Gran angular

“Cal substituir els tipus d'interès per un control democràtic del crèdit”

Els interessos són la causa que el sistema necessiti créixer de manera constant
Proposo que la creació monetària es basi en la producció de béns i serveis
Es confirma que el risc financer és públic, per tant, el control també ho hauria de ser

Susana Martín és eco­no­mista però des de fa 12 anys tre­ba­lla en el sec­tor de les noves tec­no­lo­gies. L'any 2003, men­tre estava vin­cu­lada al desen­vo­lu­pa­ment de models col·labo­ra­tius de gran com­ple­xi­tat, va pen­sar que tot aquell conei­xe­ment era apli­ca­ble als ser­veis finan­cers, la glo­ba­lit­zació dels quals feia temps que seguia amb inqui­e­tud: “En el fons, el diner és una forma de col·labo­ració més”, asse­gura. Des d'ales­ho­res, ha anat madu­rant un model de fabri­car i dis­tri­buir el diner alter­na­tiu a l'actual que és més democràtic i menys espe­cu­la­tiu. Amb la crisi, ha tro­bat per­so­nes que se l'han mirat amb menys escep­ti­cisme. El seu lli­bre Nada está per­dido, arri­barà a les lli­bre­ries al pro­per gener edi­tat per Ica­ria.

Per què pro­posa supri­mir l'interès dels préstecs?

El diner es posa en cir­cu­lació a través de préstecs amb interes­sos. D'una banda, aquest pro­ce­di­ment ali­menta la neces­si­tat del sis­tema econòmic de créixer de manera cons­tant. A més, genera desa­jus­ta­ment perquè posar en cir­cu­lació un nom­bre deter­mi­nat d'uni­tats monetàries com­porta un deute supe­rior per pagar-lo, ja que s'hi han de sumar els interes­sos. Això acaba cre­ant una escas­se­tat rela­tiva del diner.

I com es mani­festa?

Doncs que cícli­ca­ment algú atura les pos­si­bi­li­tats de reva­lo­ració dels actius finan­cers o reals, i quan això passa, el crèdit es retira i es palesa que no hi ha prou diners per pagar tots els deu­tes. És com el joc de les cadi­res, que quan es para la música no hi ha lloc per a tot­hom.

Sense el tipus d'interès no hi hau­ria cri­sis finan­ce­res?

Seria una de les con­seqüències. Però neces­si­taríem un altre cri­teri per injec­tar liqui­di­tat en l'eco­no­mia, perquè el tipus d'interès és el que regula l'entrada de capi­tal.

Quin cri­teri?

Jo pro­poso que la volun­tat de la soci­e­tat expres­sada de manera directa reguli la des­ti­nació del crèdit, és a dir, que hi hagi un con­trol social del crèdit.

És el que vostè ano­mena sobi­ra­nia finan­cera?

Efec­ti­va­ment, el ciu­tadà té el con­trol sobre la gene­ració de capi­tal i del crèdit.

És difícil ima­gi­nar com es con­creta la seva pro­posta?

Està clar que hem de fer l'esforç per visu­a­lit­zar una manera dife­rent de fer les coses. Pri­mer, hem de pen­sar que el diner ja ha dei­xat de ser aquell títol vin­cu­lat a l'or, i que es crea en el moment que cal i que no hi ha cap neces­si­tat que algú ho presti. Per tant, les empre­ses que són les que gene­ren riquesa poden eme­tre títols de paga­ment fins a un cert límit, subs­ti­tuint el sis­tema gene­ra­dor de diner que ara com ara són els bancs cen­trals. Un pro­duc­tor rep una capa­ci­tat d'endeu­ta­ment, que és la seva capa­ci­tat d'eme­tre moneda. Aquest pro­duc­tor pot eme­tre paga­ment com­prant matèries pri­me­res i con­trac­tant mà d'obra.

Les empre­ses serien els emis­sors de la moneda?

