L'Estat deixa de fer bestretes sobre el fons de competitivitat i no paga la disposició addicional de l'Estatut al·legant que no té diners. La Generalitat el tracta de deslleial, però fa el mateix amb els ajuntaments. Per exemple, ha ajornat al 2013 el pagament dels 158 milions que havia de transferir als ajuntaments pel Pla Únic d'Obres i Serveis (Puosc) perquè, segons el director general d'Administració Local, Joan Cañada, el Puosc 2008-2012 es va planejar el 2007 i “ara les circumstàncies són diferents”.

El finançament local és l'etern oblidat en les discussions sobre el repartiment dels ingressos públics entre els diferents nivells d'administració, tant pel volum com per l'autonomia financera: els ingressos municipals procedents d'impostos i taxes propis són el 43% (el 2001 eren del 48,9%), i la resta són transferències de l'Estat i la Generalitat. El III Informe IEB sobre Federalisme Fiscal de l'Institut d'Economia de Barcelona de la Universitat de Barcelona proposa reorganitzar el govern local i reformar el seu sistema de finançament.

La proposta, dirigida per la professora Maite Vilalta, es basa en una distribució clara de competències i un increment de l'autonomia financera dels ajuntaments, dotant-los de capacitat normativa sobre els tributs que aporten una part important dels seus recursos, com ara l'IBI, l'impost sobre vehicles, l'IAE i l'impost sobre l'increment de valor de sòl urbà. També estudiar la possibilitat que tots els municipis (no només els de més de 75.000 habitants) tinguin una participació en l'IRPF, reforçar les taxes i preus públics de determinats serveis i incentivar l'ús de les contribucions especials.

L'informe assegura que la majoria dels municipis espanyols són inviables administrativament i considera les fusions com un ingredient imprescindible en qualsevol procés de reforçament del govern local. En el cas espanyol, aconseguir una grandària mínima de 5.000 habitants ja seria un avenç, tenint en compte que el 85% dels municipis estan per sota d'aquest llindar.

L'IEB considera evident el potencial de simplificació de l'estructura administrativa a l'Estat (diputacions, comarques, cabildos...) i suggereix com a primera possibilitat dissenyar una estructura de governs supramunicipals asimètrica, mantenint-los en les zones rurals per garantir la prestació de certs serveis i eliminant-los en les urbanes. Una segona opció és substituir tots els governs supramunicipals per institucions més flexibles, similars a les associacions voluntàries de municipis que hi ha a França o Finlàndia. En el cas de Barcelona, la simplificació implicaria eliminar els consells comarcals de l'àrea metropolitana.