La cadena de moda catalana Mango va començar la seva internacionalització l'any 1995 i ja té presència a 105 països amb 1.800 botigues en marxa. El director general assegura que no han fet res més que començar.

Hem calculat que al món hi caben 5.000 botigues del concepte Mango. Si mantenim el ritme d'obertura anual de 500, en 10 anys arribarem a l'objectiu.

Ja ens inventarem altres marques. El pla que tenim fet és estar al nivell d'H&M i Inditex, que són 10 vegades més grans que nosaltres. Volem estar entre els tres primers.

Hem augmentat molt les vendes, però anem al ralentí, perquè és una àrea nova de la qual estem aprenent i perquè hi ha un perfil d'home que encara ha de sortir que és aquell que cada any revisa armari.

A la Xina obrirem més de 1.500 botigues en cinc anys i a Rússia la xifra serà molt elevada. També volem multiplicar la nostra presència a països com França o Alemanya, on volem passar de 100 a 400 botigues cadascun. Tenim tant per fer...

És veritat que la venda en línia està agafant molta força. Hi hem venut un 90% més que l'any passat, però tot i això encara només representa el 2% del total de la nostra facturació. Ens agradaria arribar al 6%. L'estem reforçant amb acords amb webs locals d'arreu del món perquè només amb la nostra no arribem. A la Xina i Rússia ja hem tancat acords.

On més venem del món és a Espanya. Un 18% del conjunt de la nostra facturació es ven aquí, un 60% a la resta d'Europa i el 40% que queda, a la resta del món. On menys venem és a l'Amèrica del Sud: les duanes són molt cares i costa molt fer un producte ràpid i vendre'l.

Nosaltres fem la nostra col·lecció pròpia de moda i aquesta és la base del nostre creixement, i per això ens ha anat tan bé. No copiem tendències com d'altres. Ara com ara tenim 600 persones dedicades al disseny i destinem un 4% de la facturació a publicitat i comunicació de la nostra moda. A més, convoquem un dels premis més ben dotats per a dissenyadors.

Donarà resposta a les necessitats de 5.000 botigues al món. El total del terreny adquirit té la mateixa dimensió que 120 camps de futbol. D'aquests, 100.000 metres quadrats són terciaris i 300.000, industrials. Farem una nau central de 250.000 metres quadrats amb dues plantes que donarà servei a les botigues que tindrem d'aquí a sis anys i a la vora podrem construir fins a set naus més en total, així que a mesura que anem creixent anirem ocupant l'espai.

De moment no, però tampoc se sap què pot passar en un futur. Al passeig de Gràcia és una qüestió immobiliària. Vam comprar l'edifici de l'antiga seu del Banc Sabadell per convertir la part de sota en botiga i per treure ús a les oficines van decidir convertir-les en un hotel. Estem negociant amb una empresa que ho gestioni. La idea de l'àrea terciària a Lliçà d'Amunt és buscar un promotor que ho gestioni. Ara bé, l'àrea que té més valor és que hi ha una llicència de la Generalitat per instal·lar-hi un centre comercial outlet.

No ens interessa, només seria si tinguéssim necessitats de finançament o si Isak Andic volgués vendre's la companyia, però no és el cas. No necessitem finançament per seguir creixent, ara ho fem reinvertint el benefici i amb crèdits dels bancs.

No, ens va servir per aprendre que el nostre públic busca un producte més sofisticat. De 100 persones que entren a Mango, 30 ens compren. No ens compren massivament. Per estar en aquest segment has de créixer molt, no pots ser petit, has de tenir molt poc marge però amb molta rotació que entra en un mercat més socialitzat. Això fa que si no té molt volum no pot sobreviure. Tant de bo existissin molts Mangos a Catalunya. Ens caldria més grandària a les empreses.

No, perquè hi arribarem a base d'estendre'ns en el món. Per estar en aquest segment has de créixer molt, has de tenir molt poc marge però amb molta rotació.

A Turquia, l'est d'Europa, el Marroc i darrerament el Vietnam està agafant part de la producció que teníem al gegant asiàtic. A la Xina hi ha més tensions perquè comença a haver-hi falta de mà d'obra en aquest camp. Els xinesos s'estan reinventant cap a altres activitats econòmiques.

La repercussió costa molt, el pes històric de París, Nova York i Milà és imbatible. Així que si una acció no és visible no val la pena fer-la, si no surt a totes les revistes del món no val la pena tirar-ho endavant.