“L’Avui va ser una aventura a veure si ho aconseguíem. No sabíem si sortiria”

Jo formava part d’un grup de gent molt vinculada a Jordi Pujol molt abans de les eleccions, quan hi havia aquell grup que en deien Cristians i Catalunya, CC en dèiem. A Girona, en Francesc Ferrer i Gironès, que després va ser senador i un dels fundadors de Convergència a Girona, tenia molta amistat amb en Pujol des que havia estat exiliat a Girona després de la sortida de la presó. De tant en tant rebíem un sobre amb un full de paper de seda estret petit dins d’un foli perquè no traspassés, en què ens convidaven a unes jornades d’espiritualitat que, al capdavall, eren reunions per parlar de política. En aquell temps, política era parlar si Franco havia anat de cacera i s’havia fet mal en un dit. Començàvem a remenar una mica la història per veure si més endavant políticament es podia organitzar alguna cosa. Qui ens enviava aquests papers era l’Espar. Recordo una vegada principalment que em van convidar a anar-hi: em van dir que anés a la porteria d’una casa d’un carrer de Barcelona, i a la porteria em van donar un paper que deia l’adreça on havia d’anar. A més, havia d’estripar el paper i tirar-lo en un embornal perquè no se sabés on anava. Era una mena de fàbrica o magatzem de farmàcia que era de la família Pujol. Moltes precaucions. Quan hi vaig arribar, em van identificar i em van deixar entrar. A dins hi havia un conjunt de gent que després va militar en altres partits. Recordo un debat sobre l’ensenyament de la llengua catalana amb la Marta Mata, per exemple. Això venia de lluny. Ens coneixíem amb l’Espar, i amb en Pujol molt poc, de vista. Aleshores, quan va sortir l’Avui, l’Espar, que era qui ho manegava tot a tot arreu, perquè en qualsevol cosa que es feia hi havia l’Espar, em va trucar que volia venir a Girona i s’havia de fer propaganda de l’Avui i col·locar comptes en participació.

Jo era el president d’Òmnium Cultural a Girona. Vam organitzar reunions a Òmnium Cultural, l’Espar ens va passar una llista que deia quants comptepartícips s’havien de menester poble per poble [mostra la llista, que encara conserva].

Sí, de Girona i pobles del voltant. De fer la propaganda i tota la història.

A Girona, 350. A Salt en tocaven 70. Això era pràcticament impossible en aquell moment. Aleshores em van donar un paquet perquè anés col·locant comptes en participació. En vaig col·locar un, però me’n va donar un altre i ja no vaig poder. Els hi vaig haver de tornar. Així i tot, com que em tenien confiança, després amb els comptes en participació componien una sèrie en què hi havia 10 comptes en participació i jo era el cap de sèrie d’una llista d’aquestes, de la 130.

Aquí tinc el títol imprès, del 22 de maig del 1973. Ens vam anar cartejant. Aquí tinc cartes del 1974, el 1975, el 1977... Tot motivat pel mateix.

La veritat és que no ho recordo. A Girona dubto que se’n fessin 350. I a Salt se’n van fer uns quants. Almenys la primera vegada. Se’n van col·locar molts.

Era professor mercantil, tenia un despatx de gestió, assessorament d’empreses i fiscal.

Al principi sí. Després, quan ja es va autoritzar [el diari], ja no.

És clar, perquè no sabíem com acabaria. Era ben bé allò de llancem-nos-hi una mica, a veure si ho aconseguim. Pensàvem que, al capdavall, tot el que s’havia fet podria no servir per a res, perquè si no autoritzaven l’obertura de l’Avui hauríem fet una feina en va i potser hauríem perdut els diners que hi havíem posat. Deu mil pessetes l’any 1973 no sé ben bé si era molt important o no.

Sí, home. Suposo que en Ricard Masó, que va ser durant molt temps diputat al Parlament de Catalunya; en Carles Batlle, que era un altre militant de Convergència; en Joan Saqués. Suposo que tots aquests en tenien.

Sí. De fet, encara que Convergència no existís, els que estàvem vinculats a Jordi Pujol ja érem del que pogués venir després. Vam ser els comptepartícips de l’Avui. Una certa relació, no pas estructural, en tot cas ideològica, sí que hi era. Mentre tiràvem endavant el tema de l’Avui, estàvem pensant en un futur poder organitzar políticament les coses. Ens reuníem a Girona, a part de les reunions que fèiem alguna vegada a Barcelona, un grup de persones a iniciativa d’en Francesc Ferrer, i d’en Jordi Pujol a través d’en Francesc Ferrer, per discutir de temes polítics. Venia una persona de Barcelona que era de la més gran confiança d’en Pujol, que es deia Lluís Maria Sunyer, que en dèiem el viatjant d’idees.

