Identifiquem massa sovint l’estiu amb músiques amables i insubstancials, les que ara se’n diuen mainstream i tota la vida –com a mínim des de Los Diablos i Georgie Dann– se n’han dit coses pitjors. Però de tant en tant l’estiu, com la vida, et dóna sorpreses, ja ho deia Pedro Navaja. Oberts a les sorpreses que, estiu rere estiu, ens garanteix el festival El Ressupó de Celrà –una iniciativa de la promotora Brave Coast, que dirigeix l’incansable Carles Ribot–, vam arribar dijous al vespre a la placeta que hi ha davant La Fàbrica de Celrà, antic edifici fabril reconvertit per l’Ajuntament en espai polivalent, on també hi ha lloc per a un restaurant que complementa molt bé l’oferta musical d’El Ressupó –i justifica el seu nom–, tot i que els altres tres concerts del cicle tindran lloc al parc Cors els tres primers dijous de juliol.

Diria que la majoria dels presents no sabíem molt bé què es podia esperar del concert inaugural, titulat Afaitin la barba al seu cor amb Ivan Telefunken & Isaki Lacuesta i la seva música somnàmbula. O sigui que els implicats eren un dels franctiradors sonors més perseverants de l’escena underground barcelonina i un dels cineastes catalans més prestigiosos i premiats de la seva generació. Pròpiament parlant, era un concert de Telefunken amb Lacuesta com a convidat sobretot a la primera part, en la qual el realitzador gironí –melòman apassionat, com es pot intuir per les seves pel·lícules– va tocar la guitarra acústica i l’elèctrica, les maraques i altres percussions, entre altres contribucions decidides una mica sobre la marxa, de la mateixa manera que Telefunken, amb els seus vuit ulls de la saviesa il·luminada –sis dels quals pintats al cap– anava improvisant també títols poèticament delirants per a les seves composicions com ara El primer que s’escorri prepara l’esmorzar, Cançó paranoica sobre el paper de la música a la manipulació de masses i La realitat és un lloc poc recomanable per visitar però a aquestes hores és l’únic que hi ha obert. Tocant uns teclats que podien arribar a rememorar una versió de New Order en baixa fidelitat, però també una regadora que també deixava anar bombolles, entre altres artefactes, Telefunken interpreta –amb una veu infantil, però capaç de cridar esfereïdorament– una música arriscada i gens convencional, però al mateix temps amb una certa vocació pop-rockera, constatable en el gust per la melodia i l’actitud lúdica però combativa. En la seva proposta inèdita amb Lacuesta –que el va dirigir a la seva comèdia Murieron por encima de sus posibilidades (2014)–, Telefunken crea música en llibertat i ens fa imaginar altres estius possibles.