“El Grec ha de fer olor de ciutat”

El Grec té dues grans responsabilitats: és la finestra per a la creació contemporània internacional i la relació amb els festivals d’altres parts del món, per portar artistes que mai hagin estat a Barcelona, tornar a convidar els que ja l’hagin visitat. I té el compromís amb la creació local: donar suport a companyies, artistes, empreses, teatres que amb el Grec troben un bon company de viatge. Tot i que el nostre pressupost és limitat, som un dels coproductors més importants. Amb aquests dos grans pilars és molt difícil fer grans canvis. El que podem fer és trobar noves maneres de treballar, noves maneres de comunicar-nos: ja que no tindrem més diners, l’única manera de créixer és trobar més col·laboracions, en tots els àmbits per donar suport a la creació però també per donar suport a l’exhibició: Penso que aquest és el veritable compromís del festival.

No sé si tindria sentit créixer en activitat, també depèn de quines coses s’ofereixen. Mai podràs dir que no, com que ja arribem al 100, si se’ns presenten joies, a darrera hora. És més un tema de com repartir els diners i les forces per fer que el calendari sigui factible. A mi m’agrada intentar fer una simulació de tot el que podries veure en cas que tinguessis possibilitat infinita d’entrades com ara acotar el temps i la possibilitat de veure les coses també. Per això es venen sempre les estrenes escalonades o que aquí hi ha dos dies i aquí hi ha dos dies que s’encavalquen.

No i sí. He sentit les dues coses. És curiós, en aquestes setmanes, des que vam presentar la programació, he sentit que es nota molt el fet que hi ha una nova direcció i he sentit també tot el contrari, així que no sé quina és la sensació. El que vaig dir des del primer moment és que el meu compromís era que el Grec fos molt contemporani i molt actual sense prejudicis sobre què és contemporani. Crec que cal trobar moltes veus, cal parlar amb tothom i, sobretot, crec que per estar més en contacte amb la ciutat, amb el públic. Necessitem treure molts complexos, mostrar tot el ventall de creació que hi ha i despertar la curiositat de tothom..

L’estudi de públic ens indica els barris on hi ha molt públic i altres, que no. El que més m’ha m’ha cridat l’atenció és que tots els anys hi ha una enorme entrada de persones, entre 4.000 i 5.000, que mai han estat espectadores del Grec. Però al mateix temps surten i no tornen a comprar una altra entrada uns 4.000 espectadors l’any, més o menys. Hi ha una fuita i una entrada constant. Això és molt curiós. Penses que no pot ser que el públic de les arts escèniques tingui aquesta generació de nous clients i pèrdua d’altres. És molt important la fidelització. De manera que potser tu tens claríssim que vols veure una cosa, però hauria de passar com quan vas a buscar un llibre a una llibreria o a una biblioteca i l’agafes, però també tries el del costat, perquè penses que si d’alguna manera està relacionat potser també t’interessa. Cal alimentar la curiositat.

El festival de tardor de París té una estructura similar i sí que ocupa teatres per tota la ciutat i unes propostes més en la línia més contemporània i unes en la línia més comercial. Hi ha una programació que està més identificada com feta per la mateixa directora i altres que agafen el suport del paraigua del festival. En qualsevol cas, en el fons, el que volem és apropar-nos als consumidors i veure què ens dona la possibilitat de negociar què oferir durant el Grec i també oferir a aquest públic que ja és fidel a aquests espais la possibilitat que tingui coneixement d’altres sales. I, en termes organitzatius, sí que és cert que hi ha una part de la programació que està feta al 100% des del festival, que seria el Grec, Montjuïc, el CCCB, tots els esdeveniments que passen fora de teatres i després en els teatres, depenent de cada relació. Hi ha alguns espectacles que són coproducció, altres que són només exhibició, altres que només donen suport dins la programació. Hi ha una mica de tot.

