El mèrit d’una comèdia musical és la de sorprendre, sense perdre ni un gram de coherència. La partitura d’un hit convida que sigui rítmica i que el públic surti cantant-la més enllà del semàfor de la Gran Via que hi ha a tocar del Coliseum. La pretensió d’un concert espaterrant és que el públic es guardi serpentines de colors que volen en els moments vibrants, i que hagi ballat (encara que sigui assegut a les butaques) tot alçant les mans (sempre cap al cel) amb els signes de shaka, que ha desbancat el gest de les mans cornudes més irreverents. Six, un musical amb una dimensió de musical off (sis actrius i quatre intèrprets d’instruments al mateix escenari), que arriba a Barcelona com un reclam del West End més juvenil, s’endú tots els punts d’aquest combat amb la història. Què passaria si les sis dones d’Enric VIII competissin per saber quina va ser la més desgraciada? Evidentment, totes han entrat a la porta de la història pel (mal)tractament a càrrec del rei de la casa dels Tudor. El test de Bechdel (aquell que avalua si una obra presenta dues dones que poden parlar més enllà dels seus homes respectius per determinar que no és masclista) decapita Enric VIII i demostra que un musical fresc, explosiu, directe pot ser un cant a la sororitat i alhora una eina per rebentar antigues jerarquies sense necessitat de cenyir-se a un relat políticament correcte, ni només per a un únic públic militant. La potència elèctrica supera les subtils balades o els planys controlats de les reines desenganyades. El desenllaç, sovint amb una execució injusta, acaba sent una mena d’alliberament individual que esfilagarsa les costures a base de coreografies tiktokers, maquillatges exagerats i mitges de reixeta que lliguen amb les presències més gòtiques (i ves per on, més tràgiques).

La posada en escena de Six és desbordant. Perquè se serveix d’un desplegament de leds que poden recordar instal·lacions de fira o d’autos de xoc infantils. El vestuari té l’ampul·lositat volumètrica de les cantants de Mamma mia i alhora té una estètica que pot recordar personatges èpics de videojoc. La imatge de concert es completa amb les cantants que, en comptes de tenir un micro amagat, el llueixen a les mans. Com a Lizzie, puntualment, se’l guarden amb unes cintes vistoses, al cinturó.

Si La Calòrica va desmuntar el mite de la reina IsabeI I de Castella a la paròdia Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I invertint la sexualitat en funció de quin personatge tenia el poder a la cambra dels Reis Catòlics, a Six la lluita és entre els sis esperits en una mena de purgatori de sang blava. Elles accediran al cel de les bandes de rock quan superin la imatge d’un marit amb corona i un egoisme superlatiu. Han mort joves però es planyen com a Forever young. La potència musical recorda la dels Rolling Stones, per exemple, però amb aquell to asiàtic dels hits que circulen per l’Spotify i Instagram de manera massiva. No deixa de ser una música molt propera, enganxifosa, amb uns personatges que juguen a una certa infantilització femenina (l’actriu d’Anna Bolena en seria el cas paradigmàtic).

Six se suma a l’aventura del Grup Balañá d’acollir puntualment gires internacionals de musicals en anglès (amb unes pantalles se sobretitula en català i castellà). Barcelona té prou múscul per al turisme que li pot interessar atrapar l’oportunitat. Madrid, en canvi, la gran capital del musical a l’Estat espanyol, no pot accedir a aquest cartell, perquè destina els principals teatres a fer temporades senceres de musicals més ambiciosos.

La veritat és que l’aventura estrangera al Coliseum funciona prou: The rocky horror show (2023) o Fashion Freak Show by Jean Paul Gaultier (2024). Han passat de tretze a la vintena de funcions d’aquesta temporada, que s’allarga fins diumenge. Com en un trepidant partit de tennis (molt anglès), Six, set i partit per a les reines d’Enric VIII.