Pot durar fins quan el mer­cat vul­gui. El mer­cat és bipo­lar, està per­ma­nent­ment en estat d’ena­mo­ra­ment: quan el cor­res­po­nen, ve l’eufòria; quan li diuen que no, ve el pes­si­misme. El mer­cat es mou per dues for­ces, el curt ter­mini i el llarg ter­mini. El curt ter­mini és la decisió de la gent, el que creu que pot pas­sar, men­tre que el llarg ter­mini es mou pels bene­fi­cis de l’empresa, i si hi ha un esce­nari dolent de recessió, que pro­voca bai­xa­des del 15% en els bene­fi­cis d’empre­ses de pri­mer nivell, això no vol dir que aquest 15% s’esva­eixi per­ma­nent­ment, serà només per un o dos anys, perquè aquesta com­pa­nyia no sobre­viu un o dos anys, sinó deu o vint anys.

Una situ­ació hipotètica de recessió pot pro­vo­car que cai­guin els tipus d’interès. Amb això els bancs tin­drien menys ingres­sos, i la reducció de l’acti­vi­tat econòmica pot fer aug­men­tar els impa­ga­ments i de deute i fer aug­men­tar els cos­tos de pro­visió, i així min­ven els bene­fi­cis.

La clau de tot ple­gat és que els aran­zels que volen apli­car els EUA són des­pro­por­ci­o­nats, i això ha pro­vo­cat que hi hagi una allau de tru­ca­des de dife­rents països que volen par­lar amb Was­hing­ton. Trump ha acon­se­guit l’objec­tiu que una llarga llista de països s’asse­guin a nego­ciar no els aran­zels que els imposa els EUA, sinó els que ells impo­sen als pro­duc­tes esta­tu­ni­dencs. D’altra banda, si es tiren enda­vant aques­tes tari­fes aran­zelàries, dis­mi­nu­eix el PIB, i ales­ho­res el que cal fer és abai­xar els tipus d’interès, i això a Trump ja li va bé, perquè els EUA són com una família for­ta­ment endeu­tada per una hipo­teca, i una bai­xada del preu del diner la pot alleu­jar. Fa pocs dies, va enviar un mis­satge al pre­si­dent de la Reserva Fede­ral per dema­nar-li que abaixés tipus.

Es man­tindrà inde­pen­dent, i man­tindrà les deci­si­ons que econòmica­ment vagin millor al país. S’hi ha de man­te­nir, perquè, si no, la con­fiança del món en el dòlar es podria esvair. Però sí que es pot tro­bar amb la dico­to­mia de què cal fer en cas que es man­tin­guin els aran­zels i això com­porti un brot d’inflació perquè els pro­duc­tes con­su­mits pels nord-ame­ri­cans s’enca­rei­xen. Ales­ho­res, ha d’apu­jar els tipus, però pot pas­sar que aquest enca­ri­ment dels pro­duc­tes redu­eixi el con­sum i, ales­ho­res, per reac­ti­var-lo, hau­ria d’abai­xar els tipus. Perquè el risc de recessió hi és, exac­ta­ment del 30%, segons han pre­vist diver­sos ana­lis­tes.

Fa pocs dies, a l’Air Force One, deia a uns peri­o­dis­tes que els EUA han de seguir sent l’eco­no­mia hegemònica al món. Tan­ma­teix, el cert és que assis­tim a un canvi de para­digma, i els EUA per­den hege­mo­nia en favor de la Xina. Fixeu-vos que la Xina no s’asseu a nego­ciar noves tari­fes, sinó que accepta el tor­ce­braç i res­pon amb més aran­zels. Estem vivint un canvi històric com els que s’han esde­vin­gut al llarg dels dar­rers 500 anys, en què l’imperi neer­landès va suc­ceir l’espa­nyol, per després cedir l’hege­mo­nia al britànic, que hau­ria de fer el mateix amb els Estats Units. I ara és el moment de la Xina.

El pes dels Estats Units sobre l’eco­no­mia mun­dial, si mirem les expor­ta­ci­ons, és d’un 18%-20%. Està bé, però no és el 50%. Si Trump diu que els aran­zels hi són per que­dar-se, els països afec­tats hau­ran de bus­car con­su­mi­dors. El pro­duc­tor de cava català, per exem­ple, haurà de bus­car qui l’hi com­pri, i la Xina i altres països de la seva òrbita poden deci­dir apro­fi­tar el forat que han dei­xat els EUA, a canvi de com­prar més pro­duc­tes xine­sos. D’altra banda, pot tenir un poder comer­cial deter­mi­nant en àmbits com les ter­res rares, en què el 90% de la pro­ducció mun­dial ve de la Xina. Si deci­deix pro­hi­bir la venda de ter­res rares als Estats Units i a la resta del món, tenim un pro­blema, ja que han esde­vin­gut la part ini­cial de mol­tes cade­nes de valor, en espe­cial les tec­nològiques, des dels tele­vi­sors fins als cot­xes elèctrics.

Això no pas­sarà. La borsa dels EUA té un avan­tatge com­pe­ti­tiu, perquè tenen un tipus de com­pa­nyies que poden fer créixer els seus bene­fi­cis de manera esta­ble durant molt de temps. Tec­nològiques com Ama­zon, Meta i Micro­soft, i gegants de la salut o la farmàcia, són de fet oli­go­po­lis que poden man­te­nir un crei­xe­ment ràpid del negoci.

