Tothom té dret a tenir somnis, i somniar que el seu país és el millor del món és un somni ben normal. I per ser el millor del món no necessàriament ha de ser el més ric, sinó on es viu millor. Sempre he pensat que Catalunya podria ser un d'aquests països que encapçalés la llista dels millors països del món, però malauradament encara no ho som. És cert que si fóssim un país normal, amb estat propi, ens hi podria ajudar, però no és un pretext per no ser-ho. Ni és condició imprescindible, i no ens hi podem excusar. Ser dels millors depèn només de nosaltres. De tots nosaltres. No tenim cap impediment perquè reconvertíssim la nostra administració en la més eficient. Tampoc res ens impedeix que milloréssim molt el comportament i la qualitat dels polítics, dels gestors de la cosa pública, dels empresaris i dels educadors. I també seria possible que la societat que anomenem civil millorés i fos més exigent i autoexigent. I que tots tinguéssim l'orgull de voler ser els millors en la nostra part del comú que ens pertoca. I això que sembla tan difícil, els catalans ho sabem fer; de fet, ho fem amb el Barça. I si ho hem fet amb el Barça, per què no ho podem fer amb tot el país? Simplement hauríem d'estendre les actituds, els valors i els detalls d'èxit que són necessaris per fer d'un club, una societat o un país dels millors. I per què no ho fem? Si podem fer un Barça així, per què no ho fem amb Catalunya? I què fa el Barça, que no fem nosaltres? Primer de tot busca els millors professionals per posar-los en els llocs clau; evidentment això està renyit amb l'endogàmia i l'amiguisme. Es premia sense discussió el talent, l'entrega, el treball i la disciplina. Es retribueix en funció de la qualitat, no de l'antiguitat. Tots tenen el mateix objectiu comú i el defensen. El club i el grup són per sobre de les individualitats. El treball diari de tots es fa amb emoció, amb passió, amb entrega i amb fe. Se senten orgullosos de pertànyer a un gran club i tots treballen per fer-lo encara més gran. Tenen una gran consciència de la transcendència del seu treball individual posat a l'objectiu general. I això que sembla tan fàcil, i també en el Barça han tingut exemples de gent que no s'adaptava, que no compartia, que era massa individualista i egoista. Que li importava més el jo que el nosaltres. I aquests, que eren grans futbolistes, no han tingut cabuda al club. I és gràcies a tota aquesta exigència que
avui tenim un club com el Barça, admirat per tot el món.

Traslladar-ho a la resta de societat en principi sembla que no hauria de ser gaire difícil si ja hi ha qui ho fa i sabem que té èxit. Només ens falta voluntat. Empresaris, ara més que mai, encara que estiguem en moments difícils, fent empresa fem Catalunya, i fent bones i grans empreses, fem més gran Catalunya. Si volem
entre tots fer un país millor, podem. Tenim moltes coses bones, aprofitem-les. Ho sabem fer.