Fragilitat i heterogeneïtat és el binomi que caracteritza les perspectives econòmiques per a Europa en un futur immediat. I com a eventual antídot, l'informe d'octubre de 2010 de l'FMI sobre el nostre Vell Continent tria com a títol Construir confiança com a recomanació enfront dels riscos de febleses econòmiques i polítiques que poden fer que la dinàmica de recuperació quedi substancialment endarrerida respecte d'altres regions del món.

No sembla una tasca fàcil. L'FMI preveu per al conjunt del 2010 una taxa de creixement mitjana a Europa del 2,3%, que cauria fins al 2,2% el 2011, unes xifres que són aproximadament la meitat de les previstes per al conjunt de l'economia mundial. La Unió Europea es quedaria en un encara més modest 1,7% tant aquest any com el proper 2011, encara que el tret més destacat és la gran dispersió entre països. Entre les taxes de creixement per 2010 en positiu del 3,3 d'Alemanya i el 4,4 de Suècia, d'una banda, i, en negatiu, el -4 de Grècia, acompanyada en el decreixement per Espanya i Irlanda amb previsions del -0,3%, l'heterogeneïtat a Europa sembla ampliar-se.

Amb una perspectiva més a mitjà termini, la darrera edició de l'Informe de Competitivitat Global del World Economic Forum, publicat el setembre passat, mostra també una dispersió entre les economies de la Unió Europea en el rànquing, des del segon lloc de Suècia (només per darrere d'una altra economia europea, Suïssa), amb Alemanya, Finlàndia i Dinamarca entre els 10 primers, i a l'altre extrem Grècia, al lloc 83, per darrere de Romania i Bulgària, amb Espanya al lloc 42, després de perdre 9 posicions en un any... i prop de vint a la darrera dècada. Parlar d'una Europa “a múltiples velocitats” sembla més proper a la realitat que mai als darrers temps.

Això introdueix complicacions que van des dels eventuals canvis de tendència fins a la gestió de la política monetària de la zona euro si el dinamisme a Alemanya –acompanyat en el seu moment per un relleu al capdavant del BCE, amb més pes de la “línia dura” si és nomenat, com indiquen majoritàriament les travesses, Axel Weber– entra en contradicció amb la continuació de l'estancament als països del sud i altres. O si la dinàmica d'una recuperació modesta i desigual no aconsegueix reduir els desequilibris entre les economies de la zona euro.

Però que els reptes siguin especialment complicats no vol dir que no sigui imprescindible afrontar-los, ben al contrari. Si Europa vol tenir una veu significativa a la reconfiguració del poder econòmic i polític global, i evitar que el G20 esdevingui encara més un G2 entre els Estats Units i la Xina, cal una millora substancial en els mecanismes de governance de la UE que permeti també que els valors europeus, en termes, per exemple, d'equilibri entre les exigències de competitivitat i de cohesió social, o entre creixement i qualitat de vida, no es vegin encara més diluïts en les noves tendències globals.

Enfront de les temptacions i veus que propicien –per acció o omissió– un afebliment i disgregació a Europa, cal recordar les lliçons de la història en termes dels costos que ens ha suposat la “no-Europa” (per reprendre el títol emblemàtic de l'informe Cecchini que va avaluar les raons econòmiques per al Mercat Únic). Sense anar més lluny, ara que tant es parla del llast que suposa l'endeutament –privat i públic– dels països del sud d'Europa i veient com Alemanya pontifica respecte a això, seria convenient recordar que el deute que Alemanya va haver d'afrontar després de la Primera Guerra Mundial amb la insolidaritat, llavors, de França i el Regne Unit va contribuir substancialment a una pèssima gestió de la crisi dels anys 1930 amb efectes polítics i socials desastrosos. En una situació tan semblant i delicada, potser la recomanació de “construir confiança” recíproca entre els europeus suposaria un canvi d'actitud tan raonable com imprescindible.