Una temporada ho vam tenir separat, però quan em vaig quedar sola vaig recuperar l’estudi a casa.

Tota la vida m’he acostumat a treballar a casa. Al començament, a casa dels meus pares. Això m’ha permès estar bastant atenta a la criança dels nens i, inclús, la dels nets.

Quatre fills i vuit nets. Hem fet la piràmide.

Sí, em venen a veure força. Ara estan en aquella edat que viatgen molt i tenim converses interessants. Són gent que pensen bastant el món i intenten interpretar-lo. És el que demanaria a la gent, que intenti trobar el seu lloc i donar una explicació a la vida.

En tinc una que és molt bona fotògrafa. Ha estudiat cinema. És bona fent imatges de cinema i fotografia. Dibuixant, en tinc dues. Una d’elles està estudiant màrqueting aplicat a la música. De la banda de la família d’en Joan [el seu difunt marit] sí que són músics, i m’agrada que conservin aquesta influència.

Hi ha coses que han millorat i d’altres que han empitjorat. Socialment, la nostra generació va batallar molt per moltes coses. Per exemple, pel reconeixement de l’homosexualitat com un fet normal de la vida. Si la gent volia tenir parelles o es volia casar legalment, tot això en els nostres temps eren unes barreres i uns tabús socials molt importants. Ara la gent no se’n recorda, però ho vam fer la nostra generació. És un mèrit que hem tingut i em sap molt greu quan hi ha corrents polítics que hi tornen, perquè el món ha de ser perquè tothom s’hi trobi còmode. Hi ha gent que fa divisions molt concretes. Per exemple, senyores que tenen la menopausa. La gent no n’ha de fer res, si la tens. A vegades hi ha gent d’aquest pensament que et renyen. Jo els respecto, però no cal que et renyin. És difícil canviar de mentalitat, no culpabilitzar cap cosa que la gent ha triat, sempre que no sigui contrària a la llei.

Sí, vull ser-ho, el que passa és que a vegades no ho atrapes, eh. No sé on vaig llegir que hi haurà 32 maneres diferents d’anomenar les dones. Ep, no sé si l’encertaré ben bé. Tinc la intenció d’encertar-la, però si no ho faig penso que tampoc passa res.

Més aviat en aquest sentit, sí. Teòricament els homes són iguals que les dones, ho teníem al cap. Les dones són maltractades. Estant a l’Escola de Belles Arts recordo que si hi havia un adulteri i el marit matava la dona la llei deia que, és clar, s’havia enfadat molt. Ho trobàvem fatal, però et confesso que una gran consciència no la teníem. A la pràctica sí que volíem fer les mateixes feines que els homes. El que cobra un home hauria de cobrar-ho una dona. En això, com pots imaginar-te, no ens en sortíem pas.

Sí, s’està intentant. No vaig participar en aquella famosa tancada a les Llars Mundet. No he anat a gaires manifestacions feministes perquè hem tingut tanta feina d’anar a manifestacions de catalanitat que això altre em semblava una cosa tan òbvia... Semblava que s’havien fet passes importants. Ara diuen que, en alguns aspectes, hi ha regressió. En política, no cal dir-ho, perquè ens ha sortit cada polític...

Em refereixo als partits d’extrema dreta, i a Trump o Musk en particular. Aquests que venen dels negocis i volen tractar la política com un negoci.

Per mi la política ha de tenir un ideal de millora social, de fer que tothom visqui més bé. Els rics ja tenen mitjans per viure més bé. Més aviat s’ha d’ajudar la gent que no té tants mitjans. Els problemes de l’habitatge i de poder estudiar tothom. Aquí algunes coses les tenim una mica arreglades, però els països en què les dones no poden estudiar, això sí que és una gran injustícia que hem de combatre amb dents i ungles.

Sí. La nostra generació vam lluitar molt per la democràcia. Semblava que la democràcia havia de comportar arreglar els temes catalans i els temes generals. Encara falta. Tenim una democràcia una mica imperfecta perquè alguns –no tots– jutges espanyols són un model d’antijutge. Són tan parcials que se’ls veu molt. Penso que en una Catalunya que la féssim nosaltres alguns d’aquests problemes ja s’arreglarien per se. Quan hi ha la intenció de fer bé les coses, ja es corregeix. El drama és quan la intenció és fer-les malament. Llavors no es corregeix res.

