aquests per­so­nat­ges que eren més joves que ell, en Jordi Pujol i l’Espar Ticó, l’ana­ven a veure com a con­se­ller, a dema­nar-li com s’havien de fer les coses. Fus­ter era mes­tre d’escola i s’expli­cava molt bé. Era un home que pen­sava bé. Aquest fet llei­datà, més sec, és impor­tant en Ramon Fus­ter perquè venia d’un lloc on no se’ls encanta res. Venia de poble, la Guerra Civil s’havia car­re­gat mig poble, a Bell-lloc d’Urgell, on la gent és dura, gent amb uns prin­ci­pis inqüesti­o­na­bles, i el seu cata­la­nisme era irrom­pi­ble. Ales­ho­res en Fus­ter rebia aquests per­so­nat­ges que li pre­gun­ta­ven “com hem de fer un diari”. ”El diari, el pri­mer que heu de fer és no con­sul­tar a Madrid. El pri­mer que heu de fer és estar units. El pri­mer que heu de fer és incloure el PSUC, tot el ven­tall encara que no hi esti­gueu d’acord, hi han de ser. O anem tots junts o no farem res.” És el mateix que explica l’èxit que fos esco­llit com a degà al Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats, el CDL. És un home que pen­sava bé i que a l’hora d’actuar també era una gran per­sona d’acció, i això el con­ver­teix en una mena de 007 anti­fran­quista per­fecte, perquè ningú sos­pi­tava d’ell. Un pro­fes­sor d’escola, el Tagore... Era un home que es va ficar la poli­cia a la but­xaca. Aquí, al CDL, hi havia un poli­cia que venia cada dia a mirar que les coses no se n’anes­sin de mare. Aquest poli­cia era amic d’en Ramon Fus­ter, que va fer que no denunciés res. Era una per­sona a la qual no se li podia dir que no perquè en Ramon Fus­ter tenia un fer molt català, era molt bona per­sona. Era un home incapaç de matar una mosca. I ales­ho­res ni la poli­cia el veia capaç de fer cap mal. Per tant, ente­nien que el que ell feia no era de cap manera maliciós. Hi havia una gran innocència que sem­blava que embol­ca­llava el per­so­natge, però a dins hi havia una potència molt forta. Una gran per­so­na­li­tat irrom­pi­ble, aquesta Lleida que por­tava a dins, que va fer que quan algú li pre­gun­tava sobre alguna idea per fer –Jordi Pujol, Espar Ticó, Albert Jané, Enric Cirici...– sortís empel­tat de la seva força.

Era més aviat com un guru. Una per­sona que la majo­ria de cata­lans des­co­nei­xen però que té una bio­gra­fia sen­sa­ci­o­nal. De fet, per això el Col·legi de Lli­cen­ci­ats m’encar­re­guen aquesta bio­gra­fia, perquè van dir “No pots ni ima­gi­nar la quan­ti­tat de coses que va fer aquest home”, i és veri­tat. El Fus­ter, sobre­tot, el que va fer és pre­ser­var molt bé un batec cata­la­nista molt sa que a nivell pedagògic havia fun­ci­o­nat molt bé durant la República. Eren aquells ins­ti­tut escola en què havia vist com els nens sor­tien lle­gint en català d’una manera dife­rent, molt huma­nista. Era un home, un savi, amb molts ten­ta­cles i una gran capa­ci­tat de rela­ci­ons huma­nes. “Els nens han de ser cul­tes, però s’han de saber rela­ci­o­nar, han de saber res­pec­tar i fer-se dig­nes.” Això ho explica als seus alum­nes del Virtèlia, sigui un Mayor Zara­goza, un Miquel Roca Junyent o els Mara­gall.

A tots dos. De fet, a Virtèlia, l’any 59, és on hi va tantíssima gent. L’any 59 Ramon Fus­ter veu que sota el fran­quisme Virtèlia ha de pujar un grau, però que sota Virtèlia ja no ho pot fer, i crearà una escola pròpia.

No, però la fa. És el Ramon Fus­ter! No hi ha mai un no per a ell. És una gran per­sona i un gran pro­fes­sor. Molts s’han for­mat sota la seva estigma pedagògica i és impos­si­ble dir-li que no. Fa l’escola Tagore, amb nens i nenes bar­re­jats. És com un mira­cle. Amb idees sue­ques, amb unes hama­ques a l’aire lliure sota el bosc, a l’estil Mon­tes­sori.

