Als anys trenta, els savis alemanys (o els savis formats a Alemanya, com Romà Perpinyà Grau) descobriren el corredor mediterrani. Aquest corredor seria redescobert a la dècada de 1960, trenta anys més tard, pel Banc Mundial (i per M.Costa-Pau), i, unes dècades després, per la Unió Europea, FERRMED, algunes administracions i algunes cambres de comerç.

Romà Perpinyà Grau (Reus, 1902-1991), format a Frankfurt i Kiel, va descobrir el 1932, partint d'una anàlisi acurada de les xifres del comerç exterior, el bloc català-valencià. Geogràficament, era “la franja mediterrània de l'antiga Confederació catalano-valenciano-aragonesa”. Avui en diem Corredor Mediterrani; Arc, o Eix, Mediterrani. Amb el 18,5% de la població de l'Estat espanyol, generava més del 50% del seu comerç exterior. És a dir, “avui (1932) el benestar de la població espanyola es troba a la perifèria, i d'aquesta perifèria, la que reuneix més avantatges és la franja mediterrània del País Valencià-Català”. Aquesta franja demana “dues classes de col·laboracions: per terra i per mar”. Per terra, “que sigui aviat una realitat la via d'ample internacional, des de les regions riques valencianes fins a la mateixa frontera catalana dels Pirineus”. Per mar, “cal considerar la costa valenciano-catalana no com un mar, sinó com un riu”, i fer-ne “una de les regions més pròsperes d'Europa”.

Perpinyà descobrí que el bloc era format per dos grups, molt diferents i molt complementaris. Un, el grup Barcelona i el seu hinterland. Basat en el port de Barcelona, era molt transformador: importava cotó, aliments, carbó, petroli, fusta, cuir. Exportava teixits, taps, paper, sabates, màquines. El mercat interior català, i el valencià, és molt important per a aquesta regió, però el mercat espanyol “no permet fer treballar tota la indústria catalana a ple rendiment”. L'altre era el grup València-Tarragona-Lleida-Girona, basat en el port de València, i en els ports de Tarragona, Palamós i Sant Feliu de Guíxols. Produïa fruita fresca, fruita seca, vi, oli, taps de suro, patates, hortalisses, arròs, mobles, ciment i ceràmica, maquinària agrícola, adobs. Exportava molt, fora de l'Estat espanyol. A Europa, i al món.

Segons Perpinyà, aquestes dues economies (la barcelonina i la valenciano-catalana) que configuren el bloc formen un conjunt integrat, si cap de les dues és predominant. La seva complementarietat es basa en 3 punts: 1. El corredor ferroviari, i en el corredor marítim. 2. El finançament dels bancs lligats a l'exportació: Banc de Catalunya (Reus), Banc de València. 3. La reducció dels elevats costos de les importacions procedents de les Espanyes (aliments, carbó), que disparen els costos salarials i energètics. Anton Sieberer va publicar a Viena el 1936 Katalonien gegen Kastillen. Zur innenpolitischen Problematik Spanien. L'any següent, a Viena i Leipzig, nova edició, amb el títol canviat: Spanien gegen Spanien. Gegen significa contra, però, també al davant, enfront de. El mateix 1937, traducció al francès, amb el títol Espagne contre Espagne. El 1944, a Mèxic, editat per B. Costa-Amic, España frente a Cataluña.

La idea de Sieberer és molt clara: “La quarta part dels ingressos fiscals de l'Estat espanyol surt de la butxaca dels catalans… El govern central gasta a Catalunya molt menys de la desena part del seu pressupost total”. A Catalunya, doncs, la pertinença a Espanya li surt cara, per dues raons: Primer, l'escassa inversió pública (en infraestructures) a Catalunya i a València perjudica greument els transports i la sortida a Europa d'una economia, que, curiosament, és molt dinàmica. Segon, si fossin independents, “els catalans podrien comprar el blat al Canadà” (més barat que el superprotegit de Castella), la llana, el sucre, el carbó, els productes siderúrgics, als millors preus, al mercat internacional.

D'altra banda, Sieberer, amb la mirada posada de reüll a València, i al Corredor Mediterrani, deia que “durant la seva història, a part de l'orientació vers la Mediterrània i la península Ibèrica, Catalunya (i València) ha cercat una altra via, el camí d'Europa”.