“La idea que els somnis es compleixen em sembla un engany”

Jo això ho tinc gravat a foc. És molt més difícil fer la segona que la primera, sobretot perquè saps massa coses de com funciona tot. Quan fas una segona pel·lícula és com si estiguessis en la teva revàlida. Fas un examen, va bé, però potser va ser fruit de la casualitat; llavors, la segona és la revàlida, la que confirma o desmenteix que pots ser cineasta. Això que dic és molt dur, i és molt fort dir-ho així, però vivim en un món on no hi ha tantes oportunitats per encertar. Si penses en cineastes de fa temps, sí que hi havia carreres llargues, dilatades, amb moltes pel·lícules, en les quals es podia fallar. La pressió és que s’ha d’encertar cada vegada, i així és molt difícil la creació.

L’Anabel tindria una vida molt difícil i hauria de trobar uns suports que ara mateix no té per poder dedicar-se a fer cinema, sí. Perquè tenir ambicions artístiques quan hi ha precarietat és contradictori. L’ambició artística ha d’anar acompanyada d’una certa bonança, perquè si no, les coses no es poden dur a terme. En el cas de l’Anabel, ho tindria molt complicat.

Jo vinc d’una família molt treballadora i els meus pares m’han ajudat moltíssim, m’han donat suport i m’han acompanyat fins on han pogut i una mica més, però... sí, va ser difícil.

Sí, crec que els meus pares també representen aquella generació: ells no van poder anar a la universitat, no van poder estudiar. La meva mare va començar a treballar amb tretze anys, en una fàbrica de pantalons que hi havia a Ripollet. Llavors, quan jo vaig arribar a la universitat, per als meus pares va ser un gran orgull, perquè de sobte, una cosa que no havien pogut fer i que no havien pogut ni somiar, la seva filla la podia fer, anara la universitat. I quan vaig començar a fer pel·lícules, per als meus pares va ser com un doble salt, perquè no solament tens una filla que arriba a la universitat, sinó que passa a formar part d’aquell grup de gent que està en l’esfera intel·lectual: els cineastes, els directors... Llavors, sí, per als meus pares és quelcom que els mou moltíssim i que els produeix molt d’orgull, però alhora, tot el trajecte fins aquí ha sigut molt difícil. I no és perquè el meu cas sigui únic i particular i jo ho hagi tingut tot molt difícil; hi havia molts companys meus de promoció que també havien arribat a estudiar cinema des de llocs diferents, per camins diferents, i que també ho tenien molt difícil per començar a fer pel·lícules. Estem molt acostumats que els directors siguin de classes altes, perquè qui si no pensarà a fer una pel·lícula? Jo veia el meu pare llevar-se a les cinc del matí. En quin moment em podia imaginar a mi mateixa sent directora? El referent és algú que es guanya el jornal d’una forma molt física.

No, els somnis no. I de fet, la idea que els somnis es compleixen em sembla un engany, perquè pot desencadenar molta frustració, aquest relat tan rosa de “si vols, pots”. Perquè hi ha molta gent no hi arriba. Jo soc una afortunada, una privilegiada; en el meu cas crec que s’han ajuntat moltes coses. Primer, hi ha hagut molta gent que ha cregut en mi molt fortament. Els meus pares creuen en mi cegament, haurien fet el que hagués calgut. També la meva parella i la seva família. Hi ha molta gent que creu en mi, i també he tingut un component de sort molt fort.

I tant! Hi ha molt de mi, com les ganes també de compartir amb la gent. Perquè quan comences a la universitat i comences a estudiar cinema, comences a conèixer molta gent que està molt apassionada amb el mateix que tu. Llavors, això és molt gratificant, és molt fort quan et passa. Els rodatges els caps de setmana, tota aquesta gent amb qui acabes compartint un munt de penúries, que en el fons es converteixen en els teus companys de viatge, amb qui acabes fent pel·lícules després, quan surts al món.

Jo vaig estudiar a l’Escac, i després vaig aconseguir una altra beca i me’n vaig anar a l’EICTV, a San Antonio de los Baños, a Cuba.

