Els humans som gregaris per definició i vocació. Ho som quan actuem com a hooligans esportius o com a consumidors. A voltes al gregarisme se li dóna un nom més sofisticat. En el sector financer es parla de comportament cíclic, però el cicle, com les bombolles especulatives, només es reconeix quan ja ha tirat la porta de casa i és tard per aturar-lo. Aleshores es presenten sofisticats estudis que expliquen que hi ha set anys de vaques grasses i set de magres. Ens expliquen els perills de fer surf sobre el cicle econòmic sense pensar en què passarà quan l'onada trenqui. L'àmbit social en què el gregarisme adquireix categoria de patologia social es quan els lobbies econòmics, el poder polític i els mitjans de comunicació es troben en un triangle pervers.

Evidentment no estem dient que els mitjans de comunicació siguin gregaris. Només practiquen una intel·ligent estratègia per la qual uns mitjans marquen l'agenda i estableixen les prioritats comunicatives i tots els altres les segueixen. En els darrers anys hem viscut alguns d'aquests episodis de gregarisme, perdó, de marcar agenda.

Recordem-ne alguns. “El model econòmic dels Estats Units d'Amèrica és per definició més competitiu que l'europeu, perquè està més liberalitzat i és menys intervencionista”. “Abaixar impostos contribueix al desenvolupament econòmic i és més progressista”. “L'Iraq té armes de destrucció massiva i els informes d'intel·ligència ho demostren”. “El sistema de seguretat social entrarà en fallida econòmica l'any 2005”. De tant en tant els continguts de les notícies canvien, quan la veritat teològica es desgasta pel pas del temps o per l'evidència de les dades –l'any 2005 la Seguretat Social va tenir un espectacular superàvit- però el gregarisme continua, quasi sempre en la mateixa direcció. En l'actualitat trobem uns quants exemples. “El problema de l'atur a Espanya està ocasionat per la rigidesa de la regulació laboral i per l'excés de drets dels treballadors amb contracte indefinit”. O la fallida de la seguretat social que no es va produir l'any 2005 s'espera el 2025. De tots aquests episodis de gregarisme comunicatiu n'hi ha un que sempre m'ha resultat d'allò més interessant i que avui ens pot oferir la possibilitat d'analitzar críticament el passat i el present. És el tractament donat durant anys al Tigre Celta, referint-se a Irlanda, al seu miracle econòmic i a les raons del seu creixement sense límits. En les hemeroteques trobarem centenars d'articles i informacions amb tot tipus de càntics a la seva capacitat d'atraure inversions estrangeres, gràcies a la forta reducció fiscal i a la pràctica desaparició d'alguns impostos. Les lloances al seu sistema de relacions laborals, pràcticament desregulat. A l'espectacular creixement del seu PIB. En canvi, serà més difícil trobar referències crítiques als riscos de tenir un sistema fiscal tan feble i molt condicionat als cicles. O a la gran dependència de l'economia irlandesa de l'especulació immobiliària i els greus riscos assumits pel seu sistema financer. I els serà pràcticament impossible trobar referències a les grans desigualtats socials que en aquells anys de creixement es van incrementar a Irlanda.

Avui el Tigre Celta té el sistema financer en estat de coma, amb més de 30.000 milions d'euros públics dedicats a salvar bancs privats, té un dèficit públic que pot arribar al 25%, un deute públic desbocat. L'atur ha arribat al 14% -que en funció de la realitat irlandesa és comparativament superior al 20% espanyol–. I tot això després d'una cura de cavall, amb acomiadaments massius, reducció del salari dels funcionaris del 15%. El problema d'Irlanda ens podria servir per entendre què ha passat a l'Estat espanyol, perquè una bona part de les causes profundes de la crisi són les mateixes. Dependència exagerada de la construcció, sistema financer atrapat en l'especulació immobiliària i debilitat fiscal.

En canvi, quan s'analitza l'augment de l'atur a l'Estat el gregarisme interessat diu que el problema està en la regulació laboral del mercat de treball. Per fer aquestes afirmacions cal obviar que els dos països de la UE que han tingut més creixement de l'atur són Irlanda i l'Estat espanyol.