Hem de veure per què els EUA no pro­du­ei­xen més al seu ter­ri­tori. Perquè ja tenen plan­tes pro­duc­ti­ves a Mèxic. Veig difícil que es pugui recu­pe­rar la indústria dels EUA, perquè al final el que hi pesa són les fases de crei­xe­ment d’un país al llarg del temps. Els EUA han anat posant capes de valor afe­git al seu crei­xe­ment econòmic al llarg del temps. El mateix que va fent la Xina, que va pas­sar, la pri­mera dècada del segle XXI, d’atreure empre­ses estran­ge­res per pro­duir al seu ter­ri­tori a fer un canvi a més valor afe­git a mesura que els seus sala­ris ja no podien ser tan barats, i que va com­por­tar des­lo­ca­lit­zar les seves fàbri­ques al Viet­nam. Per com­pe­tir direc­ta­ment amb les indústries euro­pees i nord-ame­ri­ca­nes, va ana­lit­zar com evo­lu­ci­o­na­rien en un ter­mini de deu anys. En el cas de l’auto­moció, van veure que el futur era el cotxe elèctric, i van començar a desen­vo­lu­par-lo, de manera que ja ens avan­tat­gen deu anys. Però és que també estan a l’avant­guarda en tele­co­mu­ni­ca­ci­ons, i una de les grans empre­ses que fabri­quen tor­res de trans­missió per al 5G és xinesa.

La Xina, indis­cu­ti­ble­ment. D’aquí a deu o quinze anys, l’hege­mo­nia tec­nològica de la Xina serà molt ele­vada. No hem d’obli­dar que a la Xina són 1.300 mili­ons d’habi­tants, i als EUA, 340 mili­ons. Així doncs, si han de fer una inversió en una tec­no­lo­gia dis­rup­tiva, com ara la intel·ligència arti­fi­cial (IA), tenen gai­rebé cinc vega­des més con­su­mi­dors, poden fer més prova i error. A més, amb la IA i amb qual­se­vol tec­no­lo­gia de dar­rera gene­ració, com més barata esde­vin­gui, més con­su­mi­dors tindrà, i cada vegada que dobles la pro­ducció, els cos­tos min­ven un 17%. Estem arri­bant a aquest punt d’inflexió. Es veu clar en el cas de la IA DeepSeek, el ChatGPT xinès, que s’ha desen­vo­lu­pat amb uns cos­tos molt bai­xos. La pressió dels Estats Units ha obli­gat la Xina a fer nous des­co­bri­ments en les tec­no­lo­gies dis­rup­ti­ves, i si pres­si­o­nes dos engi­nyers en un garatge a tro­bar una solució tec­nològica, la tro­ba­ran. Seguint amb DeepSeek, ja s’estan cer­cant solu­ci­ons perquè con­su­meixi menys elec­tri­ci­tat, que és el prin­ci­pal escull ara mateix per al desen­vo­lu­pa­ment de la IA. Serà més efi­ci­ent i rebai­xarà el seu cost. La Xina acon­se­guirà l’hege­mo­nia tec­nològica perquè té recur­sos per fer-ho: cada any sur­ten lli­cen­ci­ats de les seves uni­ver­si­tats onze mili­ons d’engi­nyers.

El que veig és que com més gran és un banc, millor, perquè pot posar ous en diver­ses cis­te­lles i la diver­si­fi­cació del negoci es fa més gran. En lloc de pres­tar només a Cata­lu­nya, puc pres­tar a França, Ale­ma­nya, el Regne Unit, els EUA, l’Amèrica Lla­tina, la Xina i Àfrica. Si Cata­lu­nya em va mala­ment, tindré altres llocs que més o menys m’ho ani­ran com­pen­sant. Com més gran ets, menys risc sistèmic tindràs. Això és el que busca Europa després de la gran crisi finan­cera, que sobre­tot va tenir un fort impacte en bancs petits, regi­o­nals, de tot el món, tant als EUA com a Europa. Des del BCE ja han aga­fat la ban­dera i han dit: “Neces­si­tem bancs més i més grans.” En el cas espa­nyol, abans de la crisi hi havia més de 60 bancs, i ara de facto n’hi ha vuit, i tres dels quals tenen el 75% de la quota del mer­cat.

Aquí ha d’entrar el regu­la­dor per con­tro­lar aquesta com­petència. Cer­ta­ment, per molta regu­lació que hi hagi, al final els bancs tenen la batuta que diri­geix l’orques­tra. Abans del 2008, hi havia com­petència i els preus de les hipo­te­ques dis­minuïen, i tot­hom es bara­llava per pagar-te més pel dipòsit. Actu­al­ment, quan la remu­ne­ració del dipòsit hau­ria d’estar molt a prop de l’euríbor, no és així. Quina neces­si­tat tenen els bancs de com­pe­tir per un dipòsit? Es tru­quen entre si i pac­ten no apu­jar les remu­ne­ra­ci­ons, sense cap pro­blema, i si l’estal­vi­a­dor es plan­teja bus­car ofer­tes, en veure que més o menys tots ofe­rei­xen el mateix, no can­via d’enti­tat. Així pugen els ingres­sos dels bancs: com que les des­pe­ses no ho fan en una mag­ni­tud simi­lar, els bene­fi­cis de l’enti­tat aug­men­ten. Això és el que ha pas­sat a la banca espa­nyola, i a la ita­li­ana, men­tre que si anem a mer­cats com el dels Països Bai­xos i Ale­ma­nya, on la com­petència és més gran, això no ha pas­sat.