PROJECCIÓ

L'informe preveia que, del superàvit del voltant d'un 1% del PIB del 2009 –fruit d'uns ingressos del 10% per unes despeses per prestacions en pensions contributives del 8,3%–, es passarà a un dèficit del 6% del PIB d'aquí a 50 anys, a causa d'uns ingressos per cotitzacions del 10% del PIB i d'unes despeses per prestacions del 16%. “La magnitud del dèficit previst converteix les propostes de contenir la generositat del sistema i la necessitat de treballar més i fins a edats més avançades en imprescindibles per al manteniment del nostre sistema de pensions”, contesta el professor del departament d'economia de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), Sergi Jiménez.

El cert és que l'envelliment de la població és un procés imparable, fruit de la reducció de la natalitat i de l'augment de l'esperança de vida, motiu pel qual molts experts preveuen que els comptes de la Seguretat Social tindran problemes. Segons les dades de l'INE, el col·lectiu de deu anys d'edat és amb prou feines la meitat del de 30 anys, quan, en canvi, aquest sí que dobla el de 65 anys. Segons les últimes projeccions demogràfiques de l'INE, la taxa de dependència; és a dir, el conjunt de majors de 65 anys que hi ha en un país respecte de les persones en edat de treballar, augmentarà del 25%, el 2010, al 60,6%, el 2049. Així, segons Sergi Jiménez, si no es modifica el sistema, i només per l'augment de la taxa de dependència, la despesa en pensions passaria del 8,3% del PIB (el 2009) al 20,1% el 2049.

A més dels problemes de sostenibilitat del sistema a llarg termini, la ‘caixa' que nodreix les pensions (Seguretat Social) s'ha ressentit els últims anys arran de la crisi econòmica i dels efectes sobre el mercat de treball. Els ingressos han presentat uns decrements importants en el superàvit com a conseqüència directa que la principal font d'ingressos de la Seguretat Social prové de les cotitzacions socials. Amb una taxa d'atur del 20%, els efectes són considerables.

La professora d'hisenda pública de la UB Mercè Costa explica que, si això no fos suficient, l'Estat ha fet ús d'aquests recursos per finançar despeses que li corresponen, com són els complements per a pensions mínimes o bonificacions a l'ocupació. Segons un informe que va presentar la UGT el mes d'agost, el 2009 la Seguretat Social va assumir un cost de 10.000 milions d'euros (8% del total dels ingressos) que no li pertocava.

Ara bé; tot i això, la ‘caixa' continua tenint números positius, com feia públic el Ministeri de Treball la setmana passada. La Seguretat Social ha registrat un superàvit de 7.480 milions d'euros en els vuit primers mesos de l'any; és a dir, el 0,71% del PIB respecte dels 10.706 milions d'euros obtinguts en el mateix període del 2009. Mercè Costa no creu que la crisi condicioni el sistema; “amb una caiguda de l'afiliació tan important i amb unes taxes d'atur com les actuals no podem pretendre que el nostre sistema de la Seguretat Social mantingui el mateix superàvit que presentava en els anys de bonança. A més a més, el fons de reserva ja s'ha dotat per a períodes com aquests”. A principis d'any, de fet, es va dotar un fons de provisió per garantir el pagament de les pensions amb 2.000 milions d'euros procedents de l'excedent de l'exercici del 2008. Ara com ara, aquest fons disposa de 62.000 milions.

Si hi ha superàvit, per què plantejar la reforma precisament ara?

Jiménez no té cap dubte a l'hora de contestar: “Per què, tot i la bona salut actual, el sistema no serà sostenible d'aquí a 10 o 15 anys”. Jiménez al·ludeix, a més, a un altre criteri de responsabilitat, ja que les reformes del sistema de pensions s'han de fer amb molta previsió perquè els afectats dels canvis tinguin marge de temps per saber com es calcularà la seva jubilació. “Els que tenen entre 35 i 40 anys han de saber què els espera del sistema”, hi afegeix.

El govern de l'Estat ja fa temps que és conscient dels talons d'Aquil·les del sistema, però ha estat des del gener tan assetjat pels problemes de control del dèficit i pels mercats financers que va presentar al Congrés dels Diputats un document sobre la revisió del Pacte de Toledo. Gairebé deu mesos després d'aquell document, s'ha decidit accelerar el procés per debatre'l i que hi hagi una proposta consensuada abans de finals d'any.

El Pacte de Toledo va tenir lloc el 1995, amb dos objectius: el primer, debatre periòdicament la situació del sistema de pensions públiques i acordar les reformes necessàries per assegurar el seu funcionament i, el segon, evitar que en el futur tornessin a utilitzar-se les pensions com a arma electoral. La comissió de seguiment del Pacte de Toledo treballa així per consens, una tasca difícil, ja que entre els partits polítics no existeix un diagnòstic compartit sobre la problemàtica de les pensions. El cert és que molts països de l'OCDE que preveuen un procés d'envelliment de la seva població similar al de l'Estat espanyol ja han començat a implementar mesures de contenció i racionalització de la despesa en pensions. A Alemanya i França, entre altres mesures, s'ha aprovat l'endarreriment de l'edat de la jubilació.

En la mateixa línia, hi ha les propostes que han sortit del govern espanyol en aquests últims mesos. La que més ha sonat ha estat la d'endarrerir l'edat de jubilació legal dels 65 als 67 anys; una segona, la possibilitat de perllongar els anys per al còmput de la pensió, i també augmentar els anys mínims cotitzats per poder rebre la pensió. Totes busquen la manera de reduir proporcionalment la despesa de les pensions. De moment, però, tot està en l'aire.

reticents A L'endarreriment.

Guillem López Casasnovas, professor d'economia de la UPF, considera que res indica que aquest sigui el cas espanyol, que ha tingut uns creixements de productivitat que gairebé no superen el mig punt decimal a l'any en els últims quinze anys. “Ja fan bé economies més productives com la basca quan reivindiquen una Seguretat Social pròpia”, diu López Casasnovas.

Així que les mesures correctores que proposa l'economista de la UPF són “que es garanteixi una taxa d'ocupació de la població activa més alta, una reducció del nombre de pensionistes respecte dels que aspiren a ser-ho o una disminució de la pensió mitjana respecte de la productivitat mitjana de l'economia. O una combinació de totes tres”.

Anem una per una. Pel que fa a la taxa d'ocupació, caldria que s'incrementés prou per poder absorbir l'augment de la despesa prevista. Segons càlculs de Jiménez, per mantenir la despesa del 8,3% l'any 2019 caldria una taxa d'ocupació del 144%. (Els anys de més creixement econòmic amb prou feines es va superar el 72%). “El problema és que ni amb una excel·lent taxa d'ocupació s'assoliria l'objectiu, perquè el decreixement de la població en edat de treballar disminuirà”.

Quant a la reducció de pensionistes, òbviament s'aconseguiria endarrerint l'edat de jubilació o ampliant els requisits per poder accedir-hi.

CORRECCIONS.

Per la seva banda, el director d'Ocupació de la Comissió Europea, Xavier Prats, creu que, malgrat tot, s'hauria de treballar per augmentar la taxa d'ocupació amb especial incidència en la incorporació de la dona, encara amb taxes d'ocupació molt per sota que les d'Europa. “Si es volen resoldre els problemes de les pensions, s'hauran de fer més escoles bressol”, hi afegeix Prats.