No. I quan siguem independents alguna cosa segurament la farem mal feta. Ningú és perfecte. A mi m’agrada molt la frase de Madariaga: “El totalitarisme és la perversió. La democràcia és la imperfecció.” És la imperfecció i sempre n’hi ha un que és corrupte o que es pensa que ho fa bé i no ho fa bé. Quan hi ha la intenció de fer un país nou i millor, que no tingui els vicis de què ens queixàvem de ser súbdits de l’imperi espanyol, i quan anem pel nostre compte hem de mirar de fer-ho bé. Alguna vegada ens equivocarem, sens dubte.

Sí, i tant! I soc subscriptora, eh.

Fa molts anys que ho som. Ja ens en vam fer amb el meu marit. Al meu marit li agradaven molt els mots encreuats de La Vanguardia, però quan no acabaven de decidir-se a fer l’edició en català no la volia. Una germana seva els retallava cada dia. Llavors ens vam subscriure a l’Avui. En el primer moment hi vam intervenir, però no érem subscriptors. Vivíem a Vic, el meu marit hi treballava i compràvem el diari. Però en venir aquí [als afores], sí que ens en vam fer.

Sí, ens el porten. És clar, és molt més còmode. I ara ens porten La Vanguardia en català, l’Avui i compro a vegades l’Ara.

En aquells anys hi havia causes constants. Després vam tenir la causa d’anar a manifestacions. Però en aquell moment hi havia causes concretes. És clar, la sortida de l’Avui per a nosaltres va ser un triomf personal. El meu marit va ser d’aquells que van anar a estripar Vanguardias quan va passar allò d’en Galinsoga [el director de La Vanguardia Luis Martínez de Galinsoga, que públicament el 1959 va dir “tots els catalans són una merda” arran d’una missa en català de mossèn Josep Maria Aragonès i Rebollar]. Ell estudiava a Terrassa en aquell moment. Me’n recordo que un dia érem a casa d’un oncle meu en aquella època i el meu marit deia “sento una pudor, sento una pudor” i és que tenien La Vanguardia d’en Galinsoga. Tinc un lapsus, com es deia aquell diari anterior a la sortida de l’Avui?

No. Al Correo Catalán jo hi vaig col·laborar fent acudits.

Sí, va ser abans que l’Avui, oi? Jo al Tele/eXpres no hi vaig col·laborar.

Molt. A més, ho vam viure molt de prop perquè Oriflama es va fundar per als que anaven a la mili del bisbat de Vic. Jo hi col·laborava des dels primers moments. També col·laborava amb el Full Diocesà de Vic. Quan es va fer Oriflama van fer un acudit contra en Pujol, però li van demanar permís.

Sí, encara no era president. Amb aquella frase: “És més difícil que un ric passi pel forat d’una agulla que no pas que vagi al cel.” Però va ser molt bo perquè, com que ell pagava la revista, li van demanar permís per posar l’acudit. I els el va donar.

Sí. I a Oriflama feia acudits i també il·lustracions; per exemple, d’uns contes d’en [Miquel] Martí i Pol. Diferents coses.

He fet més de 1.000 llibres. He estat molt centrada en el món dels llibres, i els llibres infantils. Però a El 9 Nou tinc una col·laboració des que va sortir. Un acudit cada setmana. M’agrada molt perquè als nens no els pots posar una cosa amb mala bava, però, en canvi, el teu enfadament amb el món, no estar d’acord amb alguna cosa, per a la gent que ens expressem gràficament és maco fer-ho. El 9 Nou m’ha donat l’oportunitat des del primer dia. Tots eren amics meus i el primer dia vaig pensar: “Que simpàtics, ara fan això que durarà tres mesos.” Però, mira, quina bona idea, un setmanari comarcal. Encara el tenim i no m’han fet fora. De moment, vaig col·laborant. Aquesta faceta de comentar l’actualitat política i social m’agrada molt.

No ens ho vam plantejar. Suposo que ells no s’ho van plantejar. I jo tampoc els ho vaig oferir. Eren moments en què treballava molt en llibres de text i això dona molta, molta, molta, però molta feina.

Sí, anem fent, sempre, contínuament. Però no és igual que els llibres de text, que tenen fins a 200 pàgines. Ara fem llibres de 16 pàgines o 50 com a màxim.

És una barbaritat.

Doncs, mira, fent-ho. Desentenent-me... Jo volia ser una bona mestressa de casa, però el meu marit ja va veure que no anava gaire per aquest camí. Ell em va dir: “Tu no et preocupis. Fes sopa de pot i arròs o fideus a dins.” Coses fàcils. Patates bullides o fregides.