Un Sala i Martín, els Ter­ri­bas... Una sèrie de per­so­na­li­tats que, tal com han sor­tit del Virtèlia, també sor­ti­ran del Tagore. Un dels ins­ti­ga­dors és Fre­de­ric Roda. La xarxa de per­so­na­li­tats és molt àmplia. Hi ha un batec cata­la­nista anti­fran­quista que fun­ci­ona molt al Tagore i que és d’on sor­ti­ran mol­tes idees com el Cavall Fort. És un Ramon Fus­ter que s’inventa al CIC la for­mació de jar­di­ne­res edu­ca­do­res. El CIC era del Joan Triadú, que també era mes­tre, a l’Escola Thau. Els mes­tres aquí són fona­men­tals.

Aquí hi ha el pinyol del país, que és l’escola. Els col·legi­ats són mes­tres i pro­fes­sors. I per això en Ramon Fus­ter s’adona que fins que no hi hagi un degà democràtic, des­bu­ro­cra­tit­za­dor i cata­la­nista com ell, al Col·legi de l’any 69 quan ell és esco­llit, no s’hi podrà fer res. Però a par­tir del 69, que és la pri­mera bata­lla democràtica gua­nyada als falan­gis­tes, hi ha un gran canvi al país. El CDL, el Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats, on som ara, és el pinyol on, gràcies a ell com a degà, les uni­ver­si­tats, la gent de tea­tre, mes­tres, pro­fes­sors, s’ager­ma­nen en una enti­tat que per fi veu el català com una eina de comu­ni­cació nor­mal al país. I d’aquí ve la idea pri­mer del Cavall Fort i després de l’Avui.

És la cul­mi­nació de totes les bones idees que han fun­ci­o­nat sota el fran­quisme. Posa-m’hi el premi Sant Jordi inven­tat pel Joan B. Cendrós el cava­ller Floïd, mece­nes des­co­ne­gut; la cre­ació d’Òmnium Cul­tu­ral, on hi ha Joan Triadú; surt la idea de l’escola en català del Joa­quim Are­nas; la idea de Cavall Fort, Espar Ticó i Ramon Fus­ter; Avui, Premsa Cata­lana... Quan es crea Premsa Cata­lana, amb deu per­so­nes a la junta, diuen: “Qui podem posar de pre­si­dent?”, i només n’hi ha un: Ramon Fus­ter.

Ramon Fus­ter es va posar malalt l’any 75. Es va començar a tro­bar mala­ment. Ell com a mes­tre del Tagore comença a veure que [s’emo­ci­ona] no està bé. Li diagnos­ti­quen un tumor al cap, càncer al cer­vell, i es retira. Tot això està en marxa. Comença a veure que pot­ser sí que l’Avui podrà sor­tir al car­rer el 23 d’abril del 1976. En Fus­ter està molt malalt. Va de l’hos­pi­tal a casa i de casa a l’hos­pi­tal. El cas és que el 23 d’abril està esti­rat al llit i li por­ten l’Avui [s’emo­ci­ona]. Li por­ten el pri­mer número i ell, en el seu llit de mort, veu la cul­mi­nació total [se li trenca la veu] anti­fran­quista i cata­la­nista que repre­senta el diari que ells han creat.

Arriba a veure aquell pri­mer número mera­vellós en el llit de mort. És molt injusta, la vida.

Evi­dent­ment, sí. M’ho han expli­cat amb molta emoció, evi­dent­ment. El que pro­voca més emoció és ado­nar-se que, tot i ser un per­so­natge molt des­co­ne­gut, ell és un per­so­natge freàtic d’aquells que expli­quen el país. És un per­so­natge d’aquells que no coneix ningú però que si no hagues­sin exis­tit no estaríem par­lant d’aquesta història.

Fus­ter no hagués tin­gut l’embran­zida ini­cial, amb tan bones idees que van fun­ci­o­nar, sense la cor­re­lació de pres­tigi, d’impli­car gent com el [Paco] Can­del, el Tàpies, el Miró... que de les ves­sants que fos­sin hi fos­sin. Aquesta trans­ver­sa­li­tat en què no sobrava ningú: aquest és l’èxit Ramon Fus­ter.

En Can­del és com en Fus­ter, un home d’acció. No és algú que només pensa i té idees, no. Són gent que s’impli­ca­ven, i aquesta paraula impli­cació és la que em trobo en totes aques­tes bio­gra­fies. En Joan B. Cendrós, que fins i tot s’arriba a fer edi­tor, se’n va a Per­pinyà a com­prar Proa, l’edi­to­rial Proa, que havia moder­nit­zat la lite­ra­tura cata­lana, inclo­ent les tra­duc­ci­ons dels autors que Cata­lu­nya havia de tenir per ser una cul­tura igua­la­ble a les de la resta del món. En Fus­ter, impli­cat pre­sen­tant-se ell amb una can­di­da­tura per ser degà al col·legi. I en Paco Can­del, que amb Els altres cata­lans es troba ficat enmig d’una revo­lució intel·lec­tual molt impor­tant, on per pri­mera vegada tota aque­lla massa immi­gratòria que era vista com un atac a la nació cata­lana en rea­li­tat era un ele­ment que aca­ba­ria con­ver­tint-se en una força potentíssima en pro de cau­ses com l’Avui, per exem­ple, amb un Can­del impli­cat en el diari. És que hem d’enten­dre que aquesta acció del Can­del ve d’una gran pen­sada, que és sor­tir amb Els altres cata­lans en català per Sant Jordi del 64. Això és una idea mera­ve­llosa.

