Pimes a punt de llançar la tovallola
L'extensió de la crisi econòmica ha portat al límit de la resistència aquelles pimes que havien optat per l'estratègia d'aguantar. Moltes empreses gasten els darrers cartutxos abans de rendir-se
“Ens hem marcat el 30 de juny per decidir si tanquem definitivament”, explica amb to d'impotència Núria Cortés, directora general i propietària de la firma Aire Industrial, un servei tècnic per a compressors industrials d'alta gamma, amb una quinzena de treballadors molt qualificats. No és un problema de manca d'activitat; de fet, la demanda dels seus serveis ha experimentat un rebrot en els darrers mesos, però no la poden satisfer perquè des del 2008 estan en una espiral de problemes financers de la qual no poden sortir i que a poc a poc està consumint l'empresa i la capacitat de resistència de la direcció.
Primer va ser el pare de Núria Cortés, fundador l'any 1983 d'aquesta firma de Polinyà (Vallès Occidental), qui assetjat pels problemes va prendre la decisió d'abaixar la persiana. Finalment la seva filla el va convèncer perquè li traspassés el negoci per intentar-ho amb el suport de la firma de direcció interina (internim management) Uniempro.
Joaquim Soriano, soci director d'aquesta empresa, explica que quan van aterrar es van trobar un negoci amb grans fortaleses: entre altres, una cartera de clients molt potent i molt diversificada -Repsol, Borges, Pasqual, Nestlé o la central nuclear d'Ascó-, però les pòlisses de crèdit de mig milió d'euros havien estat cancel·lades pels bancs el 2008, precisament l'any que l'empresa va tenir un rècord de facturació: uns dos milions d'euros.
Aquí van començar tots els problemes d'Aire Industrial i el complicat periple per assegurar la supervivència -amb reestructuració de plantilla i caiguda de la facturació pel mig- i que in extremis està significant la venda de tot el patrimoni de l'empresa “a un preu agressiu” per injectar liquiditat, diu Soriano.
Cortés encara confia que abans que es compleixi el termini que s'han marcat puguin veure la llum al final del túnel: “Tinc la sensació d'estar enmig d'arenes movedisses, hi ha moments que els problemes apressen i no hi veus la sortida”, es desespera.
UNA ESPIRAL.
L'any passat, 1.198 empreses van presentar concurs de creditors a Catalunya, un 10% més que el 2010, i la tendència va anar augmentant trimestre rere trimestre. Així, i segons el Baremo concursal de PriceWaterhouse Coopers, el quart trimestre del 2011 va registrar la major activitat concursal des de l'inici de la crisi i el temor és que aquest començament d'any sigui especialment virulent (cal pensar que estadísticament un concurs de creditors significa en un 80% dels casos el tancament).
La crisi financera que va començar a mig 2007 i l'econòmica, mesos després, s'allarga més del que s'havia previst i no hi ha indicis de millora a la vista, més aviat al contrari. “Les empreses es preparaven per a un llarg hivern de dos o tres anys, però l'escenari en què estem no figurava ni en el pitjor dels malsons. Les grans empreses poden aguantar més, però les petites s'estan deixant anar arrossegades pel tsunami”, explica David Garrofé, secretari general de la patronal Cecot. Amb el mateix dramatisme s'expressa Josep González, president de Pimec, per a qui les reserves amb què podien comptar les empreses més previsores s'estan esfumant sense perspectiva que la conjuntura millori: “Serà un 2012 molt dolorós”, assegura.
Tret d'algun subsector, el sedàs ara no està tan concentrat en un determinat nínxol d'activitat, sinó que és més transversal i afecta tot tipus d'empreses. Però sens dubte que les que tenen més números són les manufactureres sense producte propi i poc o gens internacionalitzades. “Les empreses que no arriben al 60% de vendes a l'exterior no generen prou recursos per compensar el retrocés del mercat domèstic”, comenta Garrofé.
