La sequera jo la dono per finalitzada. Aquesta sequera 2021-2024 –recorda que fa poc més d’un any estàvem a les conques internes de Catalunya en el mínim històric d’un 14% de reserves d’aigua– ha finalitzat. Però la sequera com a risc socioambiental tornarà. No caiguem en el cicle hidroil·lògic. Als nens de quatre anys se’ls explica el cicle hidrològic, que és molt maco: s’evapora l’aigua del mar, va a l’atmosfera, es formen núvols, cau pluja i s’escola pel terreny fins al mar. Cicle hidrològic perquè comença a ploure i la sequera s’acaba. Molt bé, s’ha acabat el problema. Però, després, començarà a faltar la pluja, mirarem com els embassaments baixen i ens lamentarem. Aquesta sequera ha estat, des d’un punt de vista estadístic, sobretot a l’àrea de Barcelona, excepcional. No té referents en un període de dos segles. Hem d’anar fins al 1822-23-24 per trobar una pluviometria tan baixa. Barcelona té la sort entre totes les ciutats del món de tenir un tresor d’informació meteorològica, ja des del 1780, en què el metge il·lustrat Francesc Salvà Campillo, que vivia al carrer Petritxol, va mesurar temperatura de l’aire, pressió atmosfèrica i estat del cel, tres cops al dia durant 40 anys. Quan acaba pel 1820, continua amb un traductor, i un altre, i un farmacèutic i, al final, ja enllaça amb la meteorologia institucional de segona meitat del segle XIX, i ja tota la sèrie fins avui. Però, a més, tenim l’Observatori Fabra, que des del 1914 està fent registre de totes les variants atmosfèriques de manera fefaent, precisa, quantitativa, diària, horària. Això encara fa més gran el tresor. Tenim sèries contínues, sense buits. Els tres anys més secs de la sèrie del Fabra, del 1914 al 2023, són el 2021, el 2022 i el 2023. Això des d’un punt de vista probabilístic és remot. Com és possible que els tres anys més secs hagin quedat encadenats? Per tant, alguna cosa ha dit aquí el canvi climàtic.

En climatologia i meteorologia cal ser molt prudent sobre el canvi climàtic. Sempre hem patit sequeres en el clima mediterrani, i hem patit en el passat sequeres greus. Els episodis extrems no tenen origen en el canvi climàtic, però ara sabem, a partir del sisè informe de l’IPCC del 2021, que els episodis extrems comencen a ser més freqüents i més intensos al Mediterrani i al món en conjunt.

La dana de València va ser també molt important com a episodi meteorològic. Perquè 771 mm a Torís no és el rècord d’Espanya però hi és a prop. Però, sobretot, 184,6 mm en una hora sí que és rècord d’Espanya, a 35 quilòmetres de València, i a València va ploure poc. Va ser excepcional però la catàstrofe és... Una altíssima vulnerabilitat de la població. Sempre repeteixo el mateix. S’havia fet algun simulacre d’evacuació a Paiporta, a Silla, a tota l’Horta Sud? No s’havia fet mai. Tampoc es fa al Maresme o al Baix Ebre. Jo m’admiro de veure els escolars japonesos que, quan comença a tremolar l’escola, es posen sota la taula o sota el llindar de la porta. Cultura del risc. Altíssima vulnerabilitat, desconeixement geogràfic i del risc, exposició del territori, el maltractament del territori –un riu ha de respirar, no només és el fil d’aigua que porta sinó tota la plana d’inundació–. I, després, la gestió és de jutjat de guàrdia.

Podríem dir que, si la sequera ja és consubstancial al clima mediterrani, tots els models anuncien per a les properes dècades una certa minva de la precipitació a la Mediterrània. Que encara no la podem afirmar. Encara puc dir que, a gran part de Catalunya, plou el mateix que cent anys enrere. Però els models anuncien que la pluja tendirà a disminuir. I, encara que no disminuís, una temperatura més alta, que tenim claríssima, donarà lloc a més evaporació i a més escassedat d’aigua. Viurem en un país més sec i tindrem menys recurs hídric. Caldrà ser molt curosos en la gestió dels recursos. Soc molt favorable a tot el pla d’aigua regenerada. És la clau. A les nostres aigües grises i negres els hem de tornar la mateixa qualitat que tenien al començament. La tecnologia de l’aigua avui ja permet obtenir una aigua per a múltiples usos, fins i tot per beure. Al Llobregat ja es bombeja aigua regenerada i el riu completa el cicle de depuració. O s’està injectant als aqüífers, que fan la mateixa funció. I, puntualment, les dessaladores han anat molt bé. Sense, aquesta darrera sequera hauríem tingut vaixells portant aigua. I, després, l’estalvi. Tenir doble circuit d’aigües grises a casa. Totes les promocions immobiliàries actuals haurien d’estar obligades que l’aigua amb què rentem mans i plats vagi a la tassa del vàter. D’aquí a cinquanta anys ho consideraran una bogeria llançar aigua potable al vàter.

És prematur. El fenomen és recurrent, però no cíclic. Es repeteix, però no es repeteix cada X temps. Jo penso que la propera no serà –ho diré amb la boca petita– tan greu com aquesta, perquè aquesta ha estat excepcional, però en tindrem de nou i n’hi haurà alguna de tan greu com aquesta. Si féssim un estudi d’atribució dels motius d’aquesta sequera, que seria molt difícil de fer, m’atreviria a dir que una part de l’excepcionalitat ha estat causada per les noves condicions climàtiques.

