Societat
Anna Freixas
Doctora en Psicologia i escriptora
“El cos de la dona és un negoci, quan som les pobres del planeta”
“No sé per què la societat dona una connotació negativa a la paraula ‘vella’. Potser per la por de la gent a perdre visibilitat”
“Les mateixes persones grans ens marginem quan diem «això no és per a mi» perquè hem assimilat aquests estereotips”
Estem construint una nova vellesa i hem d’aprendre com hem de ser o com volem ser
Potser hem de definir un concepte de bellesa que inclogui tots els signes de l’edat
El millor consell que pots donar a una persona granés: “Fes el que vulguis, però fes-ho”
Els homes tenen millors condicions socials, perquè envelleixen amb diners i visibilitat
Anna Freixas, escriptora i professora d’universitat jubilada, és un referent de la gerontologia crítica feminista, que difon a través de conferències i publicacions. El darrer llibre que ha escrit és Jo, vella. Apunts de supervivència per a éssers lliures.
Reivindica la paraula ‘vella’, un mot que crea cert rebuig.
Ser vell vol dir estar al cicle vital. Ets nena, adolescent, vella. No t’espantes quan et diuen adolescent. Vella vol dir que no t’has mort, i això és una sort. Si la societat ha donat una sèrie de connotacions negatives a aquesta paraula, jo no sé per què. Crec que aquesta connotació té a veure sobretot amb la por de la gent a perdre poder, visibilitat, a ser abandonats...
Hi ha una edat establerta a partir de la qual es considera que una persona és vella? Temps enrere potser les persones als 60 estaven en aquesta etapa, ara potser als 75 encara no.
La vellesa en teoria es compta a partir del moment en què compleixes 65 anys i entres a l’etapa, com entres a l’adolescència quan en tens 14. Però pots estar amb tants interessos i tantes o més capacitats que quan en tenies 19. Els meus llibres els he escrit després dels 65 anys.
Segurament si preguntem a moltes persones de 65 anys diran que no són velles.
No, perquè això vol dir que no s’identifiquen amb l’estereotip de la vellesa. Si no transformem el llenguatge entre tots i totes, això seguirà així sempre.
Vostè reivindica les velles tremendes. Què és ser una vella tremenda?
Ser una vella que viu, que està participant a la vida, que resisteix els nombrosos atacs que rep de la societat que vol marginar-la i que intenta mantenir-se. El club de les velles tremendes és el club de les velles que s’atreveixen a ser persones.
Quins són aquests atacs que viuen les persones grans?
És el fet de marginar-te, de no tenir-te en compte. Això ho fa la societat, però també ho fem les mateixes persones grans, quan diem: “Això no és per a mi, aquesta roba no és adequada per a una persona de tanta edat...” Consideracions que també fem nosaltres, perquè hem assimilat aquests estereotips.
Aquestes actituds sovint provenen dels fills, que limiten de vegades els pares i les mares.
Els fills tenen un concepte de la vellesa que no correspon als vells i les velles d’ara. El seu concepte de la vellesa és el de les generacions anteriors, no l’han transformat encara. Normalment volen demostrar que es preocupen per tu i el que fan és limitar-te. Limitar-te o aconsellar-te que no facis tal cosa. El millor consell que pots donar a una persona gran és: “Fes el que vulguis, però fes-ho.”
Un dels llocs on es manifesta aquesta qüestió és la consulta del metge. Una persona gran va al metge acompanyada del fill o la filla i el metge parla amb ells i no pas amb la pacient.
Jo crec que les persones grans no hi han d’anar acompanyades mentre tinguin capacitat per comprendre. El cos és teu, tu saps què t’està passant, què vols fer i què no, i si vas acompanyada tens una pressió i potser moltes coses no les comentaràs amb el metge perquè justament vas acompanyada. Crec que un exercici de llibertat és que les persones grans vagin soles al metge. Això ho hauria d’assumir la sanitat com una norma.
Quines polítiques s’haurien de posar en marxa per posar aquesta etapa vital al lloc que li correspon?