Aquest podria ser el cas d'una empresa d'accessoris d'alumini que està rebent el suport de la consultora Laudem Partners, també de direcció interina. La firma industrial, que vol preservat l'anonimat, va resultar afectada per la crisi de la construcció però ràpidament va saber reorientar-se cap al mercat del bricolatge domèstic, amb un producte “molt competitiu i molt valorat pels clients”, segons subratlla Jordi Piella, soci de Laudem Partners. No obstant això, la facturació no ha deixat de caure dels 8 milions dels bons temps als 3 milions d'ara, i la plantilla ha passat dels més del 200 treballadors als 50. Tot i aquest aprimament, els problemes de capitalització els han empaitat a tot arreu, i estan llastant l'aventura internacional. D'una tímida i dispersa presència exterior, es va passar a concentrar tots els esforços en França, on el bricolatge té una gran acollida. L'estratègia s'ha revelat com a bona però, com que tenen problemes per pagar, els proveïdors ja no els serveixen el producte en les condicions i els terminis exigibles i això, a la vegada, afecta el seu servei i cada dia que passa perden vendes perquè no poden arribar a temps al mercat i la seva imatge en la distribució i el client final no deixa d'erosionar-se.
Piella explica que el darrer cartutx que tenen a la recambra és vendre part de l'empresa, però fins i tot aquesta possibilitat presenta nombrosos entrebancs: “Tenien una empresa xinesa interessada, però desconfien dels problemes a Europa i s'han retirat.” El temps se'ls exhaureix.
VENDRE O COMPARTIR.
¿Hi ha altres consells que es poden donar a empresaris a punt de llançar la tovallola? David Garrofé reflexiona la resposta alguns segons: “El primer any de la crisi sí que sabies què dir; ara ja no ho saps perquè el crèdit no tornarà.” Finalment, desgrana un seguit d'idees: “Cal repensar l'empresa, cercar aliances i cooperació amb altres firmes i innovar. Aneu a un centre tecnològic, tenim instruments que cal usar.”
En aquest mateix sentit, Josep González explica que quan un empresari s'acosta a Pimec per explicar el seu “calvari” s'analitzen totes les opcions que s'han estudiat: “Sovint ens adonem que malgrat que l'empresari pensa que ha esgotat totes les vies, no és així.” En el capítol del finançament, el president de Pimec convida a analitzar molt seriosament la via de donar entrada a un soci, ja que massa sovint “preferim morir sols que sobreviure acompanyats”, es lamenta.
Malgrat els fracassos que moltes empreses acumulen en el seu intent per capitalitzar-se, els experts asseguren que de diners i d'inversors àvids de fer apostes n'hi ha. A la vegada que s'han tancat moltes aixetes, se n'han obert de noves. Josep Aragonés, director general en la consultora de pimes Wolters Kluwer, afirma que la clau per aixecar aquest capital és tenir un projecte: “Aquelles empreses que no han fet res per canviar, que no presenten un nou producte o un nou mercat, és difícil que trobin finançament”, assegura. Per això Aragonés pensa que cal dirigir també el focus als molts casos d'èxit que s'estan sortint en aquest mar d'adversitats. Les lliçons són que la major part dels que han apostat per innovar, especialitzar-se (tornar al core business), obrir nous mercats i les noves tecnologies, se n'estan sortint.
GAUDIR.
El desfici de les grans
La capacitat d'aguant també té un límit per a les empreses més grans i més internacionalitzades. Aquesta setmana, Simon Holding ha fet públics els resultats del 2011, en què el grup ha crescut un 2% pel fet que les pèrdues del negoci domèstic (-15%) han estat compensades pel bon comportament exterior (+23%). L'aprimament interior és especialment intens en algunes branques com ara la il·luminació, on les vendes representen una cinquena part de les del 2007. Si persisteix aquesta tendència, Simon pensa emprendre noves accions per reduir costos. “Si en el segon trimestre no veiem una mínima llum de sortida del túnel, haurem de prendre decisions per al segon semestre”, explica Xavier Torra, director general de la marca. El 2012, l'empresa olotina preveu créixer, però novament pel negoci exterior: “Per al mercat espanyol ja no fem ni pressupostos, sinó escenaris que van del regular, malament o pitjor.” Com Simon, moltes empreses esperen al segon semestre per prendre decisions.
