Opinió

Uns punts molt bàsics

El mes de juny acaba amb un nou rècord en el dife­ren­cial entre la ren­di­bi­li­tat del deute públic espa­nyol i l'ale­many, que assolí 280 punts bàsics, cas­ti­gat per la crisi grega i els pro­ble­mes de l'actual govern per tirar enda­vant al Congrés impor­tants ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves. Amb parau­les més pro­fa­nes, el finançament inter­na­ci­o­nal de les admi­nis­tra­ci­ons i les empre­ses espa­nyo­les pot esde­ve­nir un 50% més car que el dels seus homòlegs ale­manys. La sequera cre­ditícia asso­leix així nivells insos­pi­tats, amb aquest dife­ren­cial històric de tipus d'interès, unes cai­xes encara en pro­funda rees­truc­tu­ració i uns grans bancs més interes­sats a créixer a l'Amèrica Lla­tina que al seu país d'ori­gen.

El pre­si­dent del BBVA afir­mava en una recent apa­rició pública que cada punt bàsic de dife­ren­cial amb el deute ale­many equi­val a un sobre­cost de 124 mili­ons d'euros i dei­xar de crear 1.600 llocs de tre­ball a l'Estat. La con­tundència del ban­quer il·lus­tra la gra­ve­tat de la situ­ació en un moment en què el crèdit és més neces­sari que mai per reac­ti­var l'eco­no­mia i crear ocu­pació. La manca de liqui­di­tat i el pes del deute són, però, comuns a empre­ses, famílies i admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. A la Gene­ra­li­tat, per exem­ple, la polèmica reta­llada a la sani­tat repre­senta menys de la mei­tat del pres­su­post des­ti­nat només a pagar els interes­sos del deute, men­tre que la par­tida d'amor­tit­zació del prin­ci­pal equi­val­dria al ter­cer depar­ta­ment més ben dotat del govern, dar­rere de Sani­tat i a un nivell molt simi­lar a Ense­nya­ment.

El procés de des­pa­lan­que­ja­ment arreu del món podria coin­ci­dir amb un feno­men paral·lel de dèficit i des­plaçament del capi­tal. Un recent informe del McKin­sey Glo­bal Ins­ti­tute, amb el títol eloqüent Adéu al capi­tal barat, asse­nya­lava que el 2030 es podria asso­lir un dife­ren­cial de 0,8 a 2,4 bili­ons de dòlars entre la demanda i l'oferta de capi­tal. És a dir, d'una banda, la demanda de capi­tal con­ti­nuarà a l'alça per les neces­si­tats d'empre­ses, governs i famílies, sobre­tot pel que fa a la inversió en infra­es­truc­tu­res i habi­tat­ges. D'altra banda, però, l'enve­lli­ment de la població i les des­pe­ses per pen­si­ons i salut limi­ta­ran la capa­ci­tat d'estalvi real, sobre­tot a les eco­no­mies més desen­vo­lu­pa­des. El mateix informe indica que el 2010 un 36% de l'estalvi mun­dial es pro­du­eix als països emer­gents, un nivell que pujarà fins al 53% el 2030. La Xina, con­ver­tida ja ara en el pri­mer estal­vi­a­dor mun­dial, aca­pa­rarà el 2030 un 25% de l'estalvi mun­dial, el doble del nivell del 2008.

La pujada dels tipus d'interès reals els anys vinents és per a alguns una con­seqüència ine­vi­ta­ble de les crei­xents neces­si­tats d'inversió i la dis­mi­nució de l'estalvi. A casa nos­tra, el dife­ren­cial de tipus i el risc país afe­gei­xen encara un agreu­jant a la situ­ació, que espe­rem que no s'allar­gui massa. En qual­se­vol cas, l'accés al capi­tal esde­vindrà sens dubte una eina com­pe­ti­tiva de pri­mer ordre al món empre­sa­rial i que con­vindrà cer­car més enllà de les nos­tres fron­te­res.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.