El divendres 10 de juny passat va entrar en vigor la reforma de la llei d'arbitratge, amb l'objectiu de donar un nou impuls a aquesta fórmula per resoldre conflictes. Entre les principals novetats hi ha l'ampliació del tipus de professionals que poden ser àrbitres en la modalitat de dret, que fins ara estava reservat als advocats. Mentre que en l'arbitratge d'equitat –que es basa a resoldre una controvèrsia aplicant el que segons l'experiència de l'àrbitre és just i raonable malgrat que no ho digui la llei– no existia aquesta limitació. També s'impulsa l'arbitratge estatutari o societari, és a dir, l'establiment de clàusules en els estatuts de les empreses, que prevegin que en cas de conflicte entre els accionistes i els inversors es dirimirà mitjançant arbitratge.

El president del Tribunal d'Arbitratge de Barcelona (TAB), Jesús de Alonso, pensa que és “un salt qualitatiu” i un avenç en l'eficiència del sistema. Però, és el que necessitava l'arbitratge per superar la desconfiança actual?

L'arbitratge va néixer com una alternativa per resoldre els conflictes més flexible i ràpida. Però en aquests moments de gran càrrega de feina als jutjats no està contribuint en la mesura esperada a evitar el col·lapse assumint-ne una part. De Alonso pensa que el desconeixement és un dels grans frens, com també el fet que al costat d'institucions d'arbitratge serioses hagin proliferat altres “xiringuitos arbitrals” que contribueixen a “generar perplexitat i desconfiança”.

Però per al president del TAB el principal obstacle és l'advocacia. Al final, els clients es deixen aconsellar pel seus advocats, entre els quals l'arbitratge no té gaires adeptes: “Si em donen a escollir entre un jutge i un àrbitre, no tinc cap mena de dubte: el jutge sempre”, afirma Albert Sala, advocat i president de la secció de dret concursal del Col·legi d'Advocats. La raó? Sala creu que és difícil competir amb l'àmplia formació i experiència que els jutges tenen fent sentències. També es refia més de la “incorruptibilitat” dels magistrats.

Jordi Gras, també advocat, és menys taxatiu i pensa que l'arbitratge pot ser una via adequada per a casos en què les dues parts poden perdre i en què la confidencialitat és molt important. També quan la durada del procés és essencial. Cal pensar que l'arbitratge determina que el laude –l'homòleg de la sentència– s'ha de comunicar en sis mesos: “Les parts saben el dia que s'acaba tot”, diu De Alonso.

Malgrat que, en la pràctica, l'arbitratge avança lentament, les instàncies polítiques tenen clar que és el camí, i això es fa evident en les noves normatives que introdueixen la figura de l'arbitratge: sense anar gaire lluny, la reforma de la negociació col·lectiva. Marc Carrera, soci director de l'oficina de Barcelona de Sagardoy Abogados, explica que des de l'empresa la percepció és que l'arbitratge tendeix a afavorir els sindicats. “Caldria professionalitzar més l'arbitratge perquè perdi el descrèdit actual”.