DE MEMÒRIA
Les colònies tèxtils
La creació, a partir, sovint, de molins hidràulics, de més de 70 colònies industrials tèxtils cotoneres a les altes valls d'alguns rius que neixen als Pirineus, com el Llobregat, el Ter, el Freser, el Fluvià, el Cardener i altres, fou un fenomen, com passa sovint en economia, molt complex. Les colònies són una part molt important de la industrialització/urbanització de la Catalunya contemporània i són, alhora, un assaig de pacte social local. Quan, més tard, a alguns països com els nòrdics, i Suïssa i Àustria, aquest pacte esdevé nacional, l'èxit econòmic serà de llarga durada. Ho ha explicat Peter Katzsenstein.
Les raons de la creació de les colònies són controvertides. Per alguns autors, la motivació fou energètica: el domini de l'aigua dels rius (que venia de lluny, la sèquia de Manresa és del segle XIV) permetria moure les màquines. Amb rodes hidràuliques, primer, i, des de 1858, amb les innovadores turbines de Planas, Junoy & Barné, de Girona. Per una feliç coincidència, a l'Alt Llobregat hi havia mines de carbó, que podien ésser útils durant l'estiatge. A Borgonyà, el 1894, s'establí, per primer cop d'entrada, l'acció coordinada de les turbines i les màquines de vapor.
La segona raó era salarial. Als vapors del Pla de Barcelona, o del Vallès, a més de pagar molt car el carbó britànic, o asturià, els salaris eren més alts perquè el cost de la vida a les ciutats era més elevat, i perquè la pressió dels treballadors urbans podia ésser més gran. D'altra banda, a les colònies, els treballadors podien allargar els seus ingressos treballant en un hort de lloguer, o, en alguns casos, en una vinya o altres conreus. Així, alguns analistes han parlat de “treballadors polivalents” i de “colònies agro-industrials”.
També, tercera raó, el preu del sòl i de la construcció. El sòl agrari era més assequible que el sòl urbà, i els materials de construcció es podien obtenir en pedreres i bòbiles de nova planta, localitzades just al costat. Els paletes, fusters, pintors eren locals. I, a més, des de 1904, hi havia la producció de ciment artificial d'Asland a la Pobla de Lillet.
D'altra banda, el finançament de les obres de construcció –i ampliacions- de les colònies era, en general, resultat de l'estalvi-inversió dels empresaris, que, sovint, havien començat com a paraires o petitíssims fabricants. Els beneficis eren dedicats a inversió en la pròpia colònia, i no calia anar a cap finançament extern. Les colònies es fan sense bancs. I les caixes de Manresa (1865) o de Manlleu (1896) són al servei del conjunt de la població de la comarca.
Una raó més és el ferrocarril. Les colònies tèxtils formen un gran districte industrial connectat per una xarxa ferroviària potent. El tren del cotó que puja del port de Barcelona, el tren del carbó que funciona quan els rius són a l'estiatge, el tren dels teixits que els farà arribar a tot arreu. Després, s'hi afegirà el tren del ciment.
Inicialment, la colònia és: el canal, la resclosa i la turbina, la fàbrica, els magatzems i els habitatges obrers (i el baixador del tren). Més tard, s'hi afegiran equipaments: cooperativa de consum, escola d'ensenyament primari, casa del metge amb dispensari, cafè-ateneu amb teatre (més tard: cinema), camps d'esports, església. I, sovint, la casa de l'empresari-propietari, que, a partir d'un cert moment, marxarà a viure part de l'any a Barcelona.
El sistema català de les colònies tèxtils de les fàbriques de rius ha estat un sistema dinàmic, basat, però, en una fibra (el cotó), en una font d'energia (la hidràulica) i en un producte (els filats i els teixits) que ja no són els millors possibles. Dins del tèxtil, altres fibres (artificials), altres fonts d'energia (nuclear, cicle combinat) i altres productes (la confecció) són al primer pla. En cent anys, les colònies industrials han passat d'ésser la modernitat tecnològica i urbanística a ésser una part important del patrimoni industrial nacional, que comença a tenir nous usos. I, amb Martí Pol, o Triadú, generar una llegenda. Amb olor de colònia.
‘Habita et labora'
El juny de 2010 es va inaugurar, a Brussel·les, una exposició sobre les colònies tèxtils catalanes, organitzada per Cultura de la Generalitat, amb un títol amb ressonàncies benedictines: Habita et labora. Segons els responsables d'aquesta exposició, els catalans (i, en general, els europeus) haurien passat de l'ora de la religiositat medieval a l'habita més banal de la modernitat. El labora, però, hi seria sempre. Al XIX, era de 10/11.