És un 10% del territori, que té menys de 400 mm anuals de pluja. Hem trobat algun valor per sota de 350 mm, de 323,6 mm, al pantà de Riba-roja. Això són els Monegros i part del sud-est peninsular. A Catalunya tenim des del plantà de Riba-roja fins al lloc més plujós, de 1.563 mm, a Espot. El lloc més plujós de Catalunya ho és gairebé cinc vegades més que el més sec. Si més no, crida l’atenció.

No sé si això deu ser senyal climàtic, estructural, o és part d’una anomalia temporal, però això és el que diuen les dades. Hi ha una dada espectacular: el 18 de juliol del 2023, Figueres registra 45,4ºC, que és rècord a Catalunya. Jo no m’ho hauria imaginat. Ja sé que Banyoles va assolir uns anys abans 43ºC, però jo pensava que les màximes les assoliria la fossa de Flix, Ascó, Riba-roja o el Segrià, Seròs, Alcarràs. No, no. Figueres. Això és com tenir la vall del Guadalquivir al nord-est de Catalunya. I el 30 de juliol del 2024, l’Observatori Fabra registra per primer cop en la seva història de 110 anys 40ºC entre les quatre i les cinc de la tarda a Barcelona.

Hem tingut una manca de temporals de llevant. Molts anticiclons i moltes situacions de ponent que sovint no són les que ens porten més pluja. A nosaltres ens interessa que entrin per Gibraltar i llavors plou molt també a l’Andalusia occidental. En tenir un gir antihorari, la depressió ens porta humitat del Mediterrani. Des del Glòria no n’hem tingut de generals. Algunes llevantades arribaven al Montsià, però no més amunt.

El sisè IPCC deia per al conjunt del planeta un increment d’1,1ºC respecte a la mitjana de la segona meitat del segle XIX, que és el període de referència. És molt difícil transmetre preocupació al ciutadà quan pensa que, del matí a la tarda, ja hi ha una variació major de temperatura. Però 1,1ºC més de temperatura a tot el planeta suposa un emmagatzemament de calor enorme al sistema. I és que ja estem entre 1,2ºC i 1,3ºC, molt a prop dels 1,5ºC als quals a París fa deu anys es volia evitar arribar. M’atreveixo a dir que hi arribarem d’aquí a un parell de dècades. Però a la Mediterrània ja hi som, estem entre 1,5ºC i 1,6ºC d’augment, i més encara dins de les ciutats. La temperatura no pot variar gaire perquè el sistema climàtic té molta inèrcia tèrmica pel mar, per l’oceà, que ocupa el 71% del planeta. Li costa escalfar-se i refredar-se. Al juny l’aigua està més freda que a l’octubre, quan el bany és agradable. Tenim garantit l’escalfament i el que cal és adaptar-s’hi.

Quant a comportament extrem del sistema climàtic, crec que sí. És una frase molt contundent. A veure, jo no soc catastrofista, també m’agradaria dir-ho. Perquè el catastrofisme condueix a la inacció. Si al veí o al fill li dius que no hi ha res a fer, no farà res. No podem ser optimistes tal com està el panorama –qui sigui optimista no està en contacte amb la realitat– però hem de ser positius, intentar fer les coses de la millor manera possible per a la sostenibilitat. Vosaltres, informant de manera clara, real, verídica. Jo, intentant investigar i divulgant. Però malauradament tot assenyala aquella direcció, perquè hi ha més energia acumulada al sistema. L’any passat, al voltant de les Balears, en l’aigua marina superficial es van ultrapassar els 30ºC. Entre 30ºC i 31ºC és el Carib. La Mediterrània la tenim molt escalfada, hi ha molta calor latent. Per què no va ploure el 2023, quan l’aigua estava igualment escalfada? Perquè són dos els ingredients: el vapor d’aigua i que arribi en alçada aire fred.

És així. Tal qual. Tenim aquí al costat un dipòsit de combustible. Després hi ha el component humà, territorial. Quin país volem? Continuem apostant per més turistes, turistes, turistes? La planificació del territori va unida a la planificació hídrica i energètica. Aigua, energia i territori van enllaçats. Les condicions climàtiques seran tan adients o hi haurà un moment de col·lapse? En ple estiu continuarà venint el turisme? Tinc companys de geografia que s’han comprat un apartament al nord, al Cantàbric. A l’estació de la facultat, aquí al Raval, tenim nits tropicals en què el moment més fresquet són 22ºC. Però quina temperatura té aquell senyor gran del barri que viu en un edifici sota el terrat? Jo he fet alguna mesura interior en un pis alt, mirant cap a ponent, on el sol cau la llarga tarda d’estiu: 32ºC a la mitjanit. A un jove no li passarà res, però a una persona gran, que viu en situació de pobresa energètica, que no té un aparell d’aire condicionat... Per això em vaig inventar això de “nit tòrrida”, de més de 25ºC. El SMC ho va acceptar i ara ha proposat “nit roent”, de més de 30ºC. Hem hagut de buscar nous índexs. El risc pitjor per al futur crec que serà la calor excessiva. Onades de calor.