“Cal invertir més recursos per estudiar la covid persistent”

Canvi. Perquè abans de la covid pensàvem que podríem fer front a tot i que estàvem preparats per a tot, i ens vam adonar que no, que no estàvem preparats per rebre una pandèmia. I és un canvi de la manera de pensar, veure la fragilitat del sistema i adonar-se’n.

Estava a l’àrea d’infeccioses. Jo sempre m’he dedicat a les infeccions del cor i a pacients amb infeccions amb immunodeficiències primàries. Però quan vam veure tot el que estava passava a Itàlia amb la covid, ja ens vam començar a preparar i també vam parlar amb col·legues de França per veure com ho feien ells. Recordo que, quan passava visita, em sorprenia que no tinguéssim cap cas. Alguna cosa estàvem fent malament. Segurament teníem casos però no els buscàvem, no els detectàvem.

A final de maig, quan la primera onada ja va de baixa, comencem a obrir les consultes externes i veiem gent que no ha estat ingressada però que encara té símptomes. I un dia em van fer una entrevista en un mitjà de comunicació i vaig dir que aquests pacients potser s’haurien d’estudiar. L’endemà vam rebre uns quants correus electrònic d’usuaris explicant que els passava el mateix. Primer ens pensàvem que podia ser un símptoma postviral, que ja havíem vist altres cops, però durava massa temps.

Ha passat massa poc temps per extreure’n conclusions. Estem millor que el 2020, perquè coneixem moltes més coses i perquè hi ha més recerca internacional. Però encara estem molt lluny de saber el perquè i de saber com tractar-ho.

Un dels problemes és que els pacients són molt heterogenis i que els símptomes són poc específics i els pots tenir per moltes altres malalties: mal de cap, fatiga, dolors articulars. I no tothom té els mateixos. Hi ha gent en què predomina molt la fatiga o l’afectació neurocognitiva; altres amb febre, dolors… Hi ha diferents tipus de persones afectades. Per això és important la recerca. Hi ha tres eixos. Un és la caracterització dels pacients, és veure aquests diferents fenotips i els factors de risc, per què un pacient fa covid persistent i un altre no. L’altre és la fisiopatologia, el perquè de tot plegat, saber per què continuen amb símptomes. I l’altre és el tractament.

És molt i molt difícil. Nosaltres intentem sistematitzar molt les visites. Tenim qüestionaris, intentem objectivar-ho amb números, escales. I de tractament? Fem tractament bàsicament simptomàtic. Tractem les taquicàrdies, el dolor, fem rehabilitació, i ara estem fent els assajos clínics per provar de tractar la causa.

Ens podem preguntar per què fem aquests assajos abans de saber el perquè de tot plegat de la covid persistent: perquè trigarem a saber el perquè, i el perquè en tots els pacients probablement no és el mateix. Els pacients els tenim ara i n’hi ha que estan molt limitats i hem de fer assajos provant les hipòtesis.

Depèn de la inversió que s’hi faci. Fins ara els Estats Units han fet molta recerca, però potser les polítiques poden canviar i segur que afectarà si decideixen disminuir el pressupost.

La societat vol girar pàgina, però no hem de girar pàgina ni en la covid aguda ni en la covid persistent, perquè en covid aguda encara tenim pacients immunodeprimits greus que ingressen cada any. Hem de continuar fent recerca, en el tractament i amb els pacients. I continuem tenint usuaris amb covid persistent. Persones d’entre 40 i 50 anys, en plena vida laboral i familiar, i val la pena invertir en ells.

No és fàcil, però normalment els pacients et diuen que tenen un abans i un després de la infecció. I no tenen un símptoma aïllat, habitualment en tenen una mitjana de deu.

La fatiga i l’afectació neurocognitiva, és a dir, boira mental i problemes de memòria o d’atenció. Hi ha gent que es deixa el foc encès, una pianista que no sap llegir una partitura o un comptable que no sap fer una multiplicació. Jo tinc un pacient que va estar una hora donant voltes a una rotonda perquè era incapaç de triar per on havia de sortir.

Sí, sí. Hi ha un infradiagnòstic que és degut al desconeixement de la malaltia, de la societat i també de tot l’àmbit sanitari. També hi ha un estigma, perquè si tens covid persistent sembla que no estàs tan malament. La majoria són dones en edat premenopàusica, entre quaranta i cinquanta anys, i això estic segura que també influeix en l’infradiagnòstic.