La campanya electoral transcorre com si no fossin conscients de la situació real de Catalunya, i almenys els partits del tripartit ho haurien de saber millor que la resta de catalans, perquè en són els gestors màxims d'aquests darrers set anys. Com nosaltres en sabem els efectes, podem deduir que la malaltia és greu i necessitarà d'una teràpia contundent i llarga convalescència, abans no recobrar un mínim de salut. En el nostre país aquests darrers anys s'han destruït milers d'empreses, milers de comerços, centenars de milers de llocs de treball, fins a arribar al 17% d'atur, el 40% entre el s joves. Des del 2007 han tancat 18 empreses multinacionals, deixant milers de treballadors a l'atur amb un nivell d'estudis molt baix, i una edat mitjana de 35 anys.

Des de l'inici de la crisi, Catalunya ha perdut 400.000 llocs de treball i, d'aquests, 180.000 s'han perdut a la indústria. Hem tingut caigudes de la producció que en certs sectors ha superat el 20% I les multinacionals que suposaven a Catalunya el 50% de l'ocupació industrial, ara només és del 30%. I el més punyent de tot: Catalunya ja no és un país atractiu per a les multinacionals. I quan baixa la producció i tanquen empreses i comerços i augmenta l'atur, la conseqüència lògica és el que ha passat, que els ingressos de totes les administracions s'han reduït considerablement. I mentre aquesta tempesta ja ens afectava tremendament, en lloc de reduir despeses, el nostre govern les ha incrementat. La plantilla de funcionaris s'ha incrementat de 86.000. D'aquest total, 35.000, essent de mossos, de sanitaris i de mestres, atès l'increment de població, en podem tenir una justificació, però de la resta no. I amb aquesta situació la despesa corrent s'ha incrementat amb 2.400 milions d'euros anuals. I com la imprudència no té fi, per poder anar pagant aquesta despesa corrent, ens hem anat endeutant, sense adonar-nos dels efectes perversos que té aquesta política. Si era imprescindible acudir a la fórmula dels bons, com s'ha fet ara, perquè tots els altres mercats ens són tancats i teníem la caixa buida, la mínima prudència i fins i tot responsabilitat aconsellava que s'hagués fet una emissió amb venciments més llargs. A un any i amb aquestes condicions que ranegen a la dels països més insolvents, sembla talment que qui ho va idear estava segur que no hi seria d'aquí a un any.

I ara, amb aquesta debilitat extrema i amb les hipoteques que aniran vencent puntualment, i les despeses corrents que cada mes s'han de pagar, el nou govern haurà de posar en marxa un pla de sanejament econòmic fortíssim, que en molts casos requerirà desfer molts compromisos contrets irresponsablement. Arruïnar un país amb el populisme costa molt poc; refer-lo pot costar molt de temps d'esforç i de sacrifici. Per tant, ara toca fer menys promeses que incrementin les despeses que la situació d'avui i del futur immediat, no és per tirar coets.