No en sé. Ni m’agrada. Ho feia ben bé per obligació. Sempre dic que vaig tenir bastant mèrit perquè vaig fer deu anys de cuinera i ningú es va morir enverinat. Alguna vegada vaig posar sucre en comptes de sal al guisat. Algun disbarat vaig fer. La prova és que quan el meu marit es va jubilar va cuinar ell i vam guanyar molt en qualitat.

Ell venia d’una casa en què eren dotze germans i tenien una persona que es dedicava a la cuina, però que era com de la família, com una germana o una tia. Era molt bona cuinera. Aquesta, pobra, quan va veure les meves capacitats de tant en tant enviava una carmanyola. Dues vegades a la setmana, no et creguis, eh. [Riu] A la meva sogra deia: “Ho fa exprés. En fa més i diu «ai, ens ha sobrat» i és per a vosaltres.”

La veritat és que eren molt elegants. Mai van dir: “Quina desgràcia de cuinera!” No m’ho deien, però els havia sobrat, saps? Un rap a la planxa, una ensalada russa, coses que aquí, a casa, eren exquisideses quan arribaven.

Sí, a mi m’agrada menjar. El que passa és que soc bastant primitiva. Fa molts anys que pràcticament no menjo car, però llonganissa i pernil, sí. Per exemple, cada vespre menjo una amanida. Cada vespre. I els diumenges, sempre feia el mateix menú: espàrrecs amb maionesa, cloïsses i llomillo. Un dia vaig tenir un motí, i els fills van dir: “No volem més un plat fred per començar.” “Molt bé”, vaig dir. “Em sembla molt bé, el que vulgui que ho faci ell.” Quan va arribar l’hora, només es va presentar voluntari el meu marit, que va aprendre a fer fideuà.

Quan ell va entrar, la nostra qualitat de vida va millorar molt. Així i tot, ningú va quedar enverinat. Tots han crescut a unes certes alçades. Què més volen?

Molt, molt, si estàs ben avingut. Suposo que si no estàs ben avingut potser sap una mica de greu perquè has tingut una vida en comú, però segons com, dius: “Passi-ho bé i ja ens veurem un altre dia.” El meu marit em va donar molt suport en la meva carrera artística. Va ser molt comprensiu amb les meves mancances. Em feia riure molt. Tenia un humor molt negre, molt bèstia, però el va ajudar molt, perquè va estar molt malalt. El va salvar el seu humor negre.

No, no. Quan tenia 34 anys va tenir un accident de moto terrible que el va deixar coix. En deu anys el van operar catorze vegades i mai vaig tenir la impressió de viure amb un malalt crònic. Això li ho agraeixo molt, perquè els malalts pateixen i ho han de dir, pobres, però el que està al costat pateix molt si aquell malalt es queixa contínuament o res no li està bé. Quan jo havia de marxar, em deia: “No pateixis, tu torna.” No havia de patir pensant si li sabria greu. En aquest aspecte, era modern, diguem.

Per tot Catalunya i més llocs. Al darrere de fer llibres vaig anar a la Xina, el Japó, Tailàndia, Àfrica... A molts llocs, sí. A ell no sé si li estava bé o no, però ho acceptava i es quedava els nens.

Jo no ho puc entendre perquè, a última hora, tinc una vida tan normal. Hi ha gent que a vegades m’ho diuen. La nostra generació d’il·lustradores vam reprendre el que havia fet la generació de Lola Anglada, d’en [Joan García] Junceda, de [Ricard] l’Opisso. No ens ho vam inventar nosaltres. Veníem d’una gran tradició que amb la guerra es va interrompre, no del tot, però, és clar, en circumstàncies diferents. Ho havien de fer en castellà, no era ben igual.

Quan vaig començar a treballar sí, però quan era petita no. Vaig trobar unes revistes del temps de la República en català, amb unes il·lustracions meravelloses, i vaig dir al meu pare: “Que fàcil que és el francès. Ho he entès tot!” Em va dir: “Desgraciada, no veus que és català?” No me n’havia adonat perquè no vèiem coses escrites en català. Llavors em va fer llegir la biografia de Lenin en català.

