Cap a la convergència?
El sistema de pensions nòrdic manté nombroses diferències amb el model dels països del sud d'Europa i l'anglosaxó, però tots comparteixen l'amenaça de l'envelliment. Brussel·les fa passes per buscar sortides
La convergència en els sistemes de pensions a Europa està ara com ara tan lluny com la convergència fiscal, però l'objectiu és apropar-se. La diversitat és la nota predominant d'un continent que, no obstant això, comparteix un problema comú: l'envelliment i el replantejament dels seus models.
Ara bé, en funció de l'estructura del mercat de treball de cada país i del seu nivell de l'estat de benestar, s'han anat definint diversos grups de models, que s'estructuren en tres blocs: el nòrdic, l'anglosaxó i el mediterrani.
En el primer model hi serien Finlàndia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Holanda. Tots comparteixen un mercat de treball amb una taxa d'ocupació molt elevada. La presència de la dona en el mercat laboral està per sobre de la mitjana i la taxa d'atur juvenil és baixa. I no només això, l'índex de permanència en actiu de treballadors per sobre dels 55 anys és elevada. Aquesta estructura desitjable del mercat laboral es combina amb una manera pròpia d'entendre l'estat de benestar, i és que estan disposats a tenir una càrrega fiscal elevada pel bé de la cohesió social.
Amb aquestes característiques, a Finlàndia, per exemple, el finançament de la jubilació es nodreix a partir de les contribucions dels empresaris i els empleats i dels impostos. L'Estat garanteix a tothom una pensió mínima que es combina amb una prestació d'ocupació, que augmenta a mesura que més anys s'hagin cotitzat i en funció del salari. L'Estat complementa les pensions més baixes.
Per altra banda, el model danès copa els primers llocs d'eficiència i està fonamentat sobre de tres pilars. L'Estat garanteix per a tothom un import mínim que es complementa amb una pensió laboral en funció dels anys treballats i el salari. A més, existeix la pensió complementària del mercat laboral (ATP, les sigles en danès), que és una assegurança de jubilació obligatòria per a tots els assalariats. A més a més, el sistema fiscal danès incentiva la contractació de plans de pensions privats de manera individualitzada, amb desgravacions molt atractives.
La jubilació s'estableix a partir dels 65 anys i la pensió es concedeix a les persones que hagin viscut a Dinamarca durant un mínim de 15 anys.
MODEL ANGLOSAXÓ.
En la tercera classificació s'hi situaria el model dels països mediterranis, com és l'Estat espanyol, en què hi ha un mercat de treball amb unes taxes elevades d'atur juvenil (41% a Espanya, i una quantitat semblant a Grècia i Itàlia), una incorporació feble de la dona en el mercat de treball i, a sobre, un índex d'ocupació molt baix en els majors de 55 anys. Els que no tenen dret a una pensió de jubilació poden acollir-se a una pensió assistencial o no contributiva, sempre subjecta a prova de mitjans i residència.
No obstant això, a Espanya, Itàlia, Portugal i Grècia la cobertura no és total, no hi ha un programa d'ingressos mínims, la qual cosa fa que el buit en cobertura sigui més alt que en la resta de països de la Unió. El director d'Ocupació de la Comissió Europea, Xavier Prats, explica que malgrat les diferències la tendència és l'homogeneïtzació dels sistemes. Des de Brussel·les s'estan fent nombroses accions per a afrontar els reptes de l'envelliment de la població conjuntament. “A llarg termini convergirem”, aposta.
La majoria de països en els darrers anys han començat reformes, moltes de les quals –segons Prats– pretenen assegurar que hi hagi més contribucions.
De 60 a 62 anys i més impostos
Els treballadors francesos deixaran de poder-se jubilar als 60 anys, una de les edats més prematures d'Europa. El govern francès preveu retardar-la als 62 anys de manera progressiva.
Així, els que van néixer el 1956 seran els primers que provaran la nova llei i es jubilaran als 62 anys. La reforma, que ha estat molt controvertida, també preveu un increment de l'1% de l'impost de la renda per als que més guanyin. Es recaptaran 3.700 milions d'euros.
Cinc reformes en disset anys
El govern italià ha aprovat cinc reformes diferents en 17 anys. Les més recents han estat el 2004 i el 2007.
La primera, impulsada per Silvio Berlusconi, proposava pujar l'edat de jubilació partir del 1 de gener del 2008. La mesura, que no preveia períodes de transició, es va modificar el 2007. Aleshores van introduir passos intermedis en la pujada de l'edat i a un sistema de quotes, que es calcula a partir de l'edat i els anys de cotització.
Treballar fins als 67 anys
Al 2007, la coalició entre democristians (CDU) i socialdemòcrates (SPD) que presidia Angela Merkel va aprovar una reforma del sistema alemany de pensions que es coneix pel seu aspecte més cridaner i que recorda molt la proposta del govern espanyol al Pacte de Toledo: la jubilació als 67.
A partir del 2012, els nascuts després del 1947 accediran a la jubilació més tard. L'ajornament gradual culmina concretament l'any 2031.