Eliseu Santandreu - Santandreu Consultors / director del dep. d'economia del Centre Metal·lúrgic
El que col·loquialment denominem hipoteca és en realitat un préstec bancari amb una garantia real, generalment gravant uns béns immobles, que es vinculen així al compliment d'una obligació. A pesar d'això, a Espanya, en cas d'impagament, l'obligació no acaba amb el lliurament de l'habitatge, sinó que cal liquidar tot el deute amb els béns actuals i futurs del desallotjat, a més d'executar els avals de tercers que hagi pogut aportar.
Una de les possibilitats per a les famílies afectades consisteix a declarar-se en procés concursal –l'antiga suspensió de pagaments- però resulta cara, llarga, complicada i poc recorreguda. Ara s'està en espera d'una nova reforma de la llei concursal.
També el 2009 es va engegar una moratòria hipotecària perquè els desocupats amb una hipoteca inferior a 170.000 euros poguessin deixar de pagar-ne la meitat, amb un màxim de 500 euros durant 3 anys a retornar durant els 15 anys pròxims. El resultat ha estat nefast, d'un total de disponibilitat d'una línia de l'ICO de 6.000 milions d'euros, solament se'n va utilitzar un 1,3%.
Ara semblen aflorar propostes. Una d'elles consisteix que la garantia hipotecària abasti exclusivament el bé hipotecat, sense afectar altres béns del deutor. D'altra banda, que també es faci extensible a la “inembargabilitat” del salari, sou, pensió o equivalent. Unes altres apunten que en cas d'embargament l'afectat pugui romandre durant un temps a l'habitatge en règim de lloguer.
A pesar que els experts aportin solucions viables, qualsevol d'elles exigirà un canvi cultural en la nostra hipotecada societat, acostumada a adquirir pisos davant de l'opció d'arrendar-los, introduint novetats més d'acord amb el nostre entorn que la monolítica i dura fórmula tradicional dels bancs per a la seva concessió, sobretot després del desengany viscut els últims tres anys. Calen canvis d'actitud d'entitats financeres i usuaris.
Els departaments de risc estan en el seu dret de demanar justificants d'ingressos, aplicar la regla del terç i, sobretot, donar més importància a la capacitat de devolució que a la possibilitat d'embargar el bé en lloc de considerar el client com un morós en potència. Però les entitats financeres han de variar algunes de les seves actituds. En concret, evitar les manipulacions en les taxacions, abandonar la cultura de l'aval –solució fàcil per minimitzar el risc a costa que modestos avaladors, en general els pares, avalin amb el seu propi habitatge– i, sobretot, eradicar els abusos de la lletra petita i els ardits de l'arrodoniment i la “clàusula del sòl”.
Els que aspiren a una hipoteca el primer exercici que han de fer és comprovar que podran plantar cara raonablement a la quota que els correspongui. Comparar totes les ofertes en termes TAE i compensacions exigides. No inflar els ingressos per enganyar el banc perquè és un bumerang que se'ls girarà en contra. Llegir la lletra petita i fer que el notari els aclareixi els termes de l'escriptura, sobretot pel que fa als costos i tractament dels impagaments, arribat el moment. Evitar els refinançaments, en la mesura que sigui possible no utilitzar la hipoteca com a mitjà per finançar cotxes, vacances, despeses, etc. Aquest ha estat el ganxo comercial que han utilitzat els bancs abans de la crisi, les catastròfiques conseqüències de la qual les estem pagant entre tots, principalment els que s'han quedat sense habitatge.
