L'adhesió, l'1 de gener de 1986, de l'Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea representava la reincorporació oficial a Europa i el principi de la fi del principi geopolític que Àfrica començava als Pirineus. Econòmicament, aquest retorn a la normalitat s'emprenia amb algunes pors. Una: amb un IPC que a Catalunya era del 8,6% i uns tipus d'interès que superaven el 12%, es temia una escalada inflacionista amb la introducció de l'IVA -al tipus general del 12%- en substitució d'altres impostos com l'ITE. Dues: por d'una caiguda de les vendes a l'exterior, per l'eliminació de les desgravacions a les exportacions. Tres: el futur d'una indústria que era un 20% menys competitiva que la comunitària i perida la protecció d'uns aranzels d'importació que eren del 20% de mitjana.“El que es preveu és una gran catàstrofe per a les grans catalanes, que han quedat obsoletes i trepitjades per les multinacionals. Les petites i mitjanes empreses, en canvi, són moltes i ben muntades, amb un mercat consolidat que costaria molt de trencar”, explicava a la revista Presència Víctor Pou, director general d'Adequació a les Comunitats Europees.

La inflació, tot i que gairebé sempre ha estat superior a la mitjana europea, ha estat continguda en aquests 25 anys, i les altres dues pors es van esvair ben aviat. Les grans empreses van patir i Seat va haver de ser comprada per Volkswagen, però hi va haver una allau d'inversions estrangeres -el secretari general de la UGT, Josep Maria Álvarez, destaca com va ser de positiva per a la indústria, i en especial l'automobilística, l'entrada a la CEE– i les pimes van sortir a vendre. Entre el 1986 i el 1992, la inversió estrangera a Catalunya va créixer un 62,6% anual, en la major part d'empreses industrials europees.

Amb una taxa d'atur que no s'allunya gaire de la que hi havia l'any 1986, i amb els socis comunitaris exigint retallades pressupostàries per reduir el dèficit, pot semblar que en aquest quart de segle no ens hem mogut gaire de lloc, però l'estructura econòmica catalana ha fet un gir de 180 graus: ara mira més cap al nord, i de reüll a la resta de l'Estat espanyol. Parafrasejant Germà Bel, que titula España, capital París el llibre en què explica l'Estat radial que els Borbons van importar de França, podríem dir que l'entrada a la CEE va posar la capital de Catalunya a Brussel·les, seu de les comunitats europees que l'ha dut a ser menys dependent de l'economia espanyola. El 2001, el grau d'obertura de l'economia catalana era 25,5 punts superior al del 1987: el pes sobre el PIB de les exportacions i les importacions –a la resta d'Espanya i a l'estranger– havia passat del 106,6 al 132,1%, i aquest canvi s'explica per l'evolució de les vendes a l'estranger, que passaven a representar el 29,3%, mentre que el pes de les vendes a Espanya havia baixat 3,3 punts. La Generalitat, en les Notes d'Economia, parlava d'“una veritable explosió de les exportacions”, liderada pels productes d'alimentació, química i maquinària, en un canvi estructural molt lligat al procés de globalització.

El monogràfic “Catalunya i les polítiques econòmiques europees” que va publicar la revista Nota d'Economia destacava que el 2005 l'economia catalana havia convergit amb la mitjana europea fins a situar-se per sobre de països com ara Bèlgica i Suècia, amb un PIB per càpita del 106,4% de mitjana, quan el 1986 era del 84,7%. Eren temps, després de la petita recessió posterior als Jocs Olímpics de Barcelona, d'expansió contínua, i aquest procés de convergència -al qual van contribuir els 5.139 milions d'euros en fons europeus rebuts entre el 2000 i el 2006- permetia explicar que amb taxes d'atur inferiors al 8% ja es complien els objectius que en matèria d'ocupació l'Agenda de Lisboa fixava per al 2010. Els sous no van sortir especialment beneficiats d'aquesta etapa de bonança, en part perquè molts dels llocs de treball que es van generar eren de qualificació baixa, en part perquè els increments salarials no van compensar les puges de preus derivades de la substitució de la pesseta per l'euro. En el treball Els salaris a Catalunya: efectes derivats de la integració, de Cristina Amarelo i Jonathan Jorba, editat pel Departament d'Economia, s'assenyala que entre el 1995 i el 2006 els assalariats catalans van perdre poder adquisitiu en relació amb el conjunt de la zona euro, situant-se en el 80% de la mitjana, i que semblava que “l'estancament del poder adquisitiu dels assalariats catalans (i espanyols) és degut a la forta convergència en preus que es tradueix en un diferencial d'inflació a l'economia”. Tot i això, el 2009 el nivell de renda de l'economia catalana era un 12,5% més alt que la mitjana de la zona euro i un 21,8% superior al del conjunt de la UE-27.

La convergència en preus -conseqüència del fet que l'oferta interior no podia cobrir la demanda d'una expansió basada en el consum privat i del sector immobiliari- també va comportar una significativa pèrdua de competitivitat de les empreses. I Pimec assenyala, en l'informe sobre la productivitat i competitivitat del factor treball d'aquest període, que en l'època expansiva de 2000-2007 es va créixer més en quantitat de producte que no pas en qualitat de treball, i això es va reflectir en “un preocupant estancament de la productivitat” que, afegida al creixement dels costos laborals, va fer perdre competitivitat. I en l'època de crisi 2000-2010, la productivitat va millorar, però només per les retallades de plantilles. Sobre aquestes bases, aquesta patronal explica que l'única manera de millorar la posició competitiva internacional és que els augments dels costos laborals no superin les millores de productivitat.