Tot el que passa al Teatre Grec té aquesta sensació d’únic, d’experiència de nit d’estiu. Hem intentat trobar l’equilibri entre teatre, música, dansa, circ. Hi ha diversos espectacles de música als quals hem donat peu perquè passin, com és la nit de Pau Riba, la nit de la Banda Municipal, el concert de Lucía Fumero amb The Silence. Tenim també la Clara Peya fent el tancament de la seva gira. Després hi ha espectacles que s’han adaptat expressament per al Grec, com és el de Sidi Larbi,o com és l’Hécuba del Tiago Rodrigues, ja va néixer en un espai obert, però després de fer-se a teatres ara torna a l’espai obert.

El 2016 [Fractus V] al Lliure. Al Teatre Grec, en fa més [2013, Puz/zle; el 2008 va sorprendre amb Sutra]. Som coproductors d’aquest espectacle que es va estrenar al Grand Théâtre de Genève al novembre. Des del primer moment sabíem que faríem l’adaptació per al Teatre Grec, així que ja està pensada l’escenografia. És un espectacle de gran format, són quasi 20 ballarins barrejant les dues companyies, el Ballet de Genève i l’Eastman de Sidi Larbi. A ell li fa moltíssima il·lusió tornar. És un apassionat de Barcelona. És un honor que pugui ser aquí el primer any.

Va ser absolutament així. Quan vaig guanyar el concurs, ja estava anunciat, el teatre de campanya de Marc Salicrú (tot i que els teatres de campanya cada vegada es refan de nou, el que veurem ara no tindrà res a veure amb el de la Mercè i estem treballant molt amb el Marc) i Eline Arbo, al TNC. Tota la resta, hi havia coses per les quals calia tancar un compromís. El “sí” de Larbi va ser de les primeres coses que vaig confirmar. Les agendes de les companyies no són fàcils.

El meu projecte és portar tots els anys una acció gran de carrer a diferents llocs de la ciutat, intentant anar canviant i també donar contingut a aquests barris o més allunyats o el que sigui. En concret, el del Marc no estava tancat on seria i jo sí que des del primer moment vaig dir al Marc que la Mercè ha sigut plaja, Tàrrega serà camp. Nosaltres necessitem que sigui ciutat. Necessitem que l’acció doni sensació de creuament de camins o edifici emblemàtic. I també pensant que la Mercè té els seus llocs assignats i el Nadal té altres. I l’Arc de Triomf ens donava tot el lloc per tenir un teló de fons, per tenir una sensació teatral, però a la vegada estar al carrer. Ara, no intentaré fer gaire carrer perquè ja existeix el festival que està especialitzat en aquest tipus d’espectacles. I no soc jo. El Festival Grec ha de fer olor de ciutat, això és el que m’agradaria.

Quan mires la història del Grec, veus com ho ha canviat el perfil dels concerts. Quan no hi havia festivals a l’estiu, els grans noms venien al Grec, però, a mesura que van néixer els festivals, el Primavera, el Sónar, el Cruïlla, Cap Roig... La programació necessita una personalitat concreta, però no és una qüestió de lluita, sinó de convivència: potser el mateix artista té un perfil en el Primavera Sound però en té un altre pel Grec.

Rozalén és una artista que volia tenir un Grec. És una oferta gran, sense ser un estadi. El Teatre Grec té, més o menys, l’aforament del Liceu. I això és una mida que als artistes de rock els agrada molt, perquè tenen la sensació de tenir el seu públic proper, i alhora és un format gros, per tenir un oferiment important, però no són 90.000 espectadors. Sobre Rozalén, sabia que a Barcelona ja té un públic fidel i és una artista que crec que té un discurs i una manera de fer que és molt festivalera, també. Ha estat una decisió amb l’artista i de tenir aquestes dates disponibles. És com el concert de Marc Richter. Podria haver estat a l’interior, però és una gira que ell vol fer a espai obert i això a Barcelona vol dir Teatre Grec. I jo, contentíssima que hi sigui. Res és bo o dolent, cada format té les seves particularitats.

