A vega­des s'ana­litza la nego­ci­ació col·lec­tiva d'una manera ins­tru­men­tal. Com si fos un sim­ple apèndix del fun­ci­o­na­ment de l'eco­no­mia i de la seva com­pe­ti­ti­vi­tat. Afor­tu­na­da­ment, el nos­tre model de rela­ci­ons labo­rals és més madur i com­plex que tot això. I, en aquest model, la nego­ci­ació col·lec­tiva ocupa un espai cen­tral i té encar­re­ga­des tres fun­ci­ons trans­cen­dents.

Con­tri­bu­eix a gene­rar un marc nor­ma­tiu que genera drets i obli­ga­ci­ons de tre­ba­lla­dors i empre­sa­ris, és un ins­tru­ment per a la com­po­sició dels interes­sos que hi ha en joc en les rela­ci­ons labo­rals i juga un paper clau en el govern i en la direcció dels recur­sos humans per part de les empre­ses.

És impor­tant que en el marc de l'actual debat per la reforma de la nego­ci­ació col·lec­tiva no es perdi aquesta pers­pec­tiva, perquè hi recau una part dels equi­li­bris neces­sa­ris perquè la reforma sigui útil. El nos­tre model, nas­cut l'any 1980, tran­sita en un equi­li­bri ines­ta­ble entre la con­tinuïtat i el canvi. I tot i que exis­teix una per­cepció com­par­tida sobre la neces­si­tat de millo­rar el seu fun­ci­o­na­ment, no sem­bla que exis­teixi tanta coin­cidència sobre la inten­si­tat, l'ori­en­tació dels can­vis, ni sobre les pos­si­bi­li­tats d'una reforma legal per pro­duir els can­vis desit­jats.

Una pri­mera dis­crepància rau en el grau de res­pon­sa­bi­li­tat de la nego­ci­ació col·lec­tiva en la com­pe­ti­ti­vi­tat de l'eco­no­mia i en l'evo­lució de l'ocu­pació.

Els con­ve­nis poden i de fet juguen algun paper en aquest sen­tit, però seria bo rela­ti­vit­zar la seva trans­cendència. I no obli­dar que el pro­blema de la com­pe­ti­ti­vi­tat espa­nyola té les seves cau­ses en altres fac­tors, com ara el de l'espe­ci­a­lit­zació pro­duc­tiva en sec­tors d'ele­vada ren­di­bi­li­tat i baixa pro­duc­ti­vi­tat o en una presència molt impor­tant de micro i peti­tes empre­ses, que en un con­text d'eco­no­mia glo­bal esde­ve­nen molt febles.

I, dar­re­ra­ment, en l'impacte que està gene­rant la manca de finançament com a con­seqüència del col·lapse en què viu el sis­tema finan­cer espa­nyol. Aquests són pro­ble­mes que difícil­ment estan a l'abast d'una reforma de la nego­ci­ació col·lec­tiva.

En canvi, hi ha altres aspec­tes en què la nego­ci­ació col·lec­tiva sí que pot con­tri­buir en posi­tiu a unes rela­ci­ons labo­rals més fle­xi­bles i equi­li­bra­des. D'entrada, cal­dria reforçar el caràcter de font de dret dels con­ve­nis, que no són mers con­trac­tes col·lec­tius. També cal­dria millo­rar la regu­lació en la línia d'har­mo­nit­zar el trac­ta­ment legal de tots els fruits de la nego­ci­ació, de manera que la seva força nor­ma­tiva i d'obli­gar tingués el mateix nivell legal.

Cal també que la llei sigui capaç de reconèixer nous àmbits de nego­ci­ació fruit de l'apa­rició de noves for­mes d'orga­nit­zació de les empre­ses: els grups d'empresa, les empre­ses en xarxa... I això implica reforçar la legi­ti­mi­tat de les parts per nego­ciar en aquests àmbits. És també impor­tant millo­rar la regu­lació de la con­currència entre con­ve­nis de manera que sigui clar quin és el con­veni apli­ca­ble a cada empresa. També s'hau­ria d'avançar en una certa espe­ci­a­lit­zació dels con­ve­nis, de manera que cada matèria o con­tin­gut fos trac­tat en l'àmbit més ade­quat. Hi ha matèries com ara la jor­nada que ben bé poden tenir trac­ta­ment en els con­ve­nis sec­to­ri­als, men­tre que els hora­ris o els calen­da­ris sem­blen més pro­pis de l'àmbit empre­sa­rial, per posar un exem­ple.

Pos­si­ble­ment, l'equi­li­bri més difícil d'asso­lir és com millo­rar la fle­xi­bi­li­tat en l'apli­cació dels con­ve­nis sense que això com­porti una pèrdua de cober­tura per part de col·lec­tius de tre­ba­lla­dors. Com con­ge­niar les neces­si­tats de fle­xi­bi­li­tat de les empre­ses sense caure en la des­re­gu­lació, com garan­tir que els con­ve­nis sec­to­ri­als no per­den la seva capa­ci­tat d'obli­gar per decisió uni­la­te­ral de l'empresa. Com tro­bar l'equi­li­bri entre una pròrroga inde­fi­nida d'un con­veni que ja ha aca­bat la seva vigència tem­po­ral i la pèrdua de cober­tura de la nego­ci­ació col·lec­tiva que per a molts tre­ba­lla­dors supo­sa­ria la des­a­pa­rició de la regla de la ultra­ac­ti­vi­tat.

No són equi­li­bris fàcils, espe­ci­al­ment en uns moments en què la situ­ació econòmica i de l'ocu­pació pres­si­o­nen política­ment, soci­al­ment i psi­cològica­ment a fer coses.

Aquesta pressió pot por­tar a gene­rar massa expec­ta­ti­ves en relació amb els pro­ble­mes que poden ser resolts per la nego­ci­ació col·lec­tiva. I sobre­tot exis­teix el risc que es vul­gui apro­fi­tar l'avi­nen­tesa per reduir l'abast de la nego­ci­ació, la seva força d'obli­gar i el seu grau de cober­tura i pro­tecció. Espe­rem que el seny porti equi­li­bri.