El mateix dia 9 de juliol que a Barcelona tenia lloc una manifestació independentista per recordar el primer any de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, naixia un nou estat africà: el Sudan del Sud, que aviat es convertirà en el 193è estat membre de les Nacions Unides.

El procés de separació de la República del Sudan del Sud (Republic of South Sudan: ROSS) del Sudan ha estat especialment sagnant d'ençà que el 1983 el Moviment d'Alliberament del Sud del Sudan es va mobilitzar de la mà del seu creador, John Garang, per aconseguir la independència del sud. La Guerra Civil va suposar uns 2 milions de morts i uns 4 milions de desplaçats amb problemes de fam i d'inseguretat alimentària de tota mena. La xifra de morts i desplaçats és molt important per a un país que integrat tenia uns 43 milions d'habitants. Feta la separació, Sudan del Sud es queda amb uns 8 milions d'habitants.

El problema és que molts milers d'homes i dones estan ara emigrant desordenadament del nord cap al sud i del sud cap al nord per evitar que en el futur poguessin ser víctimes d'exterminis com els que s'han produït a altres indrets en desaparèixer un poder polític fort centralitzat. Això ha accentuat els problemes de falta de seguretat alimentària que sempre han existit –sobretot– al Sudan del Sud. Els musulmans que vivien al sud s'escapen cap al nord per trobar-se més còmodes sota les ordres del govern dictatorial d'Omar Hassan al-Bashir –prescrit per molts països pel seu escàs respecte als drets humans– mentre que els cristians i animistes que fins ara vivien al nord del Sudan s'escapen cap a Juba, nova capital del règim del Sudan del Sud presidit ara per Salva Kiir.

El Sudan tenia 2,5 milions de quilòmetres quadrats i un PIB per càpita que s'havia estimat en una mica menys de 2.000 dòlars però el problema és com es farà front al deute de 35.000 milions de dòlars que el Sudan deu al Fons Monetari Internacional. Per altra banda, la renda petroliera ha suposat el 50% dels ingressos de l'Estat i les vendes d'or negre, el 93% de les exportacions, la qual cosa genera amb vista al futur una situació problemàtica perquè les tres quartes parts dels 500.000 barrils diaris que s'han anat produint s'extreien de la zona petroliera d'Abyei, la zona limítrofa entre el Sudan i el Sudan del Sud i que ara per ara encara està en disputa territorial per la falta d'un cens fiable i per la pluralitat de tribus i ètnies existents que fa que no quedi clar a on s'ha de fixar la frontera entre els ara ja dos Sudan.

Si a això hi afegim que el govern del nord estava exportant el 50% del petroli a través de Port Sudan amb destí a la Xina i que ara el Sudan del Sud (que teòricament retindria el 80% del subsòl petrolier) queda convertit en un país enclavat sense sortida al mar amb l'únic recurs portuari del port de Juba sobre el riu Nil, i sense, de moment, estructura de comercialització internacional per la part del petroli que li pertoqui, el conflicte entre el nord i el sud pot esclatar en qualsevol moment per molt que Khartum, la capital del Sudan, acceptés de mala gana el resultat del referèndum d'independència del Sudan del Sud del mes de gener passat i per molt que el secretari general de Nacions Unides volgués ser present a la cerimònia de proclamació de la independència de la nova República del Sudan del Sud el dia 9 de juliol.

Tot això planteja la qüestió de si el Sudan del Sud és un estat econòmicament viable o un estat ja fallit d'entrada i si la seva independència ha estat més marcada per la geopolítica mundial del petroli que ha enfrontat sobre el terreny Estats Units i Xina –ambdós interessats a controlar el pastís petrolier sudanès– que per una necessitat política basada en realitats.

De moment i malgrat la crida de l'alta representant de la UE per la Política Exterior i de Defensa, Ashton, perquè s'acabi la lluita entre nord i sud a la frontera per guanyar terreny petrolier, caldrà veure el que podrà fer la conferencia d'Addis entre els sudanesos del nord i del sud per discutir les relacions i l'economia postindependència.

De moment, però, els dos governs estan políticament prou allunyats i mentre el Sudan del Sud es fa amic dels rebels libis i Kenya i Uganda per intentar trobar una sortida alternativa al seu petroli, que ha d'anar per Port Sudan, que ha quedat al nord del Sudan, el Sudan sembla més còmode relacionant-se amb Xina, una Xina que no li demana explicacions sobre drets humans, i amb Egipte, amb qui comparteix les necessitats d'explotar racionalment el riu Nil.

El nou Sudan del Sud ha nascut amb l'alegria dels sudanesos del sud, que van votar massivament per la independència el gener del 2011, però amb la preocupació dels països que l'envolten sobre el cost que els vindria a sobre si en comptes d'una solució pactada els enfrontaments militars actuals continuen.