És impossible preveure-ho perquè els concerts a l’estadi de Montjuïc es programen amb molta menys antelació que el Grec: es deuen al calendari dels grans concerts. Aquest any coincidirà Aitana amb Los 2 hidalgos de Verona [19 de juliol]. No em fa gaire por; no hi una unanimitat sobre les molèsties, és una cosa molt relativa. I depenen, per exemple, les condicions atmosfèriques. Ja són detalls incommensurables.

Hi ha les converses amb els companys d’altres festivals i també l’instint propi. Seguim les fàbriques de creació que no deixen de ser llocs on neixen els talents. Noms com ara Irene Vicente al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Brossa, el nou espectacle de Humanhood o propostes com ara Jesús Rubio o Pablo Molina. Després hi ha també tot els premis (l’Adrià Gual, l’IT Dansa, el Quim Masó). També donem suport a companyies que ja no són noves. Potser pot semblar que ja poden córrer soles i no és veritat. Per a mi és una alegria poder estrenar l’Agrupación Señor Serrano, o poder tenir...

Efectivament, després del seu primer muntatge Thauma. Que ha estat tot un èxit, tant al Lliure com a la Brossa, després està fent gira. Aquest díptic d’aquesta segona obra que va de parlar dels cossos a parlar de les paraules i amb aquesta sensibilitat que ells tenen és important.

No tindrà res a veure. El que volien fer era aquest díptic no per similitud sinó per contrast. Jo tinc la sensació que el treball que ells estan desenvolupant és com canvia la percepció de les coses o bé a través de la imatge o bé a través de la paraula, i potser podem fer una falca, diguem-ho així.

Pensa quants habitants té Seül i quants Barcelona! Aquest entremat de llocs per desenvolupar nous projectes, també per a intercanvi dels artistes i amb suport tant de la creació com a la residència tècnica, és superenriquidor. É molt important tenir aquesta xarxa. El Grec té tots els graons, perquè tens per un costat la col·laboració amb fàbriques, però també tens els teatres de proximitat, les sales privades, els teatres públics i després tens el Teatre Grec. Aquest any hem aconseguit que el xec regal, les entrades que es compren a cegues al Nadal, es pogués intercanviar no només als espais de Montjuïc, sinó a totes les sales. Perquè pot agradar comprar una entrada per a Milo Rau i una altra per a Josep Maria Pou, no? Després hi ha el repte d’anar a llocs únics, segons cada proposta artística. La trobada de l’església del Santuari o de la Mare de Déu del Carme ha sigut en realitat una mena de regal, perquè ningú comptava amb això i quan necessitàvem trobar la veritat és que ha sigut un encert. La Casa de Leopoldo Pomés surt de la trobada amb el Festival Bachelona i també és un lloc únic. Barcelona té joies arquitectòniques, unes molt conegudes i d’altres molt desconegudes. Anar coneixent la ciutat… El fet de no ser de Barcelona m’ha implicat està activada.

És el gran dilema dels festivals. Hi ha una part de l’any en què la feina és pràcticament inabastable (pugen les contractacions, la tècnica, la logística). Llavors, entren persones externes que entren dins l’equip perquè, si no, sí que és inassumible. Però hi ha uns mesos en què la tranquil·litat és alta. A veure, estic en el primer any, encara no he fet ni tan sols una volta completa. El 2 de setembre de l’any que ve, després de l’estiu, si vols, em preguntes què penso i què he fet en aquest any complet. És una feina apassionant, que només fas si ets apassionat, una mena de suïcidi social.

No és que ho cregui, és que ho sé. Ara, la nova llei de contractació pública de licitacions afecta tota institució que és pública. Volem organitzar des de diferents fronts una campanya perquè els governs, de tots els colors i mides, entenguin que no és el mateix fer carreteres que fer teatre o que no hi ha els mateixos riscos laborals en una fàbrica que a l’escenari. El Grec, després dels dos primers anys, passa a gestionar-lo l’Ajuntament de Barcelona. Ser municipal és part de l’ADN del festival.