No, no ho era gens. Era molt interessat en la història de Rússia. El meu pare era un home just, d’ordre. Era molt catalanista, havia estat de La Lliga, va fer vaga per l’alcalde de Cork, a Irlanda, que va fer vaga de fam. Ell estava estudiant a Suïssa, va fer vaga de fam i va posar una bandera catalana a la porta de la seva habitació. Però a la guerra, era un home que físicament no era gaire valent i ho va passar molt malament.

Se’n va anar a una casa de pagès d’uns parents per no anar a la guerra. Tenia llaga d’estómac i patia molt. Com que era metge, feia de metge perquè en necessitaven. Però el van cridar el dia abans d’acabar la guerra.

Sí, però comença a haver-hi una mica de mà oberta. És un xurro que la vida t’ofereix. El primer va ser treballar a Cavall Fort. Venien a veure el senyor bisbe de Vic. Jo vivia a la plaça de la Catedral, la casa de naixement, i en Quim Muñoz, que era l’enllaç d’en [Josep] Tremoleda i l’Albert Jané, els va dir: “Tinc una amiga que dibuixa.” Van venir a casa i van dir al meu pare: “Ens agrada aquesta casa. Quan puguem triar cases per robar-les, la triarem.” Ho van dir de broma, però el meu pare va quedar molt parat i em va dir: “Caram, quins amics tens.” El meu pare, i això sí que ens ho havia ensenyat, deia que hi ha bones persones a tots els camps. Les ideologies són una cosa, però després en el tracte amb les persones és molt important com és cadascú. Em van dir que fes una prova i vaig trobar en Tremoleda pel carrer. Pensava que em diria: “Quins dibuixos més meravellosos.” I va dir: “No! Estan molt despentinats. Cavall Fort no pot publicar això tan despentinat. Quan n’aprenguis ja t’avisarem.”

Quan es va fundar Cavall Fort, diria que a principis dels 60. Total, que l’any següent van tornar a veure el senyor bisbe. Jo havia publicat el primer llibre. En Tremoleda va dir: “Et deixarem fer feines a dins, però mai a les portades.” Al cap d’uns anys em va dir: “Et deixarem dibuixar mitja portada.” I al final em va dir: “Pots dibuixar portades.” I va ser molt defensor meu.

En Tremoleda, però el bisbe també. Era el bisbe [Ramon] Masnou, que era molt catalanista. A Cavall Fort li va donar suport de tot cor.

Em sembla que vaig fer alguna portada. Un any vaig fer un gat d’unes ratlles marrons com groguenques, però amb la impressió van quedar com vermelles i grogues i la gent em va dir: “Et felicitem per haver colat la bandera catalana.” La veritat és que no era la meva intenció, va ser la impressió.

Ho he fet a altres llocs. No amb la seva categoria. Ell tenia un humor. Érem amics i era un pessimista encisador com una mala cosa. Per això tenia aquest humor tan deixat anar, interessant i tan nostre. En Cesc era un veritable humorista perquè feia humor amb la vida. Molts de nosaltres no som humoristes, comentem l’actualitat, que no sempre dona per riure.

Jo em considero ninotaire. A vegades per a adults, amb els acudits. A vegades, per a nens, posant-me al seu nivell. Quan estrafàs la realitat amb un sentit irònic o còmic, ets ninotaire. En Folch i Torres tenia una frase que m’agrada molt: “N’hi ha que es diuen il·lustradors i ni tan sols són ninotaires.” Jo soc ninotaire, que és estrafer una mica en broma o per als nens perquè s’ho passin bé.

Tot això és xurro, a la vida. No m’ho havia proposat, però he tingut aquesta sort. De connectar. I sempre dic que no hi ha Gaudí sense comte Güell. És clar, si ningú t’encarrega res és difícil que facis una obra. Ara estem fent una col·lecció de 100 murals per Catalunya. En tenim fets més de 60. Quan era jove admiràvem molt els muralistes mexicans i dèiem: “Això sí que és un art popular. Posat al carrer, per homenatjar la gent del carrer”.

No se m’havia acudit això, d’homenatjar la meva obra, però indirectament ho és. La meva il·lusió era fer un format diferent i recollir la idea dels mexicans, que homenatjaven la gent que feia la revolució però que eren gent del carrer. Això és homenatjar la gent que fa poble.

Podria ser, però no sé si els podré acabar. Tinc 84 anys.

Això li va passar a Picasso, que quan va fer 80 anys va dir: “He de fer les meves últimes obres.” Penso que això m’està passant. Cada llibre penso: “Potser és l’últim. Que quedi bé!”