món
Portugal i els desordres grecs
Quan el passat 8 d'abril vaig anar a Lisboa, invitat per la Comissió Europea, per analitzar les economies portuguesa i espanyola als 25 anys del nostre ingrés a la llavors Comunitat Europea, els experts allà reunits érem conscients de la delicada situació en què Portugal estava d'ençà que el 25 de març els socialdemòcrates del professor Pedro Passos-Coello van forçar la dimissió del primer ministre José Sócrates en negar-li el suport parlamentari per al seu IV Programa d'Estabilitat presentat l'11 de març.
També havíem vist com el 6 d'abril el govern de Sócrates s'havia vist obligat a demanar suport a Brussel·les com ja s'estava ajudant Grècia i Irlanda, i durant la reunió vàrem veure ja el comunicat de la reunió europea de ministres d'Economia i Finances que sota la presidència dels hongaresos estava celebrant-se a Godollo i que plantejava que s'imposaria a Portugal acceptar severes restriccions pressupostàries i ajustos econòmics i socials per gaudir de les ajudes europees del Mecanisme Europeu d'Estabilització Financera i de la Facilitat Europea d'Estabilitat Financera junt amb les ajudes del Fons Monetari Internacional (FMI).
I veiem com tothom, inclòs el director gerent de l'FMI, Dominique Strauss-Khan, s'esforça a dir que no existeix perill de contagi per a Espanya perquè el govern Zapatero ha aconseguit suport parlamentari a les seves intencions estabilitzadores abans d'anunciar el 2 d'abril que no seria candidat a la reelecció. Els mercats, a finals de març, estaven ratificant la diferent apreciació: el diferencial de rendibilitat exigida amb el deute alemany a dos anys era del 18,5% per a Grècia, 9,8% per a Portugal, 9,03 per a Irlanda i només 3,3% per a Espanya.
En el context de les relacions entre Madrid i Lisboa això resultava un tan sorprenent perquè tots vèiem que les empreses i els bancs espanyols hauran de patir per la crisi política i econòmica portuguesa com a conseqüència de les fortes connexions econòmiques entre els dos països ibèrics, que no han parat d'augmentar d'ençà que els dos estats formen part del mercat únic europeu.
El que no sabíem era que després d'aquell dia s'anirien produint una sèrie d'esdeveniments que anirien agreujant la situació financera global ja entorpida pel fet que el Banc Central Europeu havia augmentat de l'1 a l'1,25% el tipus d'interès de la zona euro el 6 d'abril, mesura aquesta que no ajuda els països perifèrics necessitats d'impulsos positius al creixement per eixugar els nivells de desocupació i per impulsar el creixement.
Per acabar d'augmentar la inquietud global, la negativa –per un segon referèndum- dels islandesos a finançar l'Icelandic Bank Lansbanki els seus deutes amb els bancs anglesos i holandesos desencadenava un altre procés d'intranquil·litat als mercats financers, cada cop més conscients –endèmics- que els problemes de deute dels països europeus més vulnerables ja no és una simple qüestió de liquiditat sinó un autèntic problema de solvència junt amb una acusada manca de competitivitat.
A aquesta percepció ha ajudat el contingut dels debats a l'Assemblea de Primavera de l'FMI celebrada a Washington aquests dies i on un nou ampli programa d'ajustos i privatitzacions anunciat pel govern grec ha donat cop a especulacions que el deute grec hauria de ser reestructurat perquè el país no té possibilitats reals de tornar el total de deute exterior que té i que arriba al 194% del seu PIB.
La situació portuguesa pot semblar menys greu si veiem que el mercat no té tanta desconfiança com la que mostra respecte a Grècia perquè que durant el primer semestre del 2011 el ministre Teixeira ha pogut anunciar un superàvit pressupostari portuguès de 432 milions contra un dèficit el mateix període de 2010 de 1.311 milions, però cal recordar que a partir d'ara només es podran tornar els crèdits a través de refinançament i els mercats demanen cada cop més alts interessos per fer-ho.
Les diferències.
Aquest tema del desordre públic és transcendent per a Grècia però pot arribar també a ser-ho per a tots els països vulnerables integrats a la zona euro que no poden devaluar i on l'ajust s'ha de fer amb fortes reduccions de despesa pública i talls en l'estat del benestar dels quals no serà fàcil sortir en anys.
Una difícil situació de deute extern
El Fons Monetari Internacional té una funció de supervisió de les finances del món i té també funció d'ajudar els països en situació de crisi de balança de pagaments i de dèficit pressupostari amb els recursos de què disposa, i que pot cedir als països més endeutats a tipus d'interès molt més moderats que els que els mercats ofereixen com a conseqüència del càstig que suposen les degradacions de solvència dictaminades per les Agències de Qualificació de Solvència. Cada cop són més els països en situació de dèficit i que han de recórrer a l'endeutament extern. El cas més significatiu són els EUA, amb un deute extern brut de la seva economia del 144% del seu PIB i que són significativament ajudats per les compres del seu deute per la Xina.
Els països de l'euro més vulnerables, segons el mateix indicador, són Grècia (194%), Irlanda (1.598%), Portugal (293%), Espanya (215%) i Itàlia (153%). La mitjana de l'eurozona és del 174%. Països sòlids com Alemanya i França tenen també un elevat endeutament brut extern: 181% i 254%, respectivament, i Bèlgica arriba al 417%. Fora de la zona euro el Regne Unit arriba al 696%. El problema, però, no és tant el nivell d'endeutament com la credibilitat que es faran les polítiques necessàries.