En rea­li­tat, les noves tec­no­lo­gies ens aju­den a fer que aquests movi­ments en els actius i pas­sius no reque­rei­xin moneda física. És un sis­tema de diner vir­tual, són ano­ta­ci­ons en compte.

Les pimes veu­rien amb molt bons ulls la seva pro­posta perquè fa tres anys que estan eixu­tes!

Pre­ci­sa­ment el que jo plan­tejo és una via alter­na­tiva de finançament que, a més, no seria pio­nera. Als anys 30, a Suïssa es va crear el wir una moneda que va per­me­tre que les empre­ses s'aju­des­sin entre elles donant-se crèdit mutu en un moment d'una sequera de crèdit enorme. Per tant, pot ser una via alter­na­tiva de finançament que podria sal­var mol­tes empre­ses. Però això no vol dir que el poder mone­tari passi a les empre­ses, sinó que la ciu­ta­da­nia n'ha d'esta­blir els cri­te­ris.

I per tant, pot deci­dir si atorga més crèdit a tal sec­tor o si les empre­ses incor­po­ren un seguit de valors...

Exacte. Ara això està en mans dels bancs i cai­xes que són els que fan més política econòmica en aquest país. Deci­dei­xen l'assig­nació dels recur­sos quan això hau­ria de ser cosa de tots nosal­tres. Ho fan quan deci­dei­xen finançar un pis al 3% d'interès i al 120% de la inversió, quan l'eco­no­mia pro­duc­tiva l'estan finançant al 10% d'interès i el 50% de la inversió. Això és una política monetària molt clara que ha afa­vo­rit una acti­vi­tat espe­cu­la­tiva en el sec­tor immo­bi­li­ari en detri­ment de l'acti­vi­tat pro­duc­tiva.

Però encara no sé veure a qui puc dema­nar un préstec per com­prar un cotxe?

El cert és que el sis­tema que pro­poso es basa en el crèdit als pro­duc­tors. El crèdit al con­sum és quel­com que ens sem­bla molt habi­tual però és un meca­nisme rela­ti­va­ment recent i que ha con­tribuït a ali­men­tar el con­su­misme. Amb la reducció de sala­ris reals que ja es produïa des de feia anys, s'hi havia de fer quel­com per tal de man­te­nir els nivells de con­sum. Però el sis­tema està plan­te­jat sobre­tot per a la cre­ació monetària segons la pro­ducció de béns i ser­veis. El crèdit al con­sum és una opció.

El que plan­teja és un exer­cici de reflexió, o es pot por­tar a la pràctica?

Totes dues coses: pot ser la base d'un model finan­cer per por­tar a la pràctica. Però també és una invi­tació a refle­xi­o­nar sobre on són les veri­ta­bles fonts de poder en la soci­e­tat actual. El meu plan­te­ja­ment és que el poder finan­cer ostenta real­ment el con­trol en la soci­e­tat actual, i no en els resul­tats de les elec­ci­ons.

Pot coe­xis­tir el sis­tema tra­di­ci­o­nal amb l'alter­na­tiu?

No veig per què no, tot i que penso que el sis­tema actual és suïcida, perquè ens impulsa al crei­xe­ment cons­tant i, en les cir­cumstàncies actu­als, estem veient com els mer­cats estan tra­ient a la soci­e­tat la capa­ci­tat d'esco­llir el seu destí.

Com veu la rees­truc­tu­ració de bancs i cai­xes?

Veig que s'està exa­cer­bant la tendència dels últims anys a la con­cen­tració del sec­tor ban­cari. Si abans de la cri­sis teníem enti­tats massa grans per poder caure, ara hi ha superes­truc­tu­res encara més difícils de dei­xar que s'ensor­rin. Això con­firma que el risc finan­cer és públic: com que no ens podem per­me­tre el seu fracàs, la res­pon­sa­bi­li­tat del que facin no recaurà mai en l'enti­tat sinó, sobre­tot, en els con­tri­bu­ents.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.