Aquests dies, coincidint amb la celebració de la trobada de caps d'estat i de govern del G-20 a Seül els dies 11 i 12 de novembre, es tornarà a discutir sobre la guerra de monedes -en què es tornarà a forçar els xinesos perquè revaluïn el seu iuan-, s'intentarà fer avançar la regulació i supervisió de les finances internacionals per evitar noves crisis de confiança i s'intentarà veure com desencallar la Ronda de Doha de l'Organització Mundial de Comerç que es va iniciar el 2001 just després de l'atemptat de les Torres Bessones de Nova York però que fins ara no s'ha aconseguit completar en un moment en què més imperen les pressions proteccionistes que no pas les lliurecanvistes. A part d'això, els països del G-20 reflexionaran sobre les mesures fiscals i de política econòmica que estan prenent per tal de posar els seus respectius països en ordre perquè la recuperació que es comença a donar en una part del món no decaigui ara que la desfeta electoral del president Obama no facilitarà que l'economia nord-americana pugui fer de locomotora de l'economia mundial.

Però del que no es parlarà a la reunió del G-20 a Seül serà dels desequilibris demogràfics i de les implicacions que sobre l'economia estan tenint ja aquests desequilibris i els que en un futur es produiran, perquè són qüestions estructurals que són analitzades per les Nacions Unides o per investigadors de visió a llarg termini, però no pels governs dels països del G-20, més preocupats pels resultats electorals immediats que per temes estructurals. Els temes relatius a la població haurien de ser objecte d'una major atenció com demostren alguns fets: que el president Sarkozy ha aconseguit prorrogar l'edat de jubilació dels 60 als 62 anys perquè tots sabem que l'esperança de vida s'ha prolongat molt malgrat el que pugui dir l'oposició que es pugui manifestar al carrer, en un moment especialment difícil pel nombre d'aturats i per la falta de llocs de treball a molts països; en un moment també en què l'envelliment agreujarà els actuals problemes de dèficits públics derivats d'un estat del benestar que, en resultar excessivament car de mantenir, està obligant a contreure deute públic que hauran d'amortitzar els nostres fills i néts, que, per a més inri, no estan tenint les mateixes possibilitats laborals que van tenir les generacions que estan actualment sobre el mercat de treball.

És clar que els desequilibris demogràfics tenen també altres connotacions. Tots sabem que la demografia dels països rics està en decadència i que la dels països en desenvolupament no, per la qual cosa el balanç demogràfic mundial està canviant, de tal manera que si els països en desenvolupament suposaven el 2005 el 61% de la població mundial, el percentatge serà del 86% el 2050, i per si això fos insuficient, en països com ara la Xina o el Vietnam -tal com ha demostrat un recent estudi del Fons de les Nacions Unides per la Població conduït per Veronique Marx- s'accentuarà el procés en què el nombre d'homes creix mes ràpidament que el de dones (en el cas de la Xina, ja és de 130 homes per cada 100 dones) com a conseqüència de les pràctiques d'elecció fetal i la poca consideració que es té respecte a les noies.

D'altra banda, i amb això haurà de torejar l'exalcalde de Barcelona Joan Clos -que el 18 d'octubre va accedir a la direcció de l'agència UN-Habitat-, la població serà cada cop més urbana i menys rural, cosa que generarà nous problemes de desenvolupament i de conurbació que poc tindran a veure amb els problemes de subdesenvolupament de les societats fins ara més rurals del països pobres.