Sí, si no és molt complicat. De fet, la política de beques també serveix per intentar que hi arribin talents, que gent com el José Antonio Bayona acabi a l’Escac. És que si no, jo no hauria pogut estudiar-hi.

Això és el tema de la classe. El tema de la classe... El tema de la classe [social] és que t’obliga a ser boníssim en el que fas per poder fer-ho, i això és tremendament injust.

A mi la intimitat em sembla un univers fascinant: la intimitat entre les persones, pares, fills, parelles, gent que t’agradaria que fos la teva parella i que mai no ho és, gent que ho és i que acabarà per deixar de ser-ho... La intimitat és com aquell líquid ectoplasmàtic que ens envolta a tots, i és el que m’agrada posar sota el microscopi per mirar-ho. En realitat, la pel·lícula té un tema central que és molt íntim: el dol i com les persones el travessen. I aquí cadascú el travessa d’una forma molt particular, molt íntima, molt individual. En realitat, la pel·lícula el que explica és com un procés tan íntim està travessat per allò polític, per allò públic, pel que succeeix fora de les portes de la casa, però que acaba entrant inevitablement i acaba condicionant les coses que ens passen. I aquí hi té a veure la classe, els problemes d’habitatge, la precarietat, un sistema laboral que és tremendament injust amb els ciutadans, el racisme que hi ha per poder llogar una casa quan ets una persona extracomunitària, les migracions... Tots estem embolicats en totes aquestes coses, que fan de nosaltres el que som. El gust i el sabor que té la nostra vida està molt condicionat pel gust del carrer, i una cosa tan senzilla com una legislació pot impactar molt directament sobre la ciutadania.

Sí, nosaltres no estàvem tan interessats en aquella lluita i en aquella idea de “endavant, lluitant es pot”, sinó que estàvem més interessats a explicar que tot això que està passant fa que aquestes dones travessin aquest dol d’aquesta forma. Volíem fer una introspecció en aquell dol tan concret d’elles dues.

La meva família tenia terres d’oliveres a Jaén. De fet, molt a prop del lloc on vam rodar.

Ara ja no, però sí que ho fèiem, i era un moment de comunió familiar, sempre. Per a mi eren les vacances. Quan arribava Nadal, anàvem al poble a collir olives. Llavors, tinc molt associada la collita amb els moments de vacances, d’estar bé, tranquils. Però en el fons és una feina dura, collir olives, per als jornalers i la gent que s’hi dedica professionalment. Però volíem començar allà perquè era el lloc d’on va sortir el Julián [el pare i marit difunt de les protagonistes], que ara no és més que un arbre marcat amb unes cintes. Volíem començar des d’allà, i que la seva filla estigui trepitjant la terra que ell també va trepitjar fa temps.

Va arribar perquè el meu pare em va explicar que havien decidit vendre las olivas, el nom amb què es coneixen els arbres a Andalusia. Las aceitunas són el fruit. Em va explicar que vendrien els arbres que tenien perquè una empresa fotovoltaica els havia fet una oferta. Estàvem travessant un període de sequera brutal, perquè tot això té a veure també amb el canvi climàtic, amb el fet que no plou, no hi ha aigua. Ara ens hem recuperat una mica, però en aquell moment era una situació d’extrema gravetat al sud d’Espanya, i l’oliva necessitava aigua. No estava plovent, cada any perdíem molts diners... Això és el llegat del meu pare. El que per a ell era la seva forma de vida, ja no pot ser la nostra. I llavors, ho anàvem a vendre a les fotovoltaiques. I d’aquí va començar una mica la idea de fer la pel·lícula.

[Riu] Els agraïments a la Carla Simón són perquè em va ajudar molt en el procés. Però hi ha problemes que són transversals. També és curiós, perquè quan vam estrenar... Per a nosaltres, aquí a Espanya, l’agricultura ocupa un lloc molt fort a les nostres vides. Quan vam portar la pel·lícula a Toronto, no entenien què feia aquella gent donant cops a una olivera. Els semblava d’un folklore, una gent amb uns pals collint olives... És curiós també com les audiències internacionals agafen les pel·lícules i les intenten entendre, però com que ells no tenen res de tot aquest ADN nostre agrícola, del menjar, el fruit, el producte...