No, algú l’hi encar­rega. Ell era un paio llest, que havia publi­cat en cas­tellà Donde la ciu­dad cam­bia su nom­bre, havia tro­bat l’ele­ment lite­rari per expli­car molt clara­ment el que succeïa al seu vol­tant sense pèls a la llen­gua, i aquest és l’èxit del Can­del. Par­lava dels gita­nos, dels veïns de les cases bara­tes, d’una zona de Bar­ce­lona que ningú s’havia atre­vit a des­criure-la. Només ho podia fer ell. Ales­ho­res, aplica la mateixa solució que a l’hora d’escriure Els altres cata­lans. Et parla d’un senyor que ha vin­gut de Sevi­lla que es nega a par­lar català i que a l’estiu un dia torna al seu poble i allà li diuen “el catalán”. Ostres, aquest senyor, que surt reco­llit a Els altres cata­lans, s’ata­bala i torna a Bar­ce­lona dient: “Cony, és que casa meva ja no és allà, és que casa meva ja és aquí, i ara he d’apren­dre català, soc un altre català.” Això és mera­vellós, i això és el que en Can­del acon­se­gueix i per això el van a bus­car, perquè a través d’ell volen acon­se­guir que tota aquesta gent que sense saber-ho són cata­lans s’impli­quin en la història d’aquest país. I la gent com en Ramon Fus­ter fan pren­dre consciència d’aquesta manera d’actuar i fan que tota aquesta gent es con­ver­tei­xin en 007. És una cosa...

No ho sabem, però és la xarxa. Aquesta xarxa és molt potent. En Fus­ter era un gran recer­ca­dor d’arti­cu­lis­tes. Es conei­xien tots. És la conei­xença amb el [Josep Maria] Huer­tas Cla­vería, amb en Jaume Fabre, tots aquests his­to­ri­a­dors del suburbi, uns intel·lec­tu­als que obren molt de mires al que hau­ria pogut ser un diari molt estret i ho con­ver­tei­xen en una cosa tan àmplia que fa la rodona.

En Can­del és escrip­tor. És un gran retra­tista, un escrip­tor de molta més importància del que la gent s’ima­gina. És un pica­pe­drer. Can­del obre per pri­mera vegada temes que sota el fran­quisme no s’havien tocat. Fa un Ramon Fus­ter. Ser obrero no es nin­guna ganga, quin títol. Parla de la neces­si­tat d’escol­tar els obrers i de fer que el fran­quisme reco­negués les seves neces­si­tats. Fa un lli­bre on es queixa de les mane­res de fer del Senat. I una cosa que m’he des­cui­dat de dir! La idea de crear un par­tit polític d’èxit a les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques l’any 77, l’Entesa dels Cata­lans, és una idea que es cou al PSUC però que ve de totes aques­tes idees que han fun­ci­o­nat. És molt Ramon Fus­ter, això: “Hi hem de ser tots.” “Com farem l’Entesa dels Cata­lans, un par­tit que el voti tot­hom?”, que va pro­vo­car un rècord elec­to­ral que no s’ha repe­tit mai més, amb 1.260.000 vots. “Hi posa­rem l’Ale­xan­dre Cirici”, que era un crític d’art, molt impor­tant, un home difícil també, que aca­pa­rava un vot intel·lec­tual interes­sant en aquell moment. “Hi inclou­rem en Josep Benet”, que era un advo­cat, un bata­lla­dor, un home més popu­lar que podia aca­pa­rar uns votants més d’esquer­res. “Però ens falta un ele­ment que no sabem qui és que faci que la gent, els altres cata­lans, ens voti”, i aquest és Paco Can­del. L’Entesa dels Cata­lans va a les llis­tes amb Ale­xan­dre Cirici, Josep Benet i Paco Can­del. Tots dos el con­ven­cen perquè con­corri amb ells a les elec­ci­ons del 77 al Senat. Atenció, perquè ja s’ha produït el nai­xe­ment de l’Avui, i ja hi haurà una sèrie d’estruc­tu­res d’Estat que fun­ci­o­nen i que hi són per donar suport a totes aques­tes idees. Hi ha uns anun­cis de l’Entesa dels Cata­lans a l’Avui tre­mends.

Un char­nego en el Senado, un lli­bre sen­sa­ci­o­nal que explica el bati­bull que hi havia en un Senat que tot just començava.