Una enquesta recent sobre satis­facció i com­promís a la feina, feta a 90.000 per­so­nes (Tower's Per­rin Glo­bal Work­force), mos­tra uns resul­tats, com a mínim, pre­o­cu­pants. Només un 21 per cent dels enques­tats (una cin­quena part) mani­festa que estan com­pro­me­sos amb la seva feina. Un 38 per cent, en canvi, diu que el seu grau d'impli­cació és petit o ine­xis­tent. La resta, un 41 per cent, es troba en una zona neu­tral i no es decanta per cap res­posta con­tun­dent en cap sen­tit. Si fem una lec­tura gene­ral, veiem que la majo­ria de per­so­nes no són gaire feli­ces, a la feina. A tot esti­rar, el seu tre­ball de cada dia els deixa indi­fe­rents.

Però si pre­gun­tem en la nos­tra empresa ens tro­ba­rem, pro­ba­ble­ment, les matei­xes res­pos­tes. Molta gent ens dirà que tre­ba­lla perquè s'ha de gua­nyar la vida i que si ho pogués evi­tar, ho faria. Per què cal aguan­tar burocràcies asfi­xi­ants, caps insu­por­ta­bles i hora­ris estric­tes? Per quina raó hem de sen­tir-nos feliços en ambi­ents post­tay­lo­ri­ans que maten les ini­ci­a­ti­ves i que ens pre­dis­po­sen a actuar els uns con­tra els altres? Pot­ser Pepe Rubi­a­nes tenia raó quan cri­ti­cava des­pi­e­ta­da­ment el món labo­ral...

Ja sento el comen­tari dels lec­tors més rea­lis­tes: les empre­ses no exis­tei­xen per fer feliç la gent, sinó per gua­nyar diners... Per­so­nal­ment, doncs, a més de no estar d'acord amb aquesta idea, resulta que mol­tes de les empre­ses inno­va­do­res es carac­te­rit­zen per tenir gent satis­feta, com­pro­mesa i feliç. És el cas, per exem­ple, de W.L. Gore, de Vir­gin, de Whole Foods... A la marca navar­resa Kuku­xu­musu afir­men que només han tin­gut només un parell de bai­xes labo­rals durant la seva història perquè pro­cu­ren crear un ambi­ent fami­liar, diver­tit i esti­mu­lant en què tot­hom s'hi trobi bé. I sem­bla que ho acon­se­guei­xen.

Més enllà dels nego­cis espe­cu­la­tius, una empresa neces­sita tenir ànima. I l'ànima, fins que no es demos­tri el con­trari, la hi posem les per­so­nes. No n'hi ha prou amb un bon “clima labo­ral” (expressió des­a­for­tu­nada del món deca­dent dels mal ano­me­nats “recur­sos humans”). Cal cons­truir entorns d'extrema moti­vació i de passió. La inno­vació no neix de la rutina ni de l'avor­ri­ment. Neix de la curi­o­si­tat, de la fas­ci­nació, de l'assaig i l'error, de la con­versa i la dis­cussió res­pec­tu­osa. Són ele­ments difícil de tro­bar en entorns que només pen­sen en el con­trol i en la pro­duc­ti­vi­tat, gran engany col·lec­tiu que ens hem cre­gut tots ple­gats. Qui és capaç de pro­duir, quan fa quel­com que no li agrada o en unes con­di­ci­ons poc agra­da­bles? És que encara ens cre­iem allò del “xarop de bastó”?

Si volem ser un país real­ment inno­va­dor hem de des­a­fiar, com explica tan bé Gary Hamel, els con­ven­ci­o­na­lis­mes en les direc­ci­ons d'empre­ses que donem per supo­sa­des. Podem crear una empresa amb menys (o sense) jerar­quia? Podem situar real­ment el cli­ent en el cen­tre del negoci i no només dir-ho? Podem fer que la gent tre­ba­lli de manera coo­pe­ra­tiva i no segar-se l'herba sota els peus els uns als altres? Podrem acon­se­guir mai que la majo­ria de la gent s'ho passi bé a la feina i que també pugui ser feliç tre­ba­llant?