Les elec­ci­ons de diu­menge pas­sat van ser una opor­tu­ni­tat perquè tot­hom pogués par­lar: els com­pro­me­sos, els desen­te­sos, els dece­buts, els indig­nats,... tots van tenir l'opor­tu­ni­tat de dir-hi la seva democràtica­ment anant a votar, i els resul­tats van ser prou clars. Una gran des­feta soci­a­lista i una majo­ria abso­luta del PP. Eren uns resul­tats espe­rats, per no dir can­tats. Feia molts de mesos que totes les enques­tes pro­nos­ti­ca­ven això; per tant, cap sor­presa. Pot­ser, per alguns, l'única sor­presa ha estat en la mag­ni­tud de la des­feta soci­a­lista. Però era d'espe­rar una cosa així. Qui ha por­tat a la ruïna el seu país, també és nor­mal que hi porti el seu par­tit. I això ens demos­tra que les fri­vo­li­tats en política les paguem molt cares. Tenen un cost altíssim, que en aquest cas paga­rem durant anys.

I una vegada ha par­lat la democràcia, el més nor­mal seria que parlés el gua­nya­dor, i que ens digués quins són els seus propòsits i qui­nes seran les polítiques que apli­carà. Neces­si­tat encara més impe­ri­osa si par­tim d'una cam­pa­nya en la qual Mari­ano Rajoy ha callat els seus plans de futur. Diuen que el pri­mer que va fer va ser tru­car a Angela Merkel per dir-li quins serien els seus com­pro­mi­sos, però comen­cem mala­ment si no s'és clar amb qui t'ha votat i amb qui no ho ha fet, però també l'afec­ta­ran les seves polítiques. Massa tac­ti­cisme par­ti­dista. No tenim el país per fri­vo­lit­zar massa, i calen més que mai clare­dat i estratègies de futur diàfanes. I aquest silenci és massa cla­morós i costós per a tot el país.

De fet, suposo que la gran majo­ria de la gent intu­eix cap on poden anar les polítiques de refor­mes: reforma labo­ral i reforma fis­cal. Zapa­tero no va voler afron­tar aques­tes refor­mes impres­cin­di­bles per una exces­siva irres­pon­sa­bi­li­tat, però les dues refor­mes són impres­cin­di­bles i sos­pito que fins i tot ara seran exi­gi­des amb més con­tundència per la UE.

Diuen que Mari­ano Rajoy és una per­sona de presa de deci­si­ons lenta. Que té un tempo espe­ci­al­ment llarg a l'hora de fer qual­se­vol movi­ment, i fins i tot diuen que aquesta manera de ser és la que li ha ser­vit per acon­se­guir l'auto­ri­tat i l'auto­ri­tas del seu par­tit. Pot­ser és cert, però una cosa és el par­tit i l'altra un país, i un país que és per­ma­nent­ment ana­lit­zat pel focus poc com­pren­siu dels mer­cats i de les agències de qua­li­fi­cació. De moment ja hem vist que els resul­tats de les elec­ci­ons, tot i ser ben con­tun­dents a favor d'un canvi, no han fet reac­ci­o­nar els mer­cats posi­ti­va­ment. I és que, més que la per­sona, volen polítiques, estratègies i for­ta­lesa per fer rea­li­tat les refor­mes. I aquesta apa­gada infor­ma­tiva de Rajoy no ajuda a esvair aquesta boira tan espessa sobre el nos­tre futur, que ja fa molt de temps que tenim i que impe­deix que veiem clara­ment l'horitzó.

Que no esperi ningú els famo­sos cent dies de gràcia, ni els mer­cats ni la UE ni molts sec­tors de casa nos­tra estan dis­po­sats a res­pec­tar aquesta tra­dició. Però també és cert que, si es parla clar i amb cre­di­bi­li­tat, el país res­pon. El poble ja ha par­lat, ara falta que ho faci el gua­nya­dor.