El governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, va dir a Sitges el dia 3 passat, en la 27a reunió del Cercle d'Economia, que la clau del dèficit del regne la tenen les regions, que el dèficit conjunt de les regions espanyoles ha d'arribar al -1,3% el 31 de desembre d'aquest any perquè d'això depèn que els mercats beneeixin o maleeixin l'economia espanyola. Bé, la idea és clara, però seria convenient distingir unes coses d'unes altres, no?

Fernández Ordóñez, com tants i tants polítics i alts càrrecs de les administracions públiques, no va distingir entre regions, no va distingir entre el cas de Catalunya, amb un dèficit fiscal interregional del 8,60% del seu PIB, i el de Castella i Lleó, amb un superàvit del 7,57%, o el d'Extremadura, amb altre superàvit del 17,78%, els tres corresponents al 2006, últim any publicat.

Va anar més enllà i va dir que els mercats no entenen de particularitats, que el d'Espanya és un dèficit monstruós: -9,2% a 31.12.2010 (compromís de reduir-lo al -2,1% a la fi del 2014) i que Catalunya, al generar el 18% del PIB d'Espanya, és, en proporció, la regió amb més dèficit i, en termes absoluts, més deute: més de 30.000 milions.

El senyor governador del Banc d'Espanya diu el que diu perquè el seu missatge ha de ser aquest, però és parcial, incomplet, esbiaixat, i ha de ser el govern de Catalunya, els partits polítics catalans, les empreses catalanes, les institucions i la població d'aquí qui l'hi digui, al Sr. Fernández Ordóñez i a qui segueixi amb el missatge del “cafè per a tots” independentment de qui elabori i prepari aquest cafè.

Els saldos fiscals interregionals han de ser considerats, han de ser i tinguts en compte, no només perquè no fent-lo s'està falsejant una realitat, sinó perquè Catalunya està deixant de tenir uns fons que l'ajudarien prou bé a millorar la seva situació present i a preparar la seva sortida d'aquesta crisi. Tornem-ho a dir: aquests fons són d'aquí, tan bon punt es quedin aquí i aquí es gestionin; i el que dic sempre: això no és política.

Ja, l'evolució d'això suposa que hi hagi zones d'Espanya que no tinguin viabilitat econòmica o social alguna, però suposar altra cosa és una ficció, i compte!, anar per aquest costat també suposarà que àrees de Catalunya hagin de ser redissenyades: si punxen amb un compàs la plaça de Catalunya i dibuixen un arc de 50 km, a dins hi haurà el 50% del PIB català. Una crisi sistèmica suposa canvis, però sempre és millor fer-los tu que no que te'ls imposin des de fora, principalment si els fan, en gran mesura, a partir de manejos realitzats amb els teus diners.

Catalunya ha de reclamar aquests 18.000 milions d'euros que cada any surten d'aquí, necessitant-los, per anar a llocs i emprar-se en coses de les quals no sabem res i que generen menys PIB del que generarien si es quedessin aquí. Ha de reclamar-los, sense utilitzar arguments polítics, sense emprar noms rars. Catalunya ha de demanar aquests fons. “I want my money back”, va dir Margaret Thatcher el 1984, en la cimera de Fontainebleau, quan va reclamar compensacions que corregissin el desequilibri entre la contribució del Regne Unit i les ajudes rebudes al Regne Unit des de Brussel·les; i n'hi van donar.

En línia amb el tema d'avui (el mateix des de fa mesos), la primera setmana de juny va tenir lloc la primera sessió de la Comissió d'Estudi sobre el Nou Finançament de Catalunya. Interessant, veritat? No obstant això, no tractin de buscar informacions de les seves sessions: són secretes. La pregunta: per què? Perquè ningú es rebel·li amb el que s'hi diu? Perquè ningú pugui dir demà: “Vostè va dir ahir…”? Perquè no se senti què diu en aquesta comissió qui fora diu una altra cosa? Perquè demà es pugui canviar, si escau, el que es digui avui?

Segur que molt pocs lectors sabien res sobre aquesta comissió. La raó: no se n'ha fet cap publicitat, per això no ha d'estranyar que les seves sessions no siguin amb llum i amb taquígrafs, i és clar, com es desconeixia la seva existència, no es pot reclamar que n'hi hagi. Tal vegada sigui per allò que el que no es coneix no existeix.