Els indicadors d'innovació indiquen que un dels aspectes en què estem per sota dels països desenvolupats és en l'escassa capacitat de transferència de coneixement entre empresa i universitats i centres de recerca. Aquests aspecte és un tòpic que apareix sempre en diversos fòrums, sense que s'hagi fet cap diagnòstic clar de les causes que el produeixen. Hi ha una gran tendència, diria que unànime en cercles empresarials, de responsabilitzar universitats i centres de recerca d'aquest dèficit. Diuen que la universitat no fa bé la seva feina, que no transfereix gaire coneixement a l'empresa. Aquesta afirmació, feta sovint per persones que s'han preocupat poc de conèixer la Universitat actual, és, com a mínim, simplista i no considera que qualsevol relació d'aquest tipus és sempre bidireccional.

Les causes d'aquest desajust no només estan a la Universitat i l'empresa, també l'administració hi té la seva part de responsabilitat. La Universitat i l'empresa s'han de conèixer, saber que fa cadascuna i col·laborar, però l'administració ha de propiciar i fomentar-ne la relació, i això només es pot fer coneixent quins són els dèficits estructurals que ho dificulten i crear un marc i unes condicions per eliminar-los o, si més no, reduir-los. Una altra variable explicativa de la mala situació de la competitivitat és la nostra relativa poca producció de doctors respecte a d'altres països del nostre entorn que són més competitius.

Algú es podrà preguntar, per què serveixen els doctors? Fa anys molts haurien contestat: per dedicar-se a ser professor universitari o investigador en algun centre de recerca. Fins i tot alguns pensarien que això de fer recerca és socialment poc útil.

Avui, sortosament, les coses són diferents. S'accepta, generalment, que es bo fer recerca i que en això no estem malament, però alguns posen en dubte la seva utilitat pràctica. Molts professors d'universitat i investigadors publiquen, ho fan bé i en bones revistes, però no estem ben situats en els rànquings ni les nostres empreses se'n beneficien prou. Si agafem aquest últim punt, no és gens estrany que algú pregunti on és el benefici social de fer recerca. Una resposta òbvia, però insatisfactòria, és que així s'enriqueix el capital intel·lectual del país i el titulats universitaris reben dels professors amb què estan en contacte el benefici d'una capacitat critica i preparació més bones, la qual cosa els aporta una preparació més bona. Potser sí, diran alguns, però quina repercussió té això en l'economia?

Certament alguna cosa falla en aquest esquema. Què és el que fa que la interlocució entre el sistema tradicional de creació de coneixement i l'empresa falli? Cap dubte: falla la comunicació. La comunicació és fer conèixer què es fa? Sí, però no només.

Poden un doctor en Física i un doctor en Filologia, per posar-ne un exemple, explicar-se en pocs minuts, l'un a l'altre, la utilitat del que fan? Rares vegades. Estem parlant del nivell més alt de titulació universitària i no ens entenem. Alguna cosa no fem bé. Si nosaltres mateixos no som capaços d'adequar el llenguatge de comunicació, com podem esperar que altres ens entenguin.

El problema es limita a això? No, la comunicació seria més efectiva si l'empresa tingués com a interlocutores persones que fossin capaces de captar les possibilitats d'innovació que aporta la recerca i de plantejar, de manera entenedora, què fan i què volen. Malauradament, no les contracten.