La primera política hauria de ser que les dones tinguin unes pensions dignes. Només pel fet d’haver sigut les que han sostingut el món mereixen tenir unes pensions dignes. Aquesta política tindria conseqüències molt interessants en termes de salut. La gent aniria menys al metge, consumiria menys medicaments..., seria un estalvi en l’àmbit social molt important. Hi ha una relació molt clara entre malaltia i pobresa. A més, calen moltes polítiques que tenen a veure amb facilitar la vida.
A banda de les pensions dignes, quines podrien ser?
S’ha de formar els metges, gerontòlegs fins i tot, en els conceptes de com són les noves velles del segle XXI. També en termes de llenguatge, de com es tracta la gent. Per exemple, em vaig trobar amb una dona que m’explicava que va a la Universitat de l’Experiència i que quan arriba el professor els diu: “Hola, joves, com esteu?” Els parla d’una manera que no crec que utilitzi amb altres alumnes. Per tant, jo crec que hi ha molta formació a fer. Els fills també necessiten comprendre quin és el concepte d’amor i de cura. La cura és acompanyar, estimular, animar que la gent es mantingui fent coses. No és anul·lar les persones, no és protegir-les de tal manera. Això és igual que amb la infància. Si tens un nen i no li deixes fer això i allò, aquest nen va fatal, oi?
Un extrem són els avis esclaus dels seus nets i fills, perquè assumeixen unes obligacions a les quals potser tampoc no s’atreveixen a negar-se, com ara fer de cangur de forma diària.
Els fills tenen molt a aprendre. Jo crec que ho fan amb bona fe. Però una amiga meva deia que de vegades la bona fe és una mica estúpida, estúpida fe. No s’han parat a pensar que si estimen tant els seus pares els han de donar tot el que puguin perquè es mantinguin pedalejant tot el temps que puguin.
L’ús inapropiat del llenguatge es dona en molts àmbits, com el residencial. L’ús del diminutiu és molt perjudicial, m’imagino.
És insultant. Diu molt poc del cap de la persona que ho diu. Si a mi em parlen en diminutiu els ho dic, però això realment demostra que aquesta persona té un cap bastant poc moblat.
Sobta quan l’empra gent que treballa en el sector, que haurien d’estar especialitzats.
Sí, sí. Jo crec que aquests canvis han d’arribar. Ja hi ha una militància molt forta per part de gent gran. Molta gent gran ja no està disposada a passar per aquests termes i per aquestes formes. Estem construint una nova vellesa, i això és molt important. Estem construint una nova vellesa i nosaltres hem d’aprendre com hem de ser o com volem ser. I la societat, els serveis sanitaris, els fills, tot ha de transformar-se.
Quan hem de començar a afrontar la nostra vellesa i projectar la vida futura que volem tenir? Als 40, als 50 anys?
Una periodista de 38 anys em va dir que el llibre Jo, vella és per a les noies de la seva edat. Els llibres, quan els fas, després tenen vida pròpia. T’expliquen coses que tu ni sabies. Una de les coses que m’ha explicat aquest llibre és que interessa a la gent jove tant pel seu futur com per la forma de relacionar-se amb els seus pares. Diverses persones m’han dit que s’han replantejat la relació amb la seva mare a partir d’aquest llibre. En algun capítol parlo de la mort, i una noia em va dir que la seva mare hauria mort millor si l’hagués llegit abans.
Ens cal preparació per entendre la vida en la seva globalitat?
Sí, i sobretot entendre la vida des d’una perspectiva lliure. Per exemple, en el tema de la menopausa hi ha hagut una campanya fortíssima que ha sigut un negoci que ens ha emmalaltit greument pels tractaments que s’han fet en els últims 50 anys.
Es refereix a la teràpia hormonal substitutiva?
Sí, és una teràpia que pot produir ictus, càncer i trastorns circulatoris, i això és prou important. Ens hem de preparar, hem de llegir per no caure en les temptacions de l’eterna joventut. Hi ha un negoci que ens emmalalteix, ens arruïna i ens fa posar tristes perquè mai estem suficientment contentes. Només el control sobre la nostra vida ens farà lliures i felices.
El control per la pròpia vida comença per la independència econòmica. Quan l’hem de començar a construir?
Als 16 anys, quan tries determinades opcions que incidiran en la teva professió i la teva situació econòmica. Jo no et dic que t’hagis de fer rica, et dic que puguis viure lliurement tota la teva vida. Potser hi ha una etapa de la teva vida en què no te’n preocupes, d’això, però el dia que vagis a buscar la pensió, què passarà?
