fórmula magistral
R+D+i, la clau de l'estat del benestar
Els indicadors que mesuren la situació de la nostra recerca bàsica no són dolents. Les publicacions i llur impacte en la comunitat científica internacional certifiquen una posició digna d'universitats, centres de recerca i hospitals i si aquests resultats es correlacionen amb el finançament públic els resultats són destacats. Sense cap cofoisme, la situació de Catalunya és molt millor que la de la resta de l'Estat espanyol. La comparació té interès perquè Catalunya, sotmesa a la llei espanyola, pateix de les mateixes cotilles i, a diferència del País Basc, no pot dedicar els seus recursos a desenvolupar la política que voldria
Sembla que pocs dubten que la recerca és un dels factors que més ha de repercutir en la recuperació econòmica mundial.
L'èxit econòmic té molt a veure amb la capacitat d'introduir coneixement en els productes que produïm o serveis que prestem, i d'aquí el nom d'economia del coneixement. Denominem innovació a la introducció de coneixement en aquests processos, cosa que significa fer les coses de manera diferent a fi que tinguin un cost més baix o més prestacions. Abordar els problemes de manera diferent i buscar noves solucions a vells problemes és innovar.
La innovació es pot generar gràcies a una “genialitat”, però si la formació i l'entorn són els adients, la innovació no serà esporàdica, apareixerà de manera natural.
La recerca fa avançar el coneixement i permet aplicar-lo. Ens permet, per exemple, descobrir un nou material però no ens diu per a què servirà. Gràcies a la recerca coneixerem les seves propietats, el seu comportament en determinades situacions, però no ens dirà per a què serveix. En un altre moment, el mateix equip que ha fet el descobriment o un altre de diferent tindrà la idea de fer servir aquest material per a alguna cosa concreta i comercialitzar-lo. La recerca, en principi bàsica, haurà conduït a una innovació i finalment a un resultat econòmic.
DIFERENTS FASES.
La capacitat que té una societat d'aplicar el nou coneixement repercuteix directament en el seu benestar econòmic i per això hi ha un acord explícit en la necessitat de convertir els resultats de la recerca en actius econòmics.
Els indicadors que mesuren la situació de la nostra recerca bàsica no són dolents. Les publicacions i llur impacte en la comunitat científica internacional certifiquen una posició digna d'universitats, centres de recerca i hospitals i si aquests resultats es correlacionen amb el finançament públic els resultats són destacats. Sense cap cofoisme, la situació de Catalunya és molt millor que la de la resta de l'Estat espanyol. La comparació té interès perquè Catalunya, sotmesa a la llei espanyola, pateix de les mateixes cotilles i, a diferència del País Basc, no pot dedicar els seus recursos a desenvolupar la política que voldria.
La pregunta que cal respondre és per què, si la recerca bàsica té un nivell acceptable, el coneixement no es transmet i s'aplica.
The global competitiveness report 2011/2012 (GCR), que avalua la competitivitat de 142 països, ens pot aportar algunes pistes. Malauradament només podem fer una lectura estatal perquè no disposem dades de Catalunya. L'índex que mesura la competitivitat d'aquests estats situa Espanya en un discret 36è lloc del rànquing. L'opinió sobre la qualitat de les institucions de recerca és pobre (39è lloc). Amb certesa, les catalanes estarien en una posició millor. Les coses són pitjors quan observem que la col·laboració entre la universitat i la indústria en R+D només assoleix la 42a posició i la despesa de les empreses en R+D, la 47a.
La inversió en R+D empresarial és massa baixa i una de les maneres de potenciar-la és la projecció de la recerca pública a l'empresa. Això requereix oferta i demanda. Probablement l'oferta pública de resultats de recerca és insuficient, però la demanda és pràcticament inexistent. Una de les raons pot ser el desconeixement de les capacitats dels investigadors públics per part de l'empresa, però una altra és la manca de dimensió de l'empresa. El nombre d'empreses grans al territori és molt petit. Només trobem nou empreses estatals entre les 500 més grans del rànquing Fortune i només Gas Natural Fenosa té la seu a Catalunya. La majoria de les empreses catalanes són PIME, però en realitat són microempreses amb una capacitat escassa per invertir en R+D+i.
D'un altra banda, un dels tractors de la tecnologia d'un país, que permetria agrupar i fer créixer les empreses petites i afavorir-ne la col·laboració, és la contractació pública de productes avançats de tecnologia. D'aquesta manera els governs donen suport a llurs empreses d'alt valor afegit. Malauradament, la posició espanyola en el CGR és la 85a, la qual cosa evidencia que les paraules i els fet estan allunyats. Els discursos defensen la inversió en R+D i el foment de la relació entre la recerca i l'empresa, però el fet és que no s'apliquen les millors polítiques de suport.
La realitat és tossuda i si volem tenir el posicionament econòmic adequat a mitjà termini cal l'alineament de recerca pública, administració i empresa.
L'indicador
The Global Competi- tiveness report és un informe que publica anyalment The World Economic Forum on analitza, mitjançant un índex compost, la competitivitat dels estats del món (142). L'índex es forma a partir de 12 blocs, cadascun amb diferents indicadors simples: un total de 111 indicadors.
