Spanair i la nevada

Sem­bla que no hi hagi relació entre aques­tes dues notícies tan sepa­ra­des entre si: la fallida d'una com­pa­nyia aèria i l'arri­bada d'una onada de fred amb pre­vi­si­ons de neva­des arreu de Cata­lu­nya, o sí? L'única relació que hi ha, de fet, és que tots dos fenòmens tenen el mateix pro­ta­go­nista, encer­tat o no: el govern de la Gene­ra­li­tat. És a dir, tant si tanca una empresa d'avi­ació com si neva o deixa de nevar, sem­pre és culpa del govern i cada par­tit es defi­neix a favor o en con­tra de la seva gestió de manera total­ment pre­vi­si­ble: donada una nevada amb con­se­ller de CiU, què dirà el PSC? que o bé hi ha hagut falta de pre­visió o bé n'hi ha hagut massa (noteu que els noms dels par­tits són per­fec­ta­ment inter­can­vi­a­bles i n'hi podeu posar qual­se­vol altre).

La pre­gunta seria si és rao­na­ble que el nivell polític arribi a detalls tan quo­ti­di­ans perquè cal­gui dema­nar dimis­si­ons cada cop que neva o que s'ocupi de fets tan espe­ci­a­lit­zats com la gestió d'una com­pa­nyia d'avi­ació. És a dir, que un país hau­ria de tenir experts en pre­visió mete­o­rològica, en gestió d'emergències, o en direcció d'empre­ses que pogues­sin deci­dir què fer, més enllà del color polític, i que no hagues­sin de fer cada pas en funció del pro­per titu­lar dels dia­ris i de les pro­pe­res elec­ci­ons.

Però igual que els polítics tenen tendència a ocu­par cada cop més àmbits de decisió i gestió, per a la qual cosa neces­si­ten pres­su­pos­tos crei­xents, l'altra part del pro­blema és que massa sovint els ciu­ta­dans hem clau­di­cat: espe­rem que el govern ens ho doni tot resolt i no volem assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats sobre el nos­tre futur. Si em quedo tirada a la car­re­tera no és perquè no porti cade­nes, és perquè no m'han avi­sat prou. Si el sec­tor on tre­ba­llo no és ren­di­ble, li falta inversió pública per ser com­pe­ti­tiu. I massa sovint espe­rem la inter­venció de l'Estat com un ens supe­rior que ha d'inter­ve­nir en tots els àmbits de la soci­e­tat.

Què li dema­na­ria al govern? M'agra­da­ria un govern que fos capaç de garan­tir amb qua­li­tat tres eixos bàsics de la nos­tra soci­e­tat: edu­cació, sani­tat i segu­re­tat, i ens deixés la resta de les ini­ci­a­ti­ves als ciu­ta­dans. M'agra­da­ria que els polítics evi­tes­sin entrar en temes on no són experts i deci­dei­xen prin­ci­pal­ment per qüesti­ons ideològiques, cosa que ens estal­vi­a­ria haver de can­viar estratègies en tota mena de temes cada qua­tre anys. I quant a quins sec­tors econòmics cal impul­sar, seria molt més just i democràtic un sis­tema que des­gravés les inver­si­ons que fes­sin els inver­sors par­ti­cu­lars en empre­ses que cre­es­sin llocs de tre­ball al país. Així cada per­sona amb estal­vis podria deci­dir si posa diners a una com­pa­nyia aèria, a una empresa d'alta tec­no­lo­gia o a una botiga del seu barri, amb el seu cri­teri inde­pen­dent.

Però el món no va per aquí, i, si em per­me­teu fer pre­dic­ci­ons, ara ens espera un altre epi­sodi apas­si­o­nant amb la pro­posta de posar un Las Vegas a Bar­ce­lona o a Madrid: enllu­er­nats pel nou pla Mars­hall, s'acaba d'obrir una com­pe­tició en què comp­tarà més el curt ter­mini i el titu­lar que una reflexió seri­osa sobre les con­seqüències estratègiques i de posi­ci­o­na­ment de Cata­lu­nya que té un pro­jecte així. Ja ens veig a tots des­fi­lant amb ves­tit tra­di­ci­o­nal fins que ens quedi cara de sor­presa si els ian­quis pas­sen de llarg. Al final l'únic patri­ota serà el mag­nat ame­ricà: només vol pagar impos­tos al seu país.