Un parany per a les dones és quan són mares i aparquen la vida professional totalment o parcial sense ser conscients de les implicacions futures.
Exacte. Mitja jornada és mitja pensió, a la llarga. Si has tingut dues criatures i has estat tres o quatre anys fora del mercat i després hi tornes, a veure com te’l trobes. Som un país de mares que tenen parelles, i per tant, la maternitat i la paternitat haurien de tenir la mateixa repercussió. Algunes polítiques s’han fet perquè les dones tinguin més compensats els anys pitjors, i són interessants. Hem de saber, quan votem, si votem la gent que ens ajudarà o si votem gent que ens traurà drets.
Com es pot reivindicar aquesta vellesa més empoderada?
Més que una reivindicació és una realitat. Avui les velles som d’una altra manera. El tema és que puguem parlar entre nosaltres sobre les trampes respecte del cos de les dones, respecte de la bellesa, respecte de tantes coses que són negocis. El cos de la dona és un negoci. Nosaltres som les pobres del planeta, però som les que mantenim una quantitat d’indústries que ens tenen fatal. La indústria estètica, la farmacèutica, la mèdica, la cosmètica..., tot això ho mantenim nosaltres, que no tenim diners. Potser hem de definir un concepte de bellesa que inclogui tots els signes de l’edat. Hem de reivindicar que no podem viure tristes o avergonyides pel nostre cos, i en aquest sentit crec que estem avançant. També és interessant parlar de la participació de les dones en els projectes de ciutat o de barri per aconseguir coses que poden ser interessants per a la gent gran. Hi tenim molt a aportar, encara que no ho creguem, i és una forma de crear xarxes i d’habitar la ciutat.
Els homes accepten millor l’entrada a la vellesa?
Crec que ho accepten fatal, però ells no en parlen. Molts divorcis es produeixen perquè els homes de sobte pensen que amb una noia de 20 anys se’ls arreglarà la sexualitat. Ells tenen millors condicions socials, perquè envelleixen amb diners, amb molta permissivitat sexual i visibilitat, amb molts menys requisits referents al cos. Si nosaltres envellíssim així, i amb la capacitat que tenim de crear xarxes i de cuidar-nos, seríem les reines.
Com veu el futur? Cada cop hi haurà més gent gran. No sabem si el sistema podrà aguantar les pensions al ritme actual. I més gent viurà de lloguer, cosa que els deixarà en una situació més insegura que la de qui té un pis en propietat pagat.
Jo crec que anirem a pitjor en les properes dècades, no les immediates. La gent que ara té 20 i 30 anys i no aconsegueix un treball mitjanament digne, que no poden viure ni tan sols de lloguer sinó compartint pis... Això crearà en les dècades futures un problema molt gran, i aquí sí que caldrà fer unes polítiques molt imaginatives.
El perfil
Visió feminista
Rosa M. BravoAnna Freixas (Barcelona, 1946) es va llicenciar i doctorar en psicologia per la Universitat de Barcelona, i és doctora honoris causa per la universitat colombiana Simón Bolívar. Va ingressar com a professora a la Universitat de Còrdova el 1981, ciutat on ha viscut més de 40 anys i on va ser catedràtica de psicologia evolutiva i de l’educació. També va crear l’Aula d’Estudi de les Dones. La seva investigació s’ha centrat en l’envelliment de les dones, coeducació i feminisme, i les seves aportacions al desenvolupament de la gerontologia feminista es consideren pioneres. Freixas explica que és la gerontologia que es planteja els models clàssics d’envelliment amb una visió crítica que qüestiona uns models que fan molt d’èmfasi en la pèrdua. “La gerontologia crítica pensa que la vellesa no és un camí cap al pedregar, sinó que és una nova etapa de la vida que hem de saber viure”, explica. I ho fa des d’un plantejament epistemològic feminista, ja que sempre ha treballat sobre les dones en general. Freixas reivindica que si les joves són ara feministes és perquè les velles han obert aquest camí. Ha publicat diversos llibres, com Jo, vella, Nuestra menopausia. Una versión no oficial, Abuelas, madres, hijas. La transmisión sociocultural del arte de envejecer, Tan frescas i Sin reglas.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.