Les xarxes socials són moda. Segurament per aquesta raó, pràcticament el 80% dels candidats tenen algun tipus d'eina de comunicació per internet; freqüentment, es connecten al Facebook, al Linkeding i a altres xarxes socials i molts també tenen blocs. Però es fa molt més per una qüestió d'imatge i perquè s'ha posat de moda que no perquè se'n faci un ús real.

Penso que no és real perquè és unidireccional. Són els polítics els que parlen, però no interaccionen amb els ciutadans. Els polítics s'han d'acostumar que cada vegada la ciutadania vol donar més la seva opinió en l'elaboració i en la conformació de les idees polítiques. Però això no s'està produint per part de cap partit polític. Les xarxes socials són mers aparadors d'informació propagandista per a la ciutadania, però no s'utilitzen com a fòrums de discussió, de debat de confrontació d'idees.

No. I el problema és que això és el que provoca més desencís entre les ciutadans.

Doncs sí, per exemple, entre els internautes, estan sorgint un munt de moviments que van per lliure dels partits tradicionals i això és un risc. Els partits no desapareixeran però amb els temps, si la cosa no canvia, doncs sorgiran una multitud de grupets; les xarxes ho permeten.

És obvi que si has seguit un diàleg amb els teus electors, quan arriba la campanya electoral, doncs pots usar-los perquè t'ajudin a fer campanya i arribis a més gent. Però això no s'està produint i continua sent una campanya tradicional de mer aparador publicitari. Després de la campanya, no és que no s'usin, sinó que desapareixen. De fet, prop del 60% de totes les altes en xarxes socials que es produeixen en la campanya es moren un cop aquesta acaba, amb la qual cosa això diu més aviat poc sobre la classe política en relació amb l'ús que en fan.

Les xarxes socials són uns instruments; el que realment els dota de sentit és que també donin missatge.

Total. I això és el que plantegem en el llibre. El món ha canviat però els alcaldes encara pretenen que al seu municipi s'hi instal·li una fàbrica de cotxes com la solució de tots els mals, quan això no es produirà mai perquè la globalització ha fet que es trenquin tots els paràmetres i tots els plantejaments tradicionals.

El referent d'Obama no és traslladable directament aquí. El que sí que és evident és que Obama va tenir clar que les xarxes socials li permetien amb pocs diners poder reclutar un munt de gent que “treballaven” per a ell i que els missatges que volia transmetre arribessin. A més, Obama també tenia una cosa que falta aquí, que és un missatge clar. El “Yes, We can” son tres paraules que entén tothom.

Les revolucions dels països àrabs neixen de la base del poble, no han sorgit pas de cap partit polític. És una unió sense un guia i la potència que tenen les xarxes socials és indiscutible.