DE MEMÒRIA
Espardenyes, sabates i vambes (i 2)
Les espardenyes, que com a mínim es fabriquen des del segle XIV, no únicament no han desaparegut sinó que, al segle XXI, viuen un gran moment. Ara bé, això no exclou altres èxits: el de les sabates i el de les vambes. Les sabates de cuir, abans de la revolució de les màquines de cosir soles de finals del XIX, eren caríssimes i, doncs, minoritàries. El segle XX, al món europeu, ha estat no únicament el segle de l'automòbil, l'electricitat, el cinema i les aspirines, sinó, també, el segle de les sabates.
Podríem fer un mapa de l'Estat espanyol de 1912 partint de la localització de la producció de les 72 fàbriques de sabates i 4,9 milions de parells. L'àrea productiva més important era la del corredor de la Mediterrània, ja que en produïa 3,9 milions. Sumava: 31 fàbriques i 2,2 milions de sabates a Catalunya, 6 fàbriques i 495.000 parells al País Valencià, 10 fàbriques i 415.000 parells a Mallorca i Menorca, 2 fàbriques i 660.000 parells a Múrcia. A distància, el País Basc, amb 5 fàbriques i 285.000 parells; Navarra, 3 fàbriques i 180.000 parells; Andalusia, 4 fàbriques i 184.000 parells. Amb una producció sorprenentment molt inferior, Madrid, amb 5 fàbriques i 129.000 parells.
Dins la Catalunya de 1912, hi havia 22 fàbriques a Barcelona, que produïen 1,6 milions de parells de sabates; 5 a Sitges (abans dels hotels!), amb una producció de 423.00 parells, i 1 fàbrica a Vilafranca del Penedès, 1 a Tarragona, i 2 a la Catalunya central: a Igualada i a Manresa. Al País Valencià, 2 fàbriques a la ciutat de València, 2 a Elda i 2 a Cocentaina. A Mallorca, 2 fàbriques a Palma, i 1 a Binissalem. A Menorca, 5 fàbriques a Maó, i 2 a Ciutadella.
La producció industrial de sabates de l'àrea catalana necessitava (com passava amb el tèxtil) importar les pells, majoritàriament, del Riu de la Plata. Però la producció catalana de sabates era, en bona part, exportada: a la resta de l'Estat espanyol, a l'Europa de la guerra de 1914, a Cuba i Puerto Rico, i a l'Argentina i l'Uruguai. També s'exportava, segons Manuel Escudé (que va escriure, al 1895 que el calçat “és una de les principals indústries”), al nord d'Àfrica i a les Filipines.
Al 1934, el fabricant de pneumàtics Pirelli, amb fàbrica a Vilanova i la Geltrú des de feia 30 anys (la primera de Pirelli fora d'Itàlia), inicià la producció d'un nou tipus de calçat lleuger amb sola de goma vulcanitzada. El nom escollit fou Wamba-Pirelli. L'èxit popular fou fulgurant. Tant, que la paraula wamba ha entrat a les acadèmies. Al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans la marca de Pirelli esdevé nom comú, vamba. El diccionari de l'acadèmia de la llengua castellana també inclou les vambes. Amb b, però. Després de 1939, la fabricació de vambes de Pirelli seguí a Cornellà de Llobregat, i altres cases començaren a fabricar vambes. Fins avui. Fins al punt que les vambes de diferents teixits de fibres artificials han anat substituint les sabates de cuir.
Al 1947, els germans Fontfreda, amb fàbrica a Tortellà, van dissenyar la xiruca, un tipus de calçat, una bota baixa de lona, cànem i cautxú, destinada a tenir un gran èxit. Era un calçat perfectament adaptat a les escasses disponibilitats de matèries primeres de la postguerra, que responia molt bé a una demanda prou diversificada: la de la gent que, de grat o per força, caminava, i no especialment sobre l'asfalt o les llambordes.
La seva marca comercial inicial fou Chiruca, diminutiu afectuós en llengua gallega de Mercè, el nom de la mare dels Fontfreda. Com en el cas de les vambes, les xiruques han entrat al diccionari de l'Institut. En 40 anys (1947-97) se'n van fabricar 15 milions. Però el món dels xirucaires ha anat cedint pas a altres mons.
La indústria catalana del calçat s'ha diversificat perquè el creixement de la renda familiar disponible ha permès que gairebé tota la població catalana pugui accedir a allò que històricament havia estat minoritari: diverses sabates, sandàlies, avarques i xancletes per a l'estiu, botes de pluja, d'excursió, o de moto, vambes per fer diferents esports, o per vestir. Sabatones per a la canalla, sabates de taló per a les dones joves, peus d'ànec per nedar, botes d'esquí... Infinit.
Camper
‘Camper since 1877', l'eslògan d'una marca de sabates que es ven a 50 països del món, significa dues coses. Una: que, al 1877, Antoni Fluxà anà i tornà d'Anglaterra amb les noves màquines de fabricar industrialment sabates, i que, des d'aleshores, el taller fàbrica que posà en marxa a Inca (Mallorca) no ha deixat de produir sabates. Dues: ‘Camper' és un ‘camperol', un home del camp, un pagès, el nom triat el 1975 per a la ‘nova' marca. Les idees dels Fluxà han estat múltiples. La primera, obrir una original botiga a Barcelona (1981), a París, Londres i Milà (1992) i a Nova York, San Francisco i Sidney (2002). La segona, crear un nou tipus d'espai comercial ‘temporal' construït a partir de materials reciclats i batejat com a ‘Walk in progress'. La tercera, entrar, amb els mateixos dissenys i amb botigues pròpies, als mercats dels països emergents: Índia, Xina, Brasil, Sud-àfrica.
