Voldrà la factura amb IVA?

Una de les con­seqüències més lamen­ta­bles i més peri­llo­ses de l'actual crisi és la crei­xent bana­lit­zació de les inter­pre­ta­ci­ons de la situ­ació econòmica i també l'aug­ment de les con­sig­nes popu­lis­tes. Malau­ra­da­ment la pro­pera cam­pa­nya elec­to­ral no ofe­reix expec­ta­ti­ves de millora sinó que comença amb senyals alar­mants que aquest dete­ri­o­ra­ment del pen­sa­ment i la reflexió con­ti­nua tant per la banda dels can­di­dats ofi­ci­als com per la dels indig­nats, que sem­bla que es con­for­men amb con­sig­nes imme­di­a­tes sense plan­te­jar els pro­ble­mes en pro­fun­di­tat. A la llarga, tota aquesta imme­di­a­tesa i aquesta tri­vi­a­li­tat només ens pot con­duir a un dete­ri­o­ra­ment de la con­vivència, per això crec que és vital man­te­nir l'exer­cici de reflexió i pen­sar dues vega­des si les coses són només el que sem­blen o són un punt més com­pli­ca­des.

Evi­dent­ment que hi ha motius sufi­ci­ents per a la indig­nació i que mol­tes acti­tuds dels qui han tin­gut el poder econòmic i polític en els dar­rers anys pro­du­ei­xen en la resta de ciu­ta­dans no només sor­presa, sinó un enorme rebuig: des de les “mot­xi­lles” de la Dipu­tació de Bar­ce­lona fins als sous abso­lu­ta­ment des­pro­por­ci­o­nats dels direc­tius d'algu­nes cai­xes en fallida tècnica. Evi­dent­ment ens costa d'enten­dre que ahir es pogues­sin inau­gu­rar aero­ports buits, equi­pa­ments muni­ci­pals que no es poden man­te­nir i vies que no van enlloc, men­tre que avui cal reduir les hores d'ense­nya­ment a les esco­les i tan­car hos­pi­tals. Però el cas és que sigui com sigui els diners ja estan llençats i no es poden recu­pe­rar, ara per ara no sobra res a la caixa i cal fer plan­te­ja­ments nous.

És clar que com a ciu­ta­dans a tots ens pre­o­cupa per­dre la pro­tecció de l'Estat i que en molts casos aquesta pro­tecció és la que dóna cohesió social i evita situ­a­ci­ons de mar­gi­na­li­tat, però real­ment tota la des­pesa impres­cin­di­ble? Per posar un exem­ple, el millor lloc per a aten­dre una urgència greu a la nit pro­ba­ble­ment no és un CAP on hi ha única­ment una per­sona de guàrdia, que nor­mal­ment no tindrà l'exper­tesa ni els recur­sos per aten­dre-ho tot. Supri­mint aquesta des­pesa es pot donar igual­ment un ser­vei ade­quat als hos­pi­tals amb ser­veis d'urgències i uti­lit­zar ambulàncies per als casos en què no puguin arri­bar pels seus mit­jans. Pot­ser no cal una pro­testa popu­lar per cada petit pri­vi­legi que es perd, sinó un segui­ment i una vigilància con­ti­nu­ada que els ser­veis que es donen
són els ade­quats, a través de pla­ta­for­mes i asso­ci­a­ci­ons seri­o­ses com podrien ser les orga­nit­za­ci­ons de con­su­mi­dors i usu­a­ris.

L'altra pre­gunta que ens hem de fer com a ciu­ta­dans és fins a quin punt l'Estat fun­ci­o­na­ria millor si hi hagués menys frau. A casa nos­tra és accep­tada la idea que el que s'estal­via alguna coseta d'impos­tos tam­poc està fent una cosa tan greu i en el fons no per­ju­dica ningú: evi­dent­ment, els que hau­rien de pagar més són els rics (i en aquesta cate­go­ria mai hi som nosal­tres) i no els pobres tre­ba­lla­dors! Però perquè és tan freqüent tro­bar tota mena de petits esta­bli­ments, peti­tes empre­ses o autònoms que no fan fac­tu­res, no cobren amb tar­geta de crèdit o et fan la pre­gunta sense torçar el gest: voldrà la fac­tura amb l'IVA?