Perquè ens venia a portar notícies, idees, i a organitzar el debat polític. Era molt divertit, perquè ens reuníem a casa de l’un o de l’altre i venia gent que després no va ser de Convergència, gent interessada per la política. Aquest, el viatjant d’idees, en Lluís Maria Sunyer, venia amb un dos cavalls carregat de propaganda clandestina. [Riu.] Si algun dia l’haguessin enxampat... Com que les reunions les fèiem a la nit, després ens l’havíem de quedar a dormir a casa. Sempre volia poder dormir en una habitació que tingués una finestra per poder sortir disparat si l’empaitaven.

Era antifranquista. De partit no n’hi havia, encara. Era propaganda antifranquista impulsada per en Pujol. De tant en tant rebíem per correu un paquet de propaganda clandestina perquè la féssim circular. Una vegada, a en Salvador Sunyer, que després va ser alcalde de Salt i diputat i érem molt amics, li van enviar un paquet de propaganda clandestina a casa seva i es van equivocar en el número del carrer i va anar a parar a la caserna de la Guàrdia Civil. [Riu.] I la Guàrdia Civil l’hi va anar a portar a casa seva!

Sí, i tant. Durant la prepolítica.

Mira, hi havia una certa precaució. Jo en aquell moment, a part d’això, vaig ser un dels membres que van agafar la revista Presència quan els redactors que eren de Barcelona la van deixar...

Presència era una revista que va fundar Manuel Bonmatí [l’any 1965], que havia sigut de la Lliga abans de la guerra. Era un corredor de comerç instal·lat a Girona, un home amb diners. Però era un demòcrata, en certa manera antifranquista, encara que s’hagués passat al bàndol contrari durant la guerra. Aquí tot era política del Movimiento i va voler fer una revista, que es va dir Presència. La direcció la va agafar una periodista a Barcelona, la Carmen Alcalde, i les deien grosses, de l’alçada d’un campanar. Una vegada a la portada deia “Johnson, criminal de guerra. Arriba un moment que el senyor Bonmatí s’emprenya cansat de pagar multes cada setmana. Va decidir que no podia continuar. El governador civil li va dir: “Escolti, això ho hem d’acabar perquè, si no, l’enviarem a fer de corredor de comerç a Ripoll.” L’home va decidir plegar. I, llavors, hi va haver una reunió al Bisbat de Girona. Hi havia una revista, l’única que hi havia, que no era controlada pel règim sinó pels capellans, que es dia Vida Catòlica. En Francesc Ferrer, en Jordi Dalmau, en Narcís-Jordi Aragó i altres eren els redactors, però tenien un censor eclesiàstic. Ells volien explicar les coses i el censor eclesiàstic els fotia canya. Es van emprenyar i van dir que plegaven. El bisbe [Narcís Jubany] els va cridar i els va dir: “Escolta, què passa amb això?” L’hi van explicar i li van dir que una revista feia molta falta perquè no hi havia cap mitjà de comunicació i que el senyor Bonmatí es volia vendre Presència. I, és clar, que si poguessin tenir Presència anirien molt més bé perquè podrien tirar molt més lliurement i tot plegat. Però que faltaven uns diners perquè s’havia de pagar no sé què al senyor Bonmatí. I el senyor bisbe va dir: “Ja els pagaré jo.” I li van preguntar: “I com ho justificarà?” I va dir: “Diré que he fet una donació a l’Església de Romania.” I amb l’ajut econòmic del bisbe Jubany vam rescatar Presència. Aleshores, d’aquest grup de gent de Girona, jo a Francesc Ferrer i a Narcís-Jordi Aragó els coneixia molt, i necessitaven redactors i em van dir si volia participar-hi. Molta altra gent i jo, però després, a l’hora d’omplir les planes, no tothom escrivia i en Narcís-Jordi Aragó havia de fer els articles que faltaven. I vam tirar endavant Presència, en què també dèiem coses grosses, però no tan gruixudes com les deia abans la Carmen Alcalde. Havíem tingut problemes i ens havien posat unes quantes multes. Finalment ens van tancar la revista. No sabíem com fer-ho perquè no trobàvem cap argument. Resulta que, com que la llei de premsa i impremta d’en [Manuel] Fraga Iribarne portava tants requisits, ens van dir que teníem un director que no cotitzava a la Seguretat Social. Però si no cobrava ningú!

En Narcís-Jordi Aragó. Ens van suspendre la revista, però abans d’això vam estar molt de temps tirant-la endavant. Dèiem coses grosses i a vegades teníem topades amb la censura. A més de tot això, hi havia la història de l’Avui, el començament o preinici de Convergència Democràtica...

I jo era president d’Òmnium.

A Convergència. En Ferrer i Gironès va ser el primer militant de Convergència a Girona.

Jo al darrere seu, devia ser el segon o el tercer. Vam ser quatre o cinc, eh?

En Joan Saqués, en Ricard Masó, en Carles Batlle i després en van venir més. [Hi pensa.] En Pere Madrenys, que era capellà.

Exacte, aquest mateix. Vam començar a fer reunions per captar militants. Les fèiem a casa d’en Francesc Ferrer. Tenia dos pisos, i al de sota hi tenia la biblioteca i una taula de ping-pong perquè els nens juguessin. Fèiem les reunions a la taula de ping-pong de can Ferrer. [Riu.] Convidant gent a veure si es feien militants..., bueno!

