món
La pèrdua de capital humà
Aquests dies té lloc a Davos la reunió que anualment congrega els principals líders polítics i empresarials mundials en una espècie de fira de vanitats que està ja molt arrelada.
A Davos es parlarà de l'escàs creixement que es registra als països occidentals i del ràpid creixement que s'està produint, en canvi, en els països emergents, a tal ritme que la seva demanda està fent pujar el preu del petroli i de les moltes matèries primeres que necessiten per funcionar l'economia xinesa i de tots els països fins ara en desenvolupament que han entrat en una fase de creixement ràpid. I es parlarà també de divises -sobretot del iuan i de l'euro- i de crisis bancàries o del rescat de països vulnerables al problema del deute extern i fins i tot de Tunísia, del Sudan o del preu del petroli i les matèries primeres, però no crec que es parli gaire de l'atur.
I no crec que el tema de l'atur ocupi el primer pla de les preocupacions de la majoria dels líders reunits a la localitat alpina suïssa perquè, si bé és cert que l'atur s'ha convertit en un dels primers problemes del moment econòmic actual, el tema és només crucial per a uns pocs països.
Molts països estan patint taxes d'atur superiors a les que havien patit en moments d'expansió, com bé ho indiquen les estadístiques de l'OCDE, però cap altre país europeu afronta una situació com l'espanyola, en què s'han ajuntat l'esclat de la bombolla immobiliària i la massiva arribada d'immigrants per treballar en la construcció o en els serveis que ara són difícils d'ocupar i que no volen tornar als seus respectius països d'origen per molt que molts cops no estan plenament integrats i que viuen en verdaders guetos.
Sense entrar a intentar saber quin és el nivell de treball que es produeix en negre i que fa que les xifres d'atur estiguin un xic inflades en relació amb el que és la realitat, perquè, com diuen alguns, si no, no es podria sortir al carrer sense por a ser víctima d'un assalt, el cert és que aquí tenim un atur d'aproximadament el doble de la mitjana dels països europeus del nostre entorn i que les perspectives de creació de llocs de treball no semblen gaire afalagadores.
L'atur és conseqüència de la falta de creixement i és, al mateix temps, motor de despesa pública, la qual cosa no tranquil·litza gaire si pensem en l'elevat dèficit públic que com a conseqüència de l'augment del deute per finançar-lo està deixant endeutats els nostres fills i néts.
Problema greu.
Aquí no parem de dir que la gent s'ha de formar, però la tragèdia és que quan la gent s'ha format està sobreeducada en relació amb els llocs de treball que aquí es poden aconseguir.
Resulta difícilment explicable que persones en què la societat ha invertit per a la seva formació hagin d'anar a l'estranger perquè aquí no hi ha la possibilitat de trobar feina adequada per a ells. Estem perdent capital humà a dojo, i això no és bo per al nostre futur.
Ara que els “populistes” ens conviden a rebutjar els immigrants que treballen aquí, el que convindria seria que ens preocupéssim més de trobar feina als autòctons ja ben formats per començar a produir pel bé de la nostra societat en general.
Tornarà l'emigració massiva?
Espanya ha estat tradicionalment una terra d'emigració. Després de la independència de les colònies iberoamericanes, ara fa dos segles, els indianos van anar a Amèrica en un corrent que es va estroncar quan la crisi mundial del 1929 va produir efectes negatius sobre la capacitat d'absorció d'aquelles repúbliques, a les quals ja només van emigrar uns pocs exiliats polítics després de la Guerra Civil. Després del pla d'estabilització del 1959, fins a un milió d'espanyols van anar a treballar a les poblacions europees, i ens van enviar uns diners que ens van ajudar a tots.
Després, a partir del 2000, Espanya va rebre milions d'immigrants d'arreu del món. Era la primera vegada que això succeïa i Espanya es va convertir en el segon país receptor d'immigrants.
Les coses ara podrien canviar radicalment i Espanya -com també els està passant a altres països com ara Irlanda- podria veure una important sortida de capital humà propi, amb l'agreujant que els emigrants del 1960 eren gent poc qualificada i, en canvi, els d'ara seran personal ja qualificat pel nostre sistema educatiu.
