Innovar vol dir arriscar?

És un dels tòpics més injus­tos del món de la inno­vació: afir­mar que inno­var equi­val a arris­car. Es miri per on es miri, és fals. Pri­mer de tot perquè no ens aca­bem de treure del damunt la mania de pen­sar que només s'innova en pro­ducte. Aquí és on molta gent veu el risc: apos­tes per un pro­ducte inno­va­dor, però, i si no fun­ci­ona? Què fas amb la inversió que ha cal­gut per al seu llançament?

Cal, d'entrada, repe­tir un cop més que es pot inno­var en mol­tes coses al marge del pro­ducte: la pròpia manera de ges­ti­o­nar l'empresa, models de negoci, rela­ci­ons amb els cli­ents, logística, cos­tos... Mol­tes d'aques­tes for­mes paral·leles d'inno­vació no supo­sen ris­cos inne­ces­sa­ris. Ben al con­trari, poden per­me­tre estal­viar i orga­nit­zar-nos millor.

Però, a més a més, cal defi­nir molt bé què ente­nem per risc. Si tenim la creença que arris­car-se és posar l'empresa en perill, evi­dent­ment que ales­ho­res inno­var pot ser una pràctica poc reco­ma­na­ble. El pres­tigiós inno­sight de Har­vard ja ho diu ben clar: quan inten­tem inno­var, cal pro­te­gir el nucli del negoci. És a dir, que si la inno­vació no fun­ci­ona, el gruix de l'empresa no se'n res­sent. Els experts de Har­vard reco­ma­nen inver­tir pocs diners al prin­cipi i anar apre­nent dels errors. Només d'aquesta manera acon­se­gui­rem crear una cul­tura inno­va­dora que sigui capaç de fer grans coses.

Però és que, per postres, a vega­des inno­var pot ser arris­cat perquè es fa mala­ment. Inno­var no és dei­xar-nos endur per la idea esbo­jar­rada d'algú. Ni desen­vo­lu­par, sense més, una pro­posta arrau­xada que bro­lli de qual­se­vol pluja d'idees feta de pressa i cor­rents. Inno­var implica mètode: pri­mer, cal un rumb, una direcció, una arqui­tec­tura d'inno­vació.

Després, cal tenir un equip de per­so­nes que ges­ti­oni la inno­vació quasi al marge dels òrgans habi­tu­als de poder. En ter­cer lloc, cal can­viar tot allò que ens impe­deix inno­var amb èxit: burocràcia, allu­nya­ment del cli­ent... Cal lle­gir, com a quart pas, les tendències del nos­tre entorn, fer cool­hun­ting. Si no ho fem no sabrem mai apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats.

El cinquè movi­ment implica, ara sí, ser cre­a­tius i gene­rar mol­tes idees, sabent alhora esco­llir i desen­vo­lu­par les més potents. El sisè pas és pas­sar de les idees als pro­jec­tes, fer rea­li­tat les pro­me­ses. Final­ment, cal obte­nir un resul­tat a l'altura de les pre­vi­si­ons. Si la inno­vació no es tra­du­eix en resul­tats, alguna cosa ha fallat.

Inno­var, per tant, és una pràctica sis­temàtica que reque­reix entre­na­ment, peda­go­gia i altes dosis de passió. És cert que, per molt con­trol que hi hagi, al final de tot sem­pre hau­rem de córrer deter­mi­nats riscs. Però no seran riscs exa­ge­rats ni que posin en perill l'esta­bi­li­tat finan­cera de l'empresa. Inno­var és fer salts en el buit, en efecte, però amb una fantàstica xarxa de segu­re­tat. Us heu fixat en les cabri­o­les dels artis­tes del Cir­que du Soleil? Sem­bla que no tin­guin pro­tecció, però de sobte un raig de llum acci­den­tal ens revela que van per­fec­ta­ment aga­fats per la cin­tura amb uns cables fins però alta­ment resis­tents. Rauxa amb seny.