La pràctica corrupta es distingeix per la seva imprevisibilitat, per la qual cosa caldria trobar un mètode que fes més difícil qualsevol manifestació de desfalc, malversació, suborn, clientelisme, etc., o qualsevol altra forma de corrupció, a l'administració pública o a l'empresa privada.

Nacions Unides, a través de l'UN Global Compact, lidera una iniciativa de compromís ètic d'abast mundial, que a l'Estat opera a través de la Xarxa Espanyola del Pacte Mundial de Nacions Unides (Asepam) i que insta les administracions públiques i empreses privades a desenvolupar mètodes per evitar l'aparició de comportaments immorals en la gestió de l'empresa.

I quina és la base d'on cal partir per confegir una metodologia pràctica? “És complex”, com diu Xavier Cardona, director general del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya (CCJCC), “però en tot cas cal una base amb tres variables: el risc-país, el risc-sector econòmic i el risc-client”. Un cop fet aquest diagnòstic, hi ha tot un seguit d'accions que podríem desplegar, com ara establir codis de conducta i exigir el compromís d'alts càrrecs fins al disseny d'eines específiques de control sobre patrocinis, regals i despeses o l'exigència de dotar-se de protocols anticorrupció a proveïdors o administracions públiques amb què es manté alguna mena de vincle. “L'empresa pot triar fer una política de màxims, en què es pot arribar a implementar un complet reguitzell d'iniciatives per prevenir la corrupció, però no és sempre senzill, ja que cal diferenciar entre les capacitats d'una gran empresa multinacional i les d'una pime i potser abans d'elegir el programa més rigorós n'hi ha prou amb l'adopció d'alguna mena de sistema”. Per fer un mapa de riscos previ de l'entitat, que detecti els punts calents en què es pot generar un càncer d'aquesta mena, Cardona recomana “prendre exemple d'empreses que ja han avançat en aquest camp, i prendre-les de referència”.

A casa nostra, passen com a exemples que ofereixen moltes ensenyances els models de gestió que apliquen firmes com Siemens, Laboratoris Esteve, Abertis o Iberdrola, entre les grans empreses, o Javierre, entre les pimes, que desmenteix la premissa que aquestes eines de gestió només són per a les grans corporacions.

A l'hora d'esbossar, al si de cada empresa, quin mal volem evitar, hi ha conceptes prou clars, com el desfalc o el suborn, i d'altres relatius, “no tan visibles, com ara el nepotisme o el clientelisme, en què cal filar molt prim per decidir quan es considera que tenen lloc; algun patrocini, per exemple, pot semblar innocent, però sempre hi ha d'haver el dispositiu que permeti saber què hi ha al darrere”.

El simple fet de ser proactiu contra la corrupció no només evita molts maldecaps, sinó que a més ajuda l'empresa a guanyar-se un cert prestigi al mercat, respecte dels seus competidors. Adoptar pràctiques que fan més transparent l'empresa la fa més atractiva per a les entitats financeres, que segur que posaran menys traves per concedir-li crèdit, hi percebran menys risc. A més, per a una empresa que cobegi l'ambició de formar part de la cadena de subministrament d'un gran grup transnacional o d'una administració pública, el contracte segurament estarà condicionat a haver adoptat alguna mena de programa de lluita contra eventuals corrupteles. A més a més, a una empresa que s'hagi reputat com a entitat ètica li serà molt més senzill assaltar nous mercats o establir enteses amb altres corporacions. Com afirma Cardona, “que els directius d'una empresa hagin adoptat un codi de conducta genera confiança al mercat, que aprecia especialment les polítiques anticorrupció en els grans contractes”. I, és clar, d'una altra banda, “una taca de corrupció en la trajectòria de l'empresa afecta considerablement la seva competitivitat en el futur”.

Cardona, tot i que creu que ha de ser de manera voluntària que l'empresa adopti estratègies per foragitar els comportaments irregulars, anota que hi ha una tendència a regular en aquest sentit, i que acabarà concernint tothom. “Veiem com en la llei de sostenibilitat, i en casos concrets com el de la Junta d'Extremadura, que, en àmbits determinats, per aspirar a una contractació, l'empresa privada haurà de palesar que aplica bones pràctiques en la lluita contra la corrupció i la transparència”. Així mateix, cal tenir molt en compte que la reforma del Codi Penal que va entrar en vigor el 23 de desembre del 2010 preveu que les empreses col·laborin a prevenir delictes econòmics, amb la instauració de mecanismes interns de control. De fet, una societat que no hagi exercit cap mena de control pot ser objecte de penes, segons disposa la llei.

Perquè un programa de transparència demostri la seva efectivitat real, cal alguna mena d'arbitratge independent. I aquí entra en dansa l'auditor. Com esgrimeix Xavier Cardona, “perquè l'empresa pugui demostrar que realment ha avançat en l'adopció de sistemes per evitar pràctiques corruptes i ser més transparent, és clar que tot això ha de ser verificable externament, i aquí pot tenir el seu paper un professional com l'auditor, que amb una auditoria externa pot posar punt final a la tasca de control”.

I l'auditor ha de tenir molt clares regles fonamentals com, en primer lloc, que no és gens fàcil detectar en els treballs d'auditoria símptomes de suborn, extorsió, nepotisme, favoritisme o altres pràctiques manifestament delictives. També ha de ser plenament conscient que sempre és més gran el risc de no detectar irregularitats que el de no descobrir errors, ja que la pràctica de corrupció duu un embolcall de tot un seguit d'accions per amagar-la, com omissions, falsificacions en el registre de transaccions.