Sí, i tant. I després resulta que amb en Ferrer, quan hi va haver les primeres eleccions generals [1979], vam fer una coalició amb el PSC-Reagrupament, Esquerra Democràtica i Convergència. Unió no va voler venir aquella primera vegada. Es va estimar més anar amb els democratacristians espanyols. Vam haver d’elegir els candidats i el més lògic per a nosaltres, que érem els que teníem més militants, és que en Francesc Ferrer fos el cap de llista, però resulta que pels pactes que tenien muntats el cap de llista va haver de ser del PSC-Reagrupament, que era en Joan Paredes, que havia estat regidor de l’Ajuntament de Girona en l’última època franquista pel terç familiar. Era demòcrata i va entrar fotent molt merder a l’Ajuntament i va plegar. El resultat és que ens va saber molt greu a tots, i a en Ferrer també. Llavors va anar per senador. I al Senat, en Ferrer, que tenia idees pròpies, es trobava que s’entenia més bé amb els socialistes que no pas amb els convergents. Entre altres coses perquè tenia les idees clares i no s’entenia amb en Miquel Roca. En Miquel Roca era el cap de files; era diputat i no era senador, però també volia fer de cap de files al Senat. Això l’emprenyava molt. Al final, com que a més tenia simpatia per les coses que feien els socialistes, l’Ernest Lluch el va començar a treballar i el va convèncer perquè es passés als socialistes.

Va saber molt greu. I va venir en Pujol a una reunió amb ells dos i amb mi, al despatx d’en Ferrer, per intentar convèncer-lo perquè no se n’anés. A més, entre en Pujol i en Ferrer hi havia molta amistat.

Encara no. Això devia ser el 79. El 1979 es van fer les primeres eleccions municipals i si en Ferrer no s’hagués canviat de bàndol segurament l’haurien proposat com a candidat de Convergència a l’Ajuntament de Girona. Però ja no hi era, i em van proposar a mi.

Sí, i no vaig guanyar. Va guanyar en Joaquim Nadal per molt pocs vots. Els socialistes van pactar amb els comunistes, i nosaltres no podíem pactar amb la UCD. Vam intentar pactar amb els socialistes i fer govern junts, però es van estimar més anar amb el PSUC perquè els feia ser més d’esquerres.

No. Com que no vaig obtenir l’alcaldia, em van nomenar president de la Diputació, on vam guanyar de carrer amb els ajuntaments que havíem fet a tota la demarcació. Vaig treballar-hi molt, vaig abandonar la feina del despatx, però en aquell moment els polítics no cobraven a la Diputació. M’hi vaig dedicar les 24 hores del dia perquè hi havia moltes possibilitats de fer moltes coses, a part que hi havia molts diners i es podia fer molta feina. Després de parlar amb en Miquel Roca, ho vam arreglar i hi va haver sou per al president i, en funció de la seva dedicació, per als diputats.

Tampoc, perquè van venir el 1980 les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. En Pujol em crida i em diu: “T’has de presentar de cap de llista a les eleccions al Parlament.” Jo vaig dir: “De cap manera, jo em vull quedar aquí. Hi estic molt bé i m’agrada molt. Transformarem la província de Girona de dalt a baix!” I ell: “No, no, que tu ets molt popular, la gent et coneix, et votaran i guanyarem les eleccions.”

Que vaig haver de cedir. Jo no volia marxar de cap manera i deixar la presidència de la Diputació, que era una cosa collonuda, per anar a fer de diputat al Parlament de Catalunya, on només havia d’anar a votar. Els companys de la Diputació tampoc no volien que marxés. Al final, va venir en Pujol a Girona a convèncer-me a mi i als companys perquè hi anés. I em va dir: “Mira, jo no sé com ens aniran les eleccions. Pot ser que jo acabi sent un diputat igual que tu i, fins i tot, que renunciï a l’acta de diputat. Però si guanyem les eleccions, seràs conseller de Governació”, em va dir en Pujol. Llavors vaig dir: “Provem-ho.”

Perquè es feia càrrec de la relació amb els ajuntaments i jo era president de la Diputació i sabia com anava el tema. Hi havia organització territorial, relació amb els ajuntaments, les forces d’ordre públic que teníem encara, perquè els Mossos d’Esquadra havien d’acabar depenent de la Generalitat [fins aleshores depenien de la Diputació de Barcelona], i...

En Sellarès no el vaig voler, jo.

Dos anys i mig.

Poc. M’hi havia d’haver quedat.

Que en Macià Alavedra es va voler col·locar, tenia més força que jo i em van treure. Era el cap del grup parlamentari.

Sí, una mica.

Sí, home, i tant.

En els orígens, sí.

I després, també.

Diguem que sí.

Malament, fotut. Els va costar, perquè en Pujol sempre va tenir la sensació que m’havia fotut una putada.

Després, cada vegada que ens trobàvem, venia, m’abraçava i em deia: “Tu i jo una estona hem de parlar.